Taquilleres, inspectores o revisores, aquestes eren les úniques tres tasques que les dones podien exercir quan el Metro de Barcelona va començar a rodar, ara fa cent anys, amb l’afegit que, per normativa, havien de ser solteres i deixar la feina en el moment de contraure matrimoni. Actualment, les dones ocupen 199 categories professionals en la plantilla de treballadores i treballadors del Metro, inclosos llocs de responsabilitat, amb la dada que un dels càrrecs més destacats, el de la conducció dels combois, compta avui en dia amb majoria femenina: el 57% del personal de conducció són dones. I evidentment, no hi ha cap normativa que condicioni la seva feina a l’estat civil. Aquestes dades, sumades a una altra també prou significativa, que el 61% de persones usuàries també són dones, exemplifiquen l’important rol de la dona en el transport públic de Barcelona.
Per explicar-ho tot plegat, i en el marc de les celebracions del centenari del Metro de Barcelona i en vigílies del 8M, dia de la Dona, aquest dijous s’ha presentat el llibre La dona treballadora al Metro de Barcelona, un compendi de l’important i fins ara poc conegut del paper de les dones al Metro. Laia Bonet, presidenta de Transports Metropolitans de Barcelona (TMB), ha destacat en la presentació d’aquest llibre que s’ha volgut buscar una mirada sobre la història de la dona treballadora al Metro, perquè des d’aquí s’explica “l’evolució del paper de la dona” també a la societat en general.
El llibre, escrit a quatre mans per l’historiador Ricard Fernández i la responsable de patrimoni històric de TMB, Maria José Muñoz, recull, amb gran profusió d’imatges històriques, el paper de la dona com a treballadora de la xarxa de Metro, i conté un pròleg a càrrec de la catedràtica de Geografia urbana Carme Miralles, que, en un missatge gravat a Xile ha tingut unes paraules de record per a Mercè Sala, primera presidenta de TMB, i ha apuntat que el volum és “un llibre necessari per fer emergir el treball de les dones a TMB, que ha estat un treball constant en tota la història dels transports però sovint submergida i poc valorada”.
En un diàleg posterior amb els dos autors, Muñoz s’ha referit a la “necessitat d’omplir un buit”, perquè habitualment s’explica la història del Metro des del punt de vista tècnic, el creixement de la xarxa o els canvis en el material mòbil, però calia “explicar-ho des de l’evolució de la gent que hi ha treballat i, a més, posar el focus sobre la dona”, assumint que “així també s’explica una part de la vida laboral de la resta de companys”. El llibre es complementa amb una exposició a l’Espai Mercè Sala, a l’estació de metro Diagonal, sobre les dones i les feines que han desenvolupat i desenvolupen a TMB.