El 13 de juny de l’any 2015, Ada Colau Ballano (Barcelona, 1974) va ser investida alcaldessa de Barcelona, la primera dona —i la primera persona bisexual confessa— a ocupar aquest càrrec. Al capdavant de Barcelona en Comú, una plataforma ciutadana de confluència formada just un any abans recollint l’esperit del moviment dels indignats i amb el xassís d’Iniciativa per Catalunya, Colau, reconeguda activista de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca (PAH), va guanyar les eleccions municipals del 24 de maig amb un 25,11% dels vots i 11 regidors, i es va assegurar l’alcaldia amb el suport d’ERC, PSC i CUP en un temps en què encara imperava el “fair play” de no barrar l’alcaldia al guanyador de les eleccions.
Aquell dissabte, Colau va iniciar un cicle polític que l’ha dut fins al plenari d’aquest divendres, 25 d’octubre de 2024, quan es retirarà, si més no de moment, de la política activa a l’Ajuntament de Barcelona, després de nou anys, quatre mesos i dotze dies, vuit dels quals com a alcaldessa i, la resta, com a presidenta del grup municipal de la tercera formació al ple. Qüestionada per uns i venerada per altres, el seu pas per la Casa Gran ha marcat un punt d’inflexió en la política municipal amb un llegat que ha suposat la transformació de la ciutat, i no són pocs els observadors interns i externs que jutgen que aquesta transformació ha estat més negativa que positiva, amb una Barcelona en declivi respecte a la Barcelona puixant que va heretar de Trias i en la qual Collboni va haver d’imposar un Pla Endreça com a mesura de xoc per evitar-ne la degradació.
Entre la Barcelona de 2015 i la de 2024 hi pot haver, segons com es miri, un abisme o un viaducte, però de Colau en queda la imatge d’abanderada de la Barcelona del No, del no a l’Hermitage i el no a l’ampliació de l’aeroport del Prat; la del no al turisme i el no als hotels; fins i tot la del no inicial al Mobile World Congress i la del no d’última hora a la Copa Amèrica de vela. La seva obra de govern no s’escapa d’una lectura crítica, i la seva política bandera, la de l’habitatge, ha deixat una Barcelona com a zona de cacera dels fons voltor, amb la normalització de viure compartint pis i amb uns preus de lloguer impossibles de pagar.
Encara més, la seva política de pacificació de carrers basada en les superilles i els eixos verds ha deixat com a contrapartida més dificultats per als propietaris de cotxes i motos, l’augment del trànsit als carrers adjacents i la pujada de preus i la gentrificació als carrers beneficiats per unes pacificacions que, a més, generen problemes d’incivisme. El balanç en seguretat no és precisament millor, quan aquest aspecte s’ha convertit en el primer problema dels barcelonins, i per això mateix primera arma llancívola dels grups de l’oposició. La reserva del 30% d’habitatge social, força qüestionada, tampoc ha donat el resultat esperat.
Primera a la primera, segona a la segona, tercera a la tercera...
Nou anys en primera línia han donat per molt, però si un fet ha marcat la seva trajectòria, ha estat la manera com va aconseguir revalidar l’alcaldia el 2019. Cal tenir en compte que el suport electoral d’Ada Colau ha minvat a cada elecció. A les primeres que es va presentar va quedar primera; a les segones, segona, i a les terceres, tercera. El 2015, Barcelona en Comú va aconseguir 176.612 vots (25,11%) i 11 regidors; el 2019, 156.157 vots (20,71%) i 10 regidors, i el 2023, 131.594 vots (19,77%) i 9 regidors. En aquest escenari de pèrdua de suports, el 2019, Colau va assolir l’alcaldia gràcies als vots del PSC i de la plataforma electoral de Manuel Valls, trencant un “fair play” que va carregar de raons Jaume Collboni per repetir la jugada el 2023. Ernest Maragall primer i Xavier Trias després, en van ser els damnificats. I la Barcelona independentista, guanyadora de les dues últimes eleccions, silenciada.
A més, el resultat de la investidura del 2019 no només va ser el fet que amb Colau es va deixar de facilitar l’alcaldia al candidat més votat, sinó que a sobre es va fer amb el suport de Manuel Valls, exprimer ministre de França que s’havia fet un lloc al plenari municipal com a representant de la dreta espanyolista i d’unes elits empresarials que la mateixa Colau assegurava combatre. És cert que Colau sempre ha defensat que no va negociar mai res amb Valls, però també és cert que en el plenari d’investidura, un cop efectuada la votació, el candidat escollit té l’oportunitat de rebutjar el càrrec i com que no ho va fer, implícitament va acceptar el suport de Valls i de les elits que l’exprimer ministre representava.
Malgrat això, i tot i que el codi ètic de Barcelona en Comú preveia que els càrrecs havien de tenir vigència per dos mandats, Colau va optar a una tercera candidatura jugant un comodí previst al mateix codi, que preveia que la limitació de mandats era a dos mandats consecutius, “excepcionalment prorrogable a un mandat més, sempre que es doni un procés de discussió i validació ciutadana”. La jugada no va sortir bé i al final Colau va investir Collboni com a alcalde sense aconseguir que aquest, de moment, hagi integrat els comuns al seu govern.
Desapareguda durant aquest mandat
L’últim capítol d’Ada Colau a la Casa Gran, relegada a ser la presidenta del tercer grup del ple municipal, ha estat marcada per la seva pràctica desaparició. Poc se l’ha vist més enllà dels plenaris, en el que s’ha interpretat com una primera fase del seu retorn a l’activisme, ara amb la causa palestina com a principal ingredient. Janet Sanz, futura presidenta del grup municipal, ha dut el pes de tota l’activitat del partit durant aquest any, i la mateixa Colau ha quedat en evidència amb absències tan sonades com la del pregó de la Mercè, una ocasió que requeria la seva presència pel seu simbolisme exempt de partidisme.
Colau plega aquest divendres amb la porta oberta al seu retorn com a candidata el 2027, una opció que, a més, requerirà una lectura molt autocomplaent del mateix codi ètic dels comuns, un cop gastats els dos mandats consecutius i la pròrroga excepcional a un tercer. Potser plegar ara serà la coartada per optar a un quart mandat adduint que no hi ha hagut continuïtat. Potser també, el destí li reservarà una quarta posició si es presenta una quarta vegada. Ara mateix, l'única certesa que hi ha és que Colau sortirà del ple per reprendre la seva faceta d'activista. Aquest divendres, a les 18.30, l'alcaldessa-activista presentarà la taula rodona “Desafiant l'extrema dreta: l'experiència recent a França”, i d'aquí al 2027, pot ploure molt, i tant de bo que plogui.