Barcelona és una ciutat de llegendes urbanes, des de la noia del revolt de l’Arrabassada fins al suposat segrest de noies al vestidor d’una llenceria del carrer Pelai, passant pel fantasma de l’estació de Metro de Rocafort i encara alguna més, però si n’hi ha una que apel·la al patrimoni històric i al prestigi global de Barcelona és la fake news que assegura que l’Ajuntament va rebre l’oferta d’acollir la Torre Eiffel, però la va rebutjar i finalment se’n va anar a París, on s’ha convertit en el seu perfil més icònic. Només cal fer una cerca ràpida a internet per descobrir que al llarg dels anys diversos mitjans de comunicació han donat per certa aquesta història, però no hi ha cap element que la sustenti. Això sí, hi ha fets que poden explicar el perquè de tot plegat.
Anem a pams. La llegenda urbana assegura que Gustave Eiffel va proposar a l’Ajuntament de Barcelona aixecar la que finalment seria la seva famosíssima torre parisenca com un element més de l’Exposició Universal del 1888, però que el consistori barceloní la va desestimar -o bé per cara o bé per estrambòtica, segons les versions- i finalment la construcció va anar a París, on es va aixecar amb motiu de l’Exposició Universal de l’any següent, el 1889, que a més, commemorava el centenari de la Revolució Francesa. La història en si, és mentida, però amb un bri de realitat: Barcelona va desestimar fins a tres torres que haurien rivalitzat amb la de París. Això sí, cap a proposta d’Eiffel.
Situem-nos als anys previs a l’Exposició del 1888, que ja s’havia plantejat com el gran aparador de Barcelona amb el propòsit de donar-se a conèixer a tot el món i també el de dotar de contingut tot l’entorn de l’actual parc de la Ciutadella. L’Ajuntament era receptiu a tot tipus de propostes per a l’àmbit de l’Exposició i entre els que es van presentar hi havia tres projectes de torre que es podrien haver situat en diversos emplaçaments, potser on finalment es va erigir la proposta guanyadora, que va ser l’actual Arc de Triomf, de Josep Vilaseca i Casanovas, com a pòrtic d’entrada a tot el recinte expositiu.
La Torre Lapierre, de 200 metres i de fusta
Segons recull Carme Grandas a l’obra La Barcelona desestimada (Àmbit, 2017), va haver-hi tres propostes de construir una gran torre, una de fusta, una altra de pedra, maó i ferro i una tercera que, aquesta sí, seria com la d’Eiffel, feta de ferro, i encara més alta que la de París. La primera de les torres, la de fusta, va rebre el nom de Torre Lapierre, “una proposta feta per un grup francès de Tolosa de Llenguadoc que volia construir-la arribant a una altura, temerària llavors, de dos-cents metres”. D’aquesta proposta hi ha constància al número 2, de setembre del 1886, del diari La Exposición, òrgan oficial del certamen, on s’especifica que “la torre tiene 15 pisos, en los cuales se podrán instalar restaurants y cafés; se subirá á élla por medio de dos ascensores y por una escalera muy suave que se desarrollará en torno del hueco de los mismos”.
Tot i que la Junta Directiva va acollir amb bons ulls la proposta i va iniciar negociacions amb l’arquitecte Lapierre, tal com especificava el número 4 del diari citat, d’octubre del mateix any, on s’indica que “puede darse por hecho el proyecto de la torre monumental de que se ha ocupado, en diversos tonos, la prensa de todos los países”, i s’afegeix que “el autor de tan arriesgado proyecto, Mr. Lapierre, tiene anunciada á la Junta Directiva su llegada á Barcelona para dentro de pocos días, y es más que probable que se vendrá á un acuerdo definitivo para la instalación de esa torre de 200 metros”, al final el projecte va quedar en no-res. Segons Grandas, “Lapierre no va aconseguir que els organitzadors de l’exposició assumissin l’elevada despesa que comportaria la construcció de la torre”.
Això sí, segons el número 10 de La Exposición, de desembre del 1886, la Torre Lapierre, serà “rival de la de Eiffel en París”. De fet, la mateixa publicació oficial de l’Exposició del 1888, que no dona cap detall d’una eventual proposta de Gustave Eiffel a Barcelona, sí que dedica un article extens a parlar de la torre de París en el seu número 19, de març del 1887, quan ja feia dos mesos que s’havia iniciat l’obra a la capital francesa, en el qual s’exposen arguments a favor i en contra d’aquesta construcció, però en cap cas s’esmenta que mai hagués hagut la possibilitat d’erigir-la a la capital catalana.
La Torre Condal, de ferro, pedra i maó i 210 metres
La segona proposta va rebre el nom de Torre Condal i va ser projectada per un arquitecte local, Pere Falqués i Urpí, autor, entre d’altres, dels bancs-fanals modernistes del passeig de Gràcia i els mercats del Clot i de Sants i el desaparegut Escorxador General de Barcelona. En aquest cas, es tractava d’una torre de ferro, pedra i maó que, segons Grandas, mostrava “una arquitectura sòlida però pesada, mancada de lleugeresa, gens atractiva”. La Exposición deixa constància fefaent del projecte, assegurant al número 47, d’abril de 1888 -a pocs dies de la inauguració-, que aquesta construcció, “de 210 metros” només tenia pendent un detall: “El único problema que falta resolver es el de su emplazamiento; pero como el deseo de ver realizado tan hermoso proyecto es general, fácilmente se dará con la solución”. Malgrat aquests desitjos, tampoc va fer-se realitat.
La Torre Carbonell, més alta que la d’Eiffel a París
Pel que fa a la tercera, anomenada Torre Carbonell, aquesta hauria estat la que més s’hauria semblat a la torre Eiffel, ja que, segons Grandas, “es volia arribar als tres-cents cinquanta metres d’altura, una alçària encara mai vista a Europa”, que afegeix que la torre s’havia de construir “exclusivament amb ferro”, és a dir, el mateix material que la de París. Aquest tercer projecte, en tot cas, també va quedar finalment descartat, per la “manca de temps i de finançament públic”. De fet, a diferència de les altres dues torres, no hi ha constància de cap gravat de com hauria estat aquesta torre, però sí que és fàcil imaginar que s’havia plantejat com a rival directe de l’Eiffel a París. De fet, una nota breu de l'edició de La Vanguardia del 27 de febrer del 1888 assenyala que "ha llegado á nuestro conocimiento la idea próxima a realizarse de levantar una torre de trescientos cincuenta metros, un sexto más que la famosa de París de Eiffél". La mateixa publicació afegeix que es farà "según proyecto de Carbonell, que será de hierro casi toda y estará completamente terminada dentro de dos meses y medio".
En tot cas, enlloc s’ha trobat constància documental d’una eventual proposta d’Eiffel per aixecar la seva torre a Barcelona. Encara més, difícilment ho hauria pogut fer, ja que les dates no haurien quadrat. Eiffel va presentar la seva torre a la Societat d’Enginyers Civils de França el 30 de març del 1885, mentre que a Barcelona no es va arribar a un acord amb Eugenio Serrano Casanova com a promotor de l’Exposició Universal fins al 18 de juny de 1885. És a dir, que París ja havia rebut l’oferta abans que Barcelona comencés a moure’s en aquest sentit. Així ho explicava Lluís Permanyer en un article publicat a La Vanguardia el juny del 2009, on afirmava que la suposada proposta d’Eiffel, “es una simple leyenda urbana que se expande como mancha de aceite”. Un altre argument d’aquest cronista és que aquesta possibilitat no aparegui en cap biografia d’Eiffel.
Ara bé, tot i que no hi ha cap element que sustenti aquesta llegenda urbana, el que sí que és cert és que en aquell moment va haver-hi una certa moda per construir torres efímeres en el marc de les exposicions, si tenim en compte les tres propostes barcelonines i el fet que la d’Eiffel no va ser l’única proposta que es va presentar a París, on va haver de competir amb la proposta de l’arquitecte Jules Bourdais, que va presentar un projecte de far monumental. És a dir, en aquesta tendència hi pot haver l’origen de la fake news, combinada amb una certa desinformació per tots els mitjans que l’han reproduït.
Dos detalls més per alimentar la llegenda urbana
I encara hi ha dos detalls barcelonins més que haurien pogut alimentar la llegenda urbana. D’una banda, el fet que per l’Exposició Universal del 1929 de Barcelona, que va tenir lloc a Montjuïc, es va aixecar una curiosa còpia de la Torre Eiffel en la forma de la Torre Jorba, una construcció amb propòsit publicitari dels magatzems Can Jorba que recordava la de París. Es tractava d’una construcció de 50 metres d’altura formada per les cinc lletres del nom de l’empresa. Segons recull el blog Barcelofilia, “alguns hi varen voler veure una mena de rèplica de la Torre Eiffel, ja que la lletra 'A' servia de base i li donava un aspecte semblant”.
El segon detall, recollit per Grandas, potser és menor, però reflecteix la relació de Barcelona amb la Torre Eiffel. En el marc de diversos projectes per a la reurbanització de la plaça Catalunya, l’arquitecte Francesc de Paula Nebot i Torrents -autor, entre d’altres, de la remodelació del Palau Reial de Pedralbes i del Cinema Coliseum-, va plantejar un plànol en el que, per fixar les dimensions de la futura i encara irresolta plaça, incloïa "la Torre Eiffel, de més de tres-cents metres d’alçaria, col·locada entre el començament de la Rambla i el del passeig de Gràcia". Tot i que el dibuix només pretenia exemplificar les dimensions de l’espai, no és descartable que algú ho prengués com una idea per a bastir la torre a la plaça de Catalunya. Clar que això va ser als anys vint del segle XX, és a dir, més de trenta anys després de l’aixecament de la torre a París.
Per tot plegat i a tall de conclusió, cal afirmar que és fals que Eiffel arribés mai a oferir la seva torre a Barcelona i que el consistori la rebutgés, però sí que és cert que en el marc de les exposicions del 1888 a Barcelona i el 1889 a París va haver-hi una certa moda d’aixecar grans torres. També està confirmat que Barcelona en va rebutjar tres de semblants a la d’Eiffel i aquest podria ser el peu sobre el que s’aixeca la fake news. I encara més, potser és inapropiat difondre llegendes urbanes, però somiar és gratuït, i imaginar una torre Eiffel al mig de la Ciutadella tampoc no fa mal a ningú. Això sí, el debat sobre si acabada l'exposició s'havia de mantenir o desmuntar hauria estat monumental i històric... i molt barceloní!