La mateixa nit del 26 de maig del 2019, un cop coneguts els resultats de les eleccions municipals, Jaume Collboni i Manuel Valls van posar-se d’acord en sumar esforços per evitar que Ernest Maragall, candidat d’ERC i guanyador de les eleccions, es convertís en nou alcalde de Barcelona. El preu a pagar, esclar, era afavorir la investidura d’Ada Colau, que repetiria mandat. Així es va donar a conèixer el maig del 2021, quan les explicacions dels tres partits, PSC, Barcelona pel Canvi -ara, Valents- i Barcelona en Comú, tot i semblar contradictòries, van acabar encaixant. Colau va ser alcaldessa per tres vots regalats -els de Manuel Valls, Eva Parera i, atenció, Celestino Corbacho-, però a qui no li va sortir de franc la jugada va ser a Jaume Collboni.
Candidats a les eleccions municipals 2023 a Barcelona: tota la llista
Calendari de les Eleccions Municipals 2023 a Catalunya: totes les dates i quan es vota
El líder dels socialistes barcelonins tenia clar que volia entrar al nou govern municipal -ja en va formar part temporalment en l’anterior mandat- i les condicions que li va imposar Manuel Valls li van semblar del tot assumibles: “Ser contundents contra l’independentisme i contra els populismes dels comuns”, segons va explicar Eva Parera. És a dir, que Collboni va assumir des del minut zero un paper d’oposició interna al mateix govern municipal del qual formava part, i tot i que al llarg del que portem de mandat hi ha hagut discrepàncies en temes prou coneguts, com l’Hermitage i l’ampliació de l’aeroport del Prat, el cert és que, almenys de cara a la galeria, la sang no ha arribat mai al riu.
Ara bé, quan queda poc més de mig any per a les eleccions municipals 2023 la situació ha pres un grau de definició que fa que les divergències entre els dos socis de govern siguin cada dia més patents, i això s’explica perquè ja ha quedat prou clar que els ara companys, seran rivals d’aquí a pocs mesos, i tots dos en són perfectament conscients. El passat 5 de novembre, el PSC barceloní va proclamar Collboni com a alcaldable, posant punt final a totes les conxorxes de saló que apuntaven a que el candidat el 28-M seria alguna primera espasa dels socialistes catalans com Salvador Illa o Miquel Iceta.
Mai es pot donar per lligat el sac de blat
Tot i que en confecció de llistes mai es pot donar per lligat el sac de blat, ja que en els darrers mesos s’han descavalcat dues candidates proclamades pels seus partits, Elsa Artadi a Junts per Catalunya i Luz Guilarte a Ciutadans, sembla ja impossible que Collboni no sigui el candidat del PSC. Per la seva banda, Ada Colau, un cop atesa la petició del seu propi partit d’optar a un tercer mandat, ara té pendent el tràmit purament burocràtic de passar per un procés de primàries on la sorpresa -més aviat, el terratrèmol polític-, seria que no sortís escollida com a cap de llista.
En aquest context, voluble pel fet que encara no s’ha concretat l’eventual candidatura de l’alcalde Xavier Trias com a cap de llista de Junts per Catalunya -i això que aquest partit es va donar de termini el mes d’octubre, i som gairebé a mitjans de novembre- i amb unes enquestes que majoritàriament donen com a favorit el candidat d’ERC, Ernest Maragall, no cal ser gaire entès en sumes i restes per considerar la possibilitat que es pugui repetir un govern bipartit BComú-PSC -o PSC-BComú- si entre els dos sumen els 21 regidors necessaris per desbancar Maragall en el supòsit que guanyi les eleccions.
En aquest eventual escenari, treure un sol vot més que l’altre pot ser cabdal per determinar qui acabi portant la vara d’alcalde/essa i per això mateix, Colau i Collboni ja fa setmanes que es miren de reüll perquè saben que tenen al davant mig any en que hauran de jugar un doble paper, el de mantenir la governabilitat de la ciutat en el tram final del mandat i el de marcar distàncies i assumir perfil propi. Després de tres anys i mig com a socis, ha arribat l’hora d’explotar les divergències, i qui més s’afanya és Collboni que puntualitza totes i cadascuna de les decisions de Colau sempre que en té ocasió.
Exemples a tort i a dret
Exemples? Ja s’ha parlat dels que s’han desenvolupat al llarg del mandat, amb controvèrsies evidents com la instal·lació del Museu Hermitage -que podria acabar, completament reformulat, a l’Hospitalet de Llobregat- o l’ampliació de l’aeroport del Prat. N’hi ha hagut també de polítiques, en especial les relacionades amb el procés independentista, i que, precisament, donada la ubicació de cada partit en l’eix ideològic Espanya-Catalunya són menys sorprenents i no han afectat el govern municipal, a diferència de l’anterior mandat, quan justament va suposar el trencament a causa del suport socialista a l’aplicació de l’article 155 i la liquidació del Govern la tardor del 2017.
En un altre nivell va haver-hi la controvèrsia del Porta a porta, quan Collboni, exercint d'alguna manera de baró territorial, va decidir unilateralment que al barri d’Horta no s’aplicaria aquest sistema de recollida selectiva d’escombraries. I el temps li va donar la raó, perquè tot el programa està paralitzat. Una altra divergència ha estat el problema de la neteja, mentre Colau ha negat que Barcelona sigui una ciutat bruta, Collboni no ha tingut cap problema per esmenar l’alcaldessa i reconèixer que sí, que hi ha problemes de brutícia. I no fa ni un mes va haver-hi fortes discrepàncies respecta els pressupostos, amb suspensió de presentacions i un embolic que va acabar esquitxant fins i tot a ERC.
El cas és que en les darreres setmanes aquestes divergències han anat en augment i res porta a creure que la situació minvi en el futur, si no que més aviat s’anirà fent més gran. Així, tot i que de cara a la galeria tot siguin somriures amables -com quan Colau va cedir la paraula a Collboni en la inauguració de la nova comissaria del Raval tot i que no va quedar gaire clar en qualitat de què hi assistia- el fet és que a la que es grata una mica en els projectes de final de mandat ja es veu que tothom hi posa de la seva part per marcar la diferència.
El Model Superilla i el risc de col·lapse
Així, el Model Superilla, que durant aquest mandat, i fins i tot fora de previsió, s’ha convertit en la clau de volta de l’obra de govern d’Ada Colau, no és plat de bon gust per a Collboni, que aquesta mateixa setmana, en declaracions a Catalunya Ràdio, va donar a entendre que si arriba a l’alcaldia refredaria la seva aplicació, perquè tot i ser favorable a les polítiques que ajudin “a reduir la contaminació i el trànsit”, s’alinea amb les tesis del RACC i considera que “hi ha un risc de col·lapse i de bloqueig de la ciutat”, per reblar que “la idea de convertir tot l’Eixample en un parc és impossible”.
També aquesta mateixa setmana, el candidat socialista ha mostrat les seves discrepàncies amb els plans de reurbanització de la ronda de Sant Antoni presentats per l’Ajuntament i ha defensat el projecte del 2018, que preveia més presència del trànsit rodat. De fet, tot just s’ha quedat a un pas de pronunciar la frase màgica d’anunciar la paralització del projecte en cas que aconsegueixi l’alcaldia. I encara un últim exemple, sobre la possibilitat de fer pagar les motos per aparcar al carrer, una possibilitat que de moment no està sobre la taula però que els comuns no veuen amb mals ulls, Collboni ha estat taxatiu: “En absolut”.
Tot plegat, exemples que la cursa electoral ja ha començat i Colau i Collboni hauran d’afrontar una relació incòmoda durant els propers mesos, on les divergències mútues aniran en augment a causa de la necessitat de magnificar les diferències. Amb tot, si les promeses electorals no sempre es compleixen, encara menys les preelectorals i en aquest sentit, atenció a la que va llançar Collboni el dia de la seva proclamació: “Em presento per guanyar, no per fer alcaldessa ningú”. Però vaja, també Colau va assegurar que no seria alcaldessa gràcies a Manuel Valls però va arrabassar l’alcaldia a Ernest Maragall. I al final, depenent dels resultats del 28-M, la decisió definitiva l’haurà de prendre la calculadora.