Madrid, 4 de novembre del 1921. El rei d’Espanya Alfons XIII i en nom seu el ministre de la Governació, Rafael de Coello y Oliván, signen el Reial decret pel qual l’aleshores municipi independent de San Vicente de Sarriá perd la seva autonomia i queda integrat a Barcelona: “Queda agregado en su totalidad al término municipal de Barcelona el del Ayuntamiento denominado actualmente San Vicente de Sarriá, cuya agregación se considerará efectiva desde luego a los fines de organización previa, completandose y ultimándose para que rija en definitiva desde el 1º de Abril próximo, y llevandose a cabo en las mismas condiciones y en armonía con lo determinado en los Reales Decretos de 20 de Abril de 1897 y 9 de Julio de 1903”.
Aquest text, publicat l’endemà a la Gaceta de Madrid -l’equivalent al Boletín Oficial del Estado (BOE) actual- engegava tota la maquinària per incloure Sarrià en un pla d’agregacions que es va iniciar el 1897 amb l’absorció a Barcelona dels municipis de Sants, les Corts de Sarrià, Sant Gervasi de Cassoles, Gràcia, Sant Andreu de Palomar i Sant Martí de Provençals i va continuar el 1904 amb l’agregació d’Horta. De fet, el decret del 4 de novembre feia referència als textos de 1897 i 1904 pels quals s’agregaven tots aquells municipis del pla.
A Sarrià, el temor que s’acabés perdent l’autonomia municipal venia de lluny, perquè les autoritats municipals sarrianenques sabien que estaven inclosos en els plans de creixement de Barcelona, que en la seva versió més expansiva arribava a engolir tots els municipis entre el Llobregat i el Besòs, i perquè l’experiència dels altres municipis agregats els augurava una pèrdua clara de poder de decisió.
De fet, l’últim alcalde del Sarrià independent, Rafael Batlle, davant els tambors que anunciaven la imminent agregació, va fer un viatge a la desesperada el 3 de novembre a Madrid per tal d’evitar-la. Segons escriu l’historiador Ròmul Brotons i Segarra al llibre La Ciutat moderna. Barcelona 1921-1930 (Albertí Edicions, 2018), Batlle va ser acomiadat a l’estació de França “amb crits a favor de l’autonomia municipal”, però un cop a la capital espanyola va topar ni més ni menys que amb la voluntat del ministre Francesc Cambó, el qual personalment va impulsar l’agregació sota l’argument que valia més dur-la terme “amb un ministre a català a Madrid”. El desencís va ser tal que el mateix cinc de novembre Sarrià va viure una vaga que va incloure el tancament dels comerços i va ser liderada per tradicionalistes i republicans, ja que els regionalistes cambonians passaven per ser els impulsors de l’annexió.
No va ser l’última agregació
Val a dir que tot i que habitualment se sol al·ludir a la de Sarrià com la darrera agregació, en realitat va haver-hi d’altres posteriorment. Sí que va ser l’última annexió d’un municipi tot sencer, però posteriorment va haver-hi d’altres, principalment la del sector de la Diagonal comprès avui en dia entre l'estació de Metro de Zona Universitària fins a la confluència amb la Ronda de Dalt, incloent-hi el parc i el roserar de Cervantes, el dipòsit d'aigües de Finestrelles i l'Escola Thau per sobre de la Diagonal, i el Palau de Congressos de Catalunya, el parc de Can Rigal i les instal·lacions esportives de la Universitat de Barcelona per la part de sota, que van ser annexionades a costa de l’Hospitalet del Llobregat el 1933 i els actuals barris del Bon Pastor i Baró de Viver, segregats de Santa Coloma de Gramenet el 1947.
Ballada de sardanes a la plaça del Consell de la Vila, a principis del segle XX / Ajuntament de Girona
En tot cas, en el moment de l’agregació Sarrià era “un municipi poc habitat, però molt extens”, segons Brotons, ja que comprenia a banda del nucli central els barris de Pedralbes, Vallvidrera i Sant Pere Màrtir, entre d’altres. Amb poc més de 8.000 habitants, la idiosincràsia d’aquesta vila rural es resumia en la frase Sarrià: vents, torrents, torres i convents, en clara referència a les característiques orogràfiques de la població, situada ja als contraforts de Collserola i a la seva població, amb una presència d’ordes religiosos força importants, així com de torres d’estiueig de les famílies de més anomenada de la burgesia barcelonina. La població vivia molt disseminada i com no hi havia indústries, tampoc hi havia obrers, un fet fonamental a l’hora d’establir les diferències amb una Barcelona que ja havia passat per diverses revolucions i en ple auge del pistolerisme.
La distància, un factor clau
La connexió ferroviària amb Barcelona, inaugurada el 1867, i la posterior arribada de diverses línies de tramvia, feien que la separació amb la plaça de Catalunya fos cada cop menor. De fet, la distància entre Sarrià i el centre de Barcelona va ser un factor clau per defensar l’agregació, com consta en l’exposició prèvia al Reial decret del 4 de novembre del 1921: “De antiguo viene el Ayuntamiento de Barcelona solicitando que el Gobierno, haciendo uso de la facultad que el artícuIo 10 de la ley Municipal le concede para ensanchar el término de las poblaciones de más de 100.000 habitantes hasta una distancia máxima de seis kilómetros, agregue a aquélla el término municipal de Sarriá”.
Tren de Sarrià, amb les Escoles Pies i la muntanya del Tibidabo al fons / Ajuntament de Girona
El 1886 es va instruir un expedient per fixar quines poblacions podien ser afectades per l'agregació, resultant que “el centro de Sarriá se hallaba a 4.200 metros de la Plaza de Ciataluña, y el de Horta a 4.800” i per tant, “ambos términos municipales se hallaban dentro de los seis kilómetros” exigits per procedir a l’agregació. De fet, la mateixa exposició es pregunta per què no es va procedir a annexionar aquells dos municipis i perquè el 1904 només es va agregar el d’Horta, i assenyala que “el Ayuntamiento de Sarriá en 17 de Agosto de 1902, y más tarde en 3 de Abril de 1906, en largos y razonados escritos, dirigido el último a la Presidencia del Consejo de Ministros, y que ésta, para su resolución, envió a este Ministerio, se ha venido oponiendo a que se le agregue a Barcelona”.
Tot i l’oposició, el ministeri defensava que a causa del creixement de Barcelona s’havia arribat a un punt de confusió entre els límits i que per tant “se impone de una vez para siempre terminar este asunto, concediendo una agregación que por todos los que han dictaminado en él expediente instruido, Diputación provincial, Consejo de Estado y otros organismos, ha sido reconocida como legítima, si es que no ha de quedar incompleto el plan de ensanche preventivamente trazado por el ilustre Cerdá hace sesenta y dos años”.
L’últim intent, salvar els noms dels carrers
Segons el decret del 4 de novembre, l’agregació s’havia de fer efectiva l’1 d’abril del 1922. En aquest context s’entén que a la darrera sessió del ple municipal de Sarrià, el 20 març del 1922, el consistori sarrianenc intentés un últim cop d’efecte. Si no es podia salvar l’autonomia, almenys mirarien d’evitar en el possible el màxim de trastorns, i un que els preocupava, perquè ja havien vist el que havia passat en la resta de municipis del pla de Barcelona, eren els canvis en els noms dels carrers.
El nomenclàtor barceloní va patir molts canvis precisament a causa de les agregacions, perquè hi havia noms de carrers repetits, en alguns casos com els de sants més de mitja dotzena de vegades, perquè tradicionalment no només tenien nomenclàtor propi tots els municipis independents del pla sinó també els tres barris barcelonins extramurs: la Barceloneta, el Poble-sec i Hostafrancs.
En tots aquests casos, l’Ajuntament de Barcelona havia ordenat canvis de noms, afectant sempre els dels municipis incorporats i mai els de la ciutat intramurs, de manera que a Sarrià ja es veien a venir que el consistori barceloní imposaria els noms que volgués. Davant d’això, van fer canvis d’última hora amb l’esperança, almenys, d’anticipar-se “a la inevitable operació de treure uns noms i posar-ne uns d’altres sense intervenció del veïnat més afectat”, segons relaten els periodistes Jaume Fabre i Josep Maria Huertas Claveria al llibre Carrers de Barcelona (Edhasa, 1982). Dels 138 carrers existents es va aprovar el canvi de 70, més de la meitat.
Expectació per una cursa ciclista al passeig de la Reina Elisenda de Montcada / Ajuntament de Girona
Però la jugada no els va sortir del tot bé, ja que el 1927, sota la dictadura de Primo de Rivera, l’Ajuntament de Barcelona va prescindir totalment dels canvis decretats el 1920 i va imposar-ne uns altres, en una maniobra que segons Fabre i Huertas Clavería “no tenia cap motivació ideològica, sinó que més aviat semblava un principi d’autoritat”. Amb tot, es va aconseguir conservar catorze dels noms aprovats el 1922, entre els quals els carrers de Vergós, Pons i Serra, Nou de Santa Eulàlia, Duquessa d’Orleans, Dolors Monserdà, General Vives i Vidal i Quadras.
Cent anys després i malgrat aquella agregació “legítima”, Sarrià continua fent valer la seva condició de municipi que un dia va ser independent, però amb el seu destí lligat per sempre més a la capital de Catalunya.
Imatge principal: Exterior del mercat de Sarrià en una imatge datada entre 1910 i 1920 / Ajuntament de Girona