El Temple Expiatori de la Sagrada Família és la principal icona de la ciutat de Barcelona. La seva silueta s’interpreta arreu del món com el símbol que identifica la ciutat, com la Torre Eiffel respecte a París o l’Estàtua de la Llibertat a Nova York. Les quatre torres de la façana de la Nativitat no poden faltar en cap representació de l’skyline de Barcelona, malgrat que ja fa anys que han quedat empetitides pel monstre arquitectònic que ha crescut just darrere seu, el tronc central de torres, que aquestes setmanes és noticiable un cop s’han culminat les dedicades als evangelistes Lluc i Marc.
Ara bé, l’obra més coneguda d’Antoni Gaudí a nivell mundial és un pou de curiositats i aspectes desconeguts, com ara l’existència de torres dedicades a apòstols suplents. I una altra d’aquestes anècdotes que rarament arriben al públic general és el fet que, malgrat haver esdevingut la identificació icònica de la ciutat, la Sagrada Família no es va començar a construir a Barcelona. De fet, no va ser barcelonina fins quinze anys després d’haver-se iniciat les obres, quan els terrenys on s’estava edificant van passar a formar part de la capital de Catalunya a causa de l’agregació dels pobles del pla el 1897.
Efectivament, encara que en l’actualitat la basílica de la Sagrada Família i el barri al qual dona nom formen part del districte de l’Eixample i ningú discuteix la seva barcelonitat, quan es va posar la primera pedra del temple, el 19 de març del 1882, allò no era Barcelona, sinó el municipi limítrof de Sant Martí de Provençals. De fet, el solar on es va començar a construir el temple per part de Francesc de Paula del Villar formava part d’una barriada de Sant Martí anomenada el Poblet, que, a més, estava certament en els límits del seu municipi, gairebé fent frontera amb Barcelona i Gràcia.
La trama Cerdà, autopista a l’agregació
De fet, la mateixa trama urbana dissenyada per Cerdà, aprovada el 1860, no només es va dissenyar amb la voluntat d’urbanitzar el pla de Barcelona, despoblat a causa de les restriccions militars, sinó també per afavorir la integració dels pobles propers, que més tard o més d’hora, acabarien sent engolits per la gran ciutat. Així és com encaixa que el 1882 ja estiguessin delimitats els carrers on creixeria el pla Cerdà, independentment de si formaven part o no de Barcelona. I tot i que Cerdà havia previst reservar aquell espai per a la construcció d’un hipòdrom, finalment l’illa delimitada pels carrers Mallorca, Marina, Provença i Sardenya va ser destinada a la construcció d’una església.
Així, quan el dia de Sant Josep del 1882 es va posar la primera pedra de la Sagrada Família, en un acte beneït pel bisbe de Barcelona, José María de Urquinaona y Bidot, aquest va haver de sortir de la ciutat i traslladar-se a Sant Martí de Provençals per fer el fet. En aquella ocasió ja hi era present Antoni Gaudí, aleshores en qualitat de col·laborador de Villar en altres treballs. I quan el mateix Gaudí va assumir la direcció de les obres després de la renúncia de Villar, el temple seguia sense formar part de Barcelona, i així va ser fins al 1897, quan Barcelona es va cruspir Sant Martí de Provençals, juntament amb els municipis veïns de Sant Andreu de Palomar, Gràcia, Santa Maria de Sants, les Corts i Sant Gervasi de Cassoles.
I que va passar amb el Poblet?
Com ja s’ha dit, els terrenys on es va decidir construir la Sagrada Família formaven part d’un barri de Sant Martí de Provençals anomenat el Poblet, la memòria del qual pràcticament ha desaparegut. En l’actualitat, un dels equipaments veïnals de la zona recorda aquest antic nom, es tracta del Casal de Barri Ateneu el Poblet, situat al carrer Nàpols, que va triar aquesta denominació per recordar aquell antic veïnat, que va sucumbir amb la construcció de l’Eixample. De fet, encara queden alguns passatges que recorden el seu traçat preexistent, i hi ha documentades algunes masies, explotacions rurals -hortes i vinyes- i bòbiles de la zona.
Amb tot, més enllà d’alguns passatges que s’integren en la trama de l’Eixample, no ha quedat gairebé res més. Ni el nom, de fet, perquè amb el pas dels anys l’existència de la Sagrada Família va prendre una preeminència que va acabar amb qualsevol altre possible nomenclatura, aconseguint que al llarg del segle XX es popularitzés la denominació de barri de la Sagrada Família i així ha quedat oficialitzat. Amb tot, sempre té la seva part de curiositat saber que el barri havia tingut un altre nom i que el temple que finalment l'ha batejat i que és la icona definitòria de Barcelona, ni tan sols va néixer en aquesta ciutat.
Imatge principal: La Sagrada Família en una imatge del 1892 / Foto: PD