Els laietans, el poble ibèric que va habitar un territori que aproximadament coincideix amb les actuals comarques del Maresme i el Barcelonès, més zones del Vallès i el Baix Llobregat, s’instal·laven preferentment en turons, on podien controlar millor el territori i la costa. En l’actualitat queden restes d’aquesta línia de poblats encimbellats en llocs com Burriac a Cabrera de Mar, el Turó d’en Boscà a Badalona o el Turó de la Rovira a Barcelona, però entre tots ells destaca, pel valor del jaciment i la tradició arqueològica que l’acompanya, el poblat de Puig Castellar, a cavall dels municipis de Santa Coloma de Gramenet, al Barcelonès, i Montcada i Reixac, al Vallès Occidental.
Aquest important jaciment, situat a la serra de Marina, ha aconseguit la declaració de Bé Cultural d'Interès Nacional (BCIN), segons ha anunciat aquest dimarts el Govern, que assegura així la seva protecció en la categoria de Zona Arqueològica. Es tracta d’un espai patrimonial de primera magnitud per a la recerca, a més de presentar un seguit de valors arqueològics, històrics, arquitectònics i culturals que faciliten la comprensió del conjunt del món ibèric i que permeten entendre la vida quotidiana dels habitants del poblat, la seva organització social, les activitats econòmiques i les pràctiques religioses que s’hi desenvolupaven, i els canvis esdevinguts al llarg dels més de 300 anys en que va estar habitat.
Segons el Govern, la declaració de BCIN respon a “la qualitat, la representativitat i la bona conservació del jaciment, i per l’equilibri aconseguit entre la recerca i la difusió, tot articulant l’oferta educativa i de lleure i implicant la ciutadania sense aturar l’activitat arqueològica”, i també per així “preservar-lo per a les generacions futures”. Puig Castellar és un enclavament rellevant de l’antic territori de la Laietània i del món ibèric del que actualment és Catalunya.
Primeres excavacions a principis del segle XX
A més, es tracta d’un dels jaciments amb una tradició més antiga en l’arqueologia ibèrica de Catalunya, ja que les primeres excavacions es van dur a terme al primer terç del segle XX i perduren, amb algunes aturades, fins a l’actualitat. El jaciment representa un exemplar del model d’urbanisme ibèric, que abasta la gènesi i tota la vigència del món ibèric fins a la seva desaparició dins del procés de la romanització, amb una seqüència arqueològica de més de 300 anys de duració ininterrompuda, des del segle VI fins al II aC.
El jaciment de Puig Castellar ha proporcionat diverses troballes d’un valor històric excepcional, entre les quals destaca un capfoguer de ferro intacte, únic al món ibèric; un ponderal de pedra amb una inscripció en llengua ibèrica; un notable lot de peces d’armament, i un tresor de dracmes emporitanes de plata, entre d’altres. El jaciment també ha proporcionat una evidència notable d’algunes de les pautes culturals més emblemàtiques dels pobles ibèrics septentrionals, com són els rituals d’inhumació infantil i les restes de cranis humans enclavats.
Urbanisme característic de la cultura ibèrica
La seva estructura urbanística exemplifica el model d’urbanisme més característic de la cultura ibèrica. Es configura una fortificació amb un recinte de planta el·líptica rodejat per un mur de contenció, al qual s’adossen les cases en bateria, aixecades sobre unes terrasses que salven el desnivell. Aquesta trama urbana s’origina entre mitjan segle V aC i inicis del segle IV aC, però se n’han documentat restes anteriors —fragments de murs, agrupacions de forats de pal i estructures de combustió— que, malgrat no tenir materials directament associats que permetin precisar-ne la datació, se situen estratigràficament entre el segle VI i la segona meitat del segle V aC, i evidencien una ocupació anterior del Puig Castellar de la primera edat del ferro o del període ibèric antic, potser formada per un hàbitat de cabanes.
L’arquitectura domèstica és dominant a tot el poblat, i només s’han identificat dues possibles àrees especialitzades, atesa la presència de llars de grans dimensions que ocupen la major part de la superfície hàbil dels respectius paviments i que, per tant, n’invalidarien l’ús com a espai residencial. La hipòtesi més versemblant és que es tractaria d’àrees, potser d’ús comunitari, vinculades a tasques relacionades amb les estructures de combustió, possiblement de processat o cocció d’aliments (torrat de cereals, elaboració de pa, etc.). Pel que fa a la tipologia de les cases, es poden agrupar en dos models: les simples, amb una estança de planta regular que presenta sistemàticament una llar de foc, i les complexes, formades per més d’un àmbit. Quant a les activitats artesanals desenvolupades, s’han trobat objectes que fan palesos els usos i les funcions dels espais i les activitats que s’hi realitzaven, com són l’emmagatzematge, el tissatge, la molta de gra o la metal·lúrgia.