N’hi ha prou amb passejar per diversos punts del centre de Barcelona per constatar que la protecció, dignificació i manteniment en estat òptim del patrimoni històric és una de les assignatures pendents de l’actual govern municipal. D’exemples n’hi ha de sobres al districte de Ciutat Vella: el Baluard de Migdia, la plaça de la Vila de Madrid, la muralla romana de la plaça Berenguer, el Call, la plaça de Carme Simó, l’antic Hospital de la Santa Creu, el Moll de la fusta o les façanes de les esglésies de Santa Maria del Pi i Santa Maria del Mar. Tot plegat, exemples de situacions on el vandalisme i la brutícia han donat pas a la degradació.
A principis d’aquest mes de setembre, aquest mateix mitjà denunciava el deplorable estat del Baluard de Migdia, un romanent de l’antiga muralla del segle XVIII que ha estat doblement víctima de la mala gestió municipal, primer quan es va permetre construir edificis d’habitatges deixant les restes totalment descontextualitzades i amb accessos delirants -per veure bé el baluard cal baixar a un aparcament privat-, i segon quan, després d’un procés de dignificació, ha estat víctima del vandalisme i l’abandonament municipal. Respecte a aquest espai patrimonial, el portaveu del Grup municipal de Junts per Catalunya a Barcelona, Jordi Martí Galbis, va fer referència a la coneguda com a teoria del vidre trencat i va acusar l’alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, d’aplicar-la al patrimoni històric de la ciutat. Però, que és la teoria del vidre trencat?
La teoria del vidre trencat, més coneguda com de les finestres trencades, és una teoria sociològica formulada James Q. Wilson i George L. Kelling l’any 1982 que, a grans trets, considera que cal resoldre els petits desperfectes de manera immediata per evitar que es reprodueixin. És a dir, si de cop algú trenca un vidre d’una finestra i no es repara en un termini curt de temps, augmenten les possibilitats que algú trenqui més vidres i que la situació empitjori de manera exponencial, generant una situació de degradació. Un altre exemple sociològic de la mateixa teoria és que si algú es troba en la necessitat de llençar un paper a una paperera i no en troba, serà més procliu a llençar-lo a terra si aquest està brut que si està net. Dit d’una altra manera, la brutícia crida brutícia.
Tot i que es tracta d’una teoria controvertida, en particular per la seva aplicació criminològica a la ciutat de Nova York a la dècada dels anys noranta del segle passat, perquè va donar lloc a polítiques de tolerància zero indiscriminades que incloïen escorcolls i detencions arbitraris, la seva aplicació pel que fa a la conservació del patrimoni es pot simplificar en la necessitat d’actuar de manera immediata per evitar la degradació de l’entorn. O com va declarar a elNacional.cat l’antic tinent d’alcaldia del mandat de Xavier Trias, Jaume Siurana, davant “una pintada o un espai degradat, el que cal és arreglar-ho de seguida”, mentre que l’actual govern municipal “en comptes d'arreglar-ho de seguida i enviar la brigada l’endemà, es permet que es perpetuï”.
Només 14 delictes contra el patrimoni històric cinc anys
De fet, segons dades de la Guàrdia Urbana a les que ha tingut accés elNacional.cat, des d’inicis del 2018 fins al 3 de juny del 2022 s’han presentat un total de 29 denúncies per atacs al patrimoni públic, però només s’han iniciat 14 procediments per delicte. En concret, en aquest període s’han fet 3 denúncies per “col·locar en monuments o edificis catalogats o protegits, cartells, pancartes i adhesius" (1 el 2018, 1 el 2020, i 1 el 2021) i 26 denúncies per “realitzar grafitis o pintar monuments o edificis catalogats o protegits” (4 el 2018, 3 el 2019, 5 el 2020, 10 el 2021 i 4 en el que portem de 2022), mentre que s’han enregistrat 14 procediments per “delictes contra el patrimoni històric” (4 el 2018, 3 el 2019, 1 el 2020, 4 el 2021, i 2 en els primers mesos del 2022).
En tot cas, i més enllà de la persecució dels delictes, el que es retreu a l’ajuntament és la manca de diligència a l’hora de netejar i redignificar aquells espais que han estat víctimes del vandalisme. D’exemples pràctics es poden veure en diversos indrets de Ciutat Vella, entre els quals l’acumulació de brutícia als peus de la muralla romana a la plaça de Ramon Berenguer el Gran, l’aparició de xeringues a la plaça de Carme Simó, un espai també al peu de la muralla romana que, per reblar el clau, s’utilitza com a pati pels alumnes de la propera escola Baixeras.
Més exemples: la plaça de la Vila de Madrid, on tot l’entorn de la necròpoli romana està absolutament descuidat, degradat i envoltat de grafitis i brutícia i tot plegat en un espai que forma part de moltes de les rutes turístiques de la ciutat; el Baluard de Migdia, tres quarts del mateix; les façanes de Santa Maria del Mar i de l’antic Hospital de la Santa Creu, també amb pintades i la de Santa Maria del Pi, fins i tot amb carreus espoliats. El Call, també un altre punt neuràlgic del centre, està degradat i l’antiga sinagoga Major va patir fa poc un acte vandàlic. Almenys, en aquest cas, ja s’han netejat les pintades, tot i que no hi ha constància que ho hagi fet l’Ajuntament de Barcelona. Tot just, una finestra reparada enmig d’un mar de vidres trencats.
Imatge principal: La plaça de la Vila de Madrid, un espai amb patrimoni romà en plena degradació / Jordi Palmer