Aquest dimecres és 12 de febrer i a Barcelona celebrem Santa Eulàlia, una de les tres patrones de la ciutat, així que comencem aquest Barcelona Exprés felicitant totes les Eulàlies, Laies i Lalis, però també aprofitarem per explicar-vos que, des d’un punt de vista històric, tot apunta que Santa Eulàlia de Barcelona… no va existir mai. Sempre ha estat molt barceloní lamentar la mala sort de Santa Eulàlia, a tota hora a l’ombra de la Mare de Déu de la Mercè, fins al punt que si el 24 de setembre plou, ens encanta dir allò que Santa Eulàlia plora, però pitjor ho té la tercera copatrona de Barcelona, Santa Madrona, de qui gairebé ningú es recorda.
Centrant-nos en Santa Eulàlia, la veritat és que té una història força tràgica, ja que seria una nena cristiana de tretze anys, procedent de Sarrià, concretament de la zona anomenada el Desert de Sarrià, que hauria estat martiritzada per no renunciar a la fe durant les persecucions de Dioclecià, a principis del segle tercer. Del seu martiri en quedarien empremtes per tota la ciutat, com la Baixada de Santa Eulàlia, on suposadament va ser torturada llançant-la rodolant dins una bota plena de claus i vidres.
Altres detalls que recorden Santa Eulàlia es troben en les tretze oques del claustre de la catedral, en record als anys que tenia quan va morir i als martiris que va patir, o a la plaça de l’Àngel on es diu que es va aparèixer un àngel per retreure a un canonge que s’havia quedat un dit de la santa com a relíquia. Encara més, les restes, o les suposades restes de Santa Eulàlia, reposen en un majestuós sepulcre a la catedral de Barcelona que, per cert, porta el nom complet (i desconegut) de Catedral de la Santa Creu i Santa Eulàlia.
Ara bé, què hi ha de cert en tot plegat? Doncs entre poc i res. A banda de la complicació que suposa verificar l’existència d’algú del segle tercer i que no apareix en documents de l’època, la qüestió és que pràcticament tota la història que s’explica sobre la nostra santa Eulàlia és sospitosament semblant a la que s’explica de Santa Eulàlia… de Mèrida, ja popular al segle VII, quan es va començar a difondre la llegenda de la Santa Eulàlia barcelonina. Amb tota probabilitat és el que se’n diu una duplicació hagiogràfica o dit més senzill, una còpia convertida en tradició. Amb tota probabilitat, Santa Eulàlia de Barcelona no va existir, però això no impedeix que igualment ho puguem celebrar cada any, i per això mateix, tornem a felicitar les Eulàlies, Laies i Lalis!