La piqueta olímpica va acabar, a finals dels anys vuitanta del segle passat, amb el barraquisme a Barcelona, una realitat sovint oblidada, invisibilitzada i arraconada que, amb tot, persisteix en l’actualitat amb fenòmens de caràcter diferent, però que provenen de la mateixa naturalesa, la incapacitat de la ciutat de Barcelona de proveir a tots els seus ciutadans d’un habitatge digne. Emergència habitacional, se'n diu ara. Infrahabitatges eren les barraques d’abans i infrahabitatges són els actuals assentaments, un eufemisme utilitzat per definir petits poblats de tendes de campanya ubicats en racons de difícil accés o solars abandonats, com també ho són els locals comercials ocupats per famílies sense recursos. I també ho és el barraquisme vertical, edificis de dubtosa qualitat constructiva on famílies senceres s’amunteguen en pisos de la mida d’una capsa de mistos, com molt bé coneix l’exbarraquista i última pregonera de la Festa Major de Barcelona, Custodia Moreno.

La tragèdia de dilluns -on quatre membres d’una família, entre els quals dos menors, van morir en l’incendi del local que ocupaven a la plaça Tetuán-, ha fet aflorar que hi ha més de 800 barcelonins que viuen en condicions precàries, una xifra molt elevada tot i que força allunyada de la que tenia la ciutat ara fa mig segle, quan els habitants dels barris de barraques es contaven per milers, un fet que els barcelonins semblen haver oblidat

Memòria fotogràfica de la Perona

Precisament, des del passat 25 de novembre i fins al 22 de maig del 2022, l’Arxiu Fotogràfic de Barcelona dona una oportunitat a tots aquells que no volen oblidar aquesta cara més fosca de la ciutat  amb l’exposició Esteve Lucerón. La Perona. L’espai i la gent, un recull d’imatges de l’esmentat Luceron que recull la vida del barri de barraques de la Perona en el seu període més dur, entre 1980 i 1989, quan a mesura que les barraques anaven desapareixent a tota la ciutat, els més desafavorits -gairebé tots pertanyents a la comunitat gitana- s’anaven acumulant en aquest infrabarri del districte de Sant Martí.

Interior d'una barraca, en una imatge del 1983 / AFB. E. Lucerón

L’exposició, comissariada pel mateix Lucerón i Jordi Calafell, presenta una selecció d’imatges preses durant la dècada dels vuitanta per un fotògraf i activista preocupat pels problemes socials, que va voler deixar constància del dia a dia dels habitants de l’últim barri de barraques de Barcelona. Tot plegat, una bona ocasió per recordar la història d’aquesta zona al mateix temps que les fotografies de Luceron en retraten la realitat del moment.

Un origen fraudulent, un nom ‘fake’

El barri de barraques de la Perona estava situat al costat de les vies del tren al barri de Sant Martí de Provençals, en l’espai situat entre els ponts del carrer Espronceda i l’antic Pont del Treball -amb una ramificació fins al desaparegut pont de la Riera d’Horta-, en l’àmbit de l’actual Parc de Sant Martí i els terrenys on Adif construeix el futur complex ferroviari de la Sagrera. Testimoni d’aquella època, a l’altra banda de les vies, subsisteix la Torre del Fang, mentre que el pont de Bac de Roda, aixecat el 1987, va arribar a conviure amb les darreres barraques.

Vista de la Perona, en primer terme el pont del carrer Espronceda / Barcelonarutas

S’ha fet esment de les instal·lacions ferroviàries i és que Renfe hi va tenir alguna cosa a veure en l’origen de la Perona, com a símptoma d’uns temps d’economia submergida, rumors, corrupció, mitges veritats i negocis tèrbols. Segons es relata a l’obra col·lectiva Barraquisme, la ciutat (im)possible (Generalitat de Catalunya, 2011), els terrenys eren propietat de l’empresa ferroviària i formaven part d’una reserva d’espais per a una eventual ampliació de les vies. Això va permetre que alguns treballadors ferroviaris “sense permís oficial, s’apropiessin de manera informal dels terrenys pel cultiu”, però aquest només va ser el primer pas, perquè poc després, els mateixos treballadors que s’havien apropiat il·legalment dels terrenys, els van revendre als primers barraquistes l’any 1945 per unes “dues-centes o tres-centes pessetes la parcel·la", evidentment, sense cap contracte o escriptura, ja que els que les venien no n’eren els propietaris.

Pel que fa al nom, aquest es va començar a utilitzar arran de la visita, l’any 1947, d’Eva Duarte de Perón, primera dama de l'Argentina com a segona esposa del president Juan Domingo Perón. També coneguda com a Eva Perón o la Perona, va ser protagonista d’una sonada visita a l’Espanya franquista l'any 1947, quan, acompanyada del dictador Francisco Franco va recórrer l’Estat -inclosa Barcelona- en una operació propagandística que intentava situar Espanya en el concert internacional en un moment en que l’ONU bandejava el règim feixista per la seva col·laboració amb Alemanya i Itàlia durant la Segona Guerra Mundial i l’Argentina era l’únic aliat de pes, Vaticà a banda.

Eva Perón, 'la Perona', amb el dictador Francisco Franco, en la seva visita del 1947 / Biblioteca Nacional de España

És cert que Eva Perón tenia una sensibilitat social cap als més desafavorits que no tenien els governants espanyols del moment, i la tibant relació amb Carmen Polo, la primera dama espanyola, en va ser un clar exemple, però batejar el barri en honor seu respon a una ‘fake news’ de l’època. Sense cap fonament, es va difondre el rumor que Eva Perón “volia fer construir cases per als pobres a la ronda de Sant Martí, i és per aquest motiu que la barriada adoptà el nom de la Perona”. Tot era mentida, però el nom va quedar fixat per sempre.

Dues èpoques diferenciades

El llibre esmentat distingeix dues èpoques en aquest infrabarri que bàsicament constituïa un sol carrer amb barraques a cada banda i uns pocs accessos cap a l’exterior. La primera, entre 1945 i 1967 i la segona, a partir d’aquella data fins a la desaparició el 1989. El punt d’inflexió és l’inici d’un procés de segregació social que farà que, al final, pràcticament el cent per cent de la població pertanyi a la comunitat gitana.

Una nena de la Perona, el 1982 / AFB. E. Lucerón

En la primera època, la Perona va acollir immigrants provinents de diverses regions espanyoles de les grans onades dels anys cinquanta i seixanta. En aquells anys el barri va créixer fins a les 460 barraques, però en teoria, l’emplaçament tenia un objectiu transitori, ja que l’esperança dels seus habitants era poder accedir a pisos  de l’Obra Sindical del Hogar, un fet que es va anar fent possible durant els anys del ‘desarrollismo’. 

Però a mesura que els primers habitants de l’infrabarri accedien a pisos en blocs al mateix barri de Sant Martí, on es construïa a preu fet -i en molts casos, passant del barraquisme horitzontal al vertical-, la població va començar a experimentar una substitució social, i la relació entre paios i gitanos va començar a decantar-se a favor d’aquests últims, en part també per l’erradicació d’altres barris on la comunitat gitana era majoritària, com el Somorrostro, a la Barceloneta, desmantellat el 1966, ja que part dels seus habitants van ser derivats a la Perona, originant una situació de “tensions socials i trencament definitiu de la convivència”.

“Gitanos, quinquis, maleantes y gente de mal vivir”

Comença així una segona fase, que durarà fins a la desaparició de l’infrabarri, on la situació s’anirà degradant. El 1971, amb 653 barraques, la Perona ja és el nucli més gran de Barcelona, un cop desmantellats els grans poblats de Montjuïc i el Carmel i molts dels seus habitants reubicats al barri de Canyelles i a la Mina, al municipi de Sant Adrià de Besòs. Aleshores la població gitana de la Perona era d’un 69%, i al final de la dècada va arribar al 95%.

Imatge de l'any 1980 dels entorns de la Perona / AFB. E. Lucerón 

El canvi en la composició social va arribar acompanyat d’un racisme antigitano alimentat de rumors com ara suposats i mai demostrats casos d’agressions, violacions i fins i tot un assassinat, o la suposició força estesa que els membres d’aquesta comunitat no eren capaços de viure en pisos. De fet, els plans de reubicar-los en pisos del mateix barri o d’altres propers va comptar amb l’oposició activa dels veïns paios, que els volien com més lluny millor i, alhora, es van negar a la construcció d'una escola perquè consideraven que allargaria la seva estada a la Perona. Els problemes derivats de l’addicció a les drogues, una de les xacres dels anys vuitanta, van acabar de fer el fet. De fet, una publicació de l’època es feia ressò dels canvis viscuts a la Perona amb la frase “Vinieron gitanos, quinquis, maleantes, gente de mal vivir y cambió la Perona”.

La fi de l’infrabarri, una solució en fals

L’arribada de la democràcia municipal a partir de 1979 va impulsar els plans de reassentament, tot i que no va posar fi a l’oposició veïnal a admetre els gitanos com a veïns de ple dret. El repte era trobar-los un destí, i la intenció d’enviar-los a Vallbona, el barri més perifèric de la ciutat, no va reeixir, com tampoc el trasllat al polígon Pedrosa, on ara s’aixeca la nova Fira de Barcelona ni als barris del Besòs.

Familia de la Perona reallotjada en un pis del carrer Agricultura / AFB. E. Lucerón

Una primera opció va ser pràcticament un frau. L’Ajuntament va decidir indemnitzar-los, amb preus que oscil·laven entre les 150.000 i les 400.000 pessetes i enderrocar les barraques buidades. La mesura va fer que el barri comptés, el 1983, amb 111 barraques, però el preu va ser que els residents no accedien a cap pis i acabaven traslladats, o bé a barraques de familiars, o bé a infrabarris situats en altres municipis. 

Fet i fet, el consistori solucionava en fals el problema, però l’estratègia va funcionar de manera que gràcies a un persistent degoteig de recol·locacions cas per cas i indemnitzacions, el juliol del 1989 es van poder enderrocar les darreres barraques i donar pas a la reurbanització actual. L’últim infrabarri de Barcelona va desaparèixer, però el problema de l’infrahabitatge no. I encara persisteix.

 

Imatge principal: Grup de joves a l'únic carrer de la Perona / AFB E. Lucerón