La pugna entre Santa Eulàlia i la Mare de Déu de la Mercè per guanyar-se la confiança dels barcelonins oculta que la capital de Catalunya no té una ni dues, de patrones, en té tres. I la tercera en discòrdia, per molt oblidada que estigui, ha tingut històricament un paper protagonista en situacions de sequera. Es tracta de Santa Madrona, la tercera patrona de Barcelona o, millor dit, una de les tres copatrones de la ciutat, la qual històricament va tenir un paper molt important per a la ciutat en situacions com la que vivim en l’actualitat, la d’una sequera que no afluixa i que comportarà el pas imminent a la fase d’emergència en els propers dies.
Les rogatives ‘pro pluviam’, o sigui, per demanar pluja, són un remei secular practicat pels creients i l’Església catòlica que, temps era temps, es considerava gairebé infal·lible, ja que, tard o d'hora sempre acabava plovent. Precisament per la serietat de l’acte i la confiança en la seva utilitat, sovint han quedat registrades en tota mena d’annals eclesiàstics. Per això, a Barcelona tenim memòria que Santa Madrona protagonitzava les rogatives que la ciutat considerava necessàries per aconseguir la intercessió divina per aconseguir que la pluja posés fi a la sequera, i això es feia a partir d’unes cerimònies específiques que consistien en el trasllat de les relíquies de la santa.
Però millor comencem pel principi. Segons la tradició cristiana, Madrona va ser una jove cristiana de Salònica que va morir verge i màrtir en el marc de les persecucions de l’emperador romà Dioclecià en algun moment de finals del segle II o principis del segle III. La seva veneració a Barcelona va patir la mateixa transmutació que la seva col·lega Eulàlia, i tradicionalment se la va considerar barcelonina, tot i que no hi ha cap evidència històrica que sustenti aquesta versió. En tot cas, en aquestes qüestions de fe val més deixar la rigorositat històrica en un segon pla i acceptar com a plausible el relat que explica com les relíquies de Santa Madrona viatjaven en vaixell cap a Marsella a finals del segle IX, però a causa d’un temporal van arribar a Barcelona. No és sobrer recordar que en el cas de les relíquies que hi ha a Barcelona, també és millor no fer-se gaires preguntes.
Antídot contra la sequera
El cas és que les relíquies van romandre a Barcelona, suposadament perquè cada cop que el vaixell intentava partir, una tempesta inesperada li ho impedia. I si intentar moure les relíquies provocava pluja, era evident que Santa Madrona tenia tots els requisits necessaris per esdevenir antídot contra la sequera. En aquest context, les relíquies van ser dipositades a l’ermita de Sant Fruitós de Montjuïc, que podria ser l’actual capella de Santa Madrona, documentada el 1403 i tot i que modificada diverses vegades, seria la mateixa que encara perviu dins el recinte del Palauet Albéniz -normalment tancat al públic perquè és residència de la família reial espanyola-, però que es veu des de l’avinguda dels Montanyans, el carrer que envolta el Palau Nacional de Montjuïc.
En tot cas, el 1563 el Consell de Cent va declarar la diada de Santa Madrona, el 15 de març, com a festa de precepte a Barcelona, i el 1564 va ser proclamada copatrona, juntament amb Santa Eulàlia, tot i que al final totes dues serien desbancades del punt més alt d’aquest peculiar pòdium de patronatges per la Mare de Déu de la Mercè, proclamada com a patrona el 1687 pel Consell de Cent i ratificada com a tal pel Papa de Roma el 1868. Sigui com sigui, Santa Madrona, protectora dels navegants i les minyones de servir -perquè una altra versió de la vida de la santa era que era minyona d’una mestressa jueva, que la va matar a cops quan va descobrir la seva fe cristiana- és encara avui una de les tres patrones de Barcelona, per bé que la més desconeguda.
Relíquies viatgeres per garantir la pluja
Com ja s’ha mencionat més amunt, les rogatives a Santa Madrona per invocar la pluja eren convenientment ressenyades, i això comporta que els arxius eclesiàstics han esdevingut una font documental important per investigar els episodis de sequera a la ciutat de Barcelona. Si les relíquies de Santa Madrona eren traslladades, senyal que la ciutat anava curta d’aigua. Així s’explica en l’estudi acadèmic El context climàtic del Llibre de les Fonts de Mariano Barrientos i Santiago Gorostiza, inclòs a El Llibre de les fonts. Aigua, clima i societat a la Barcelona del segle XVII (Editorial Afers - Ajuntament de Barcelona, 2022), on s’explica que “l’estudi històric de la duració dels episodis de sequera és possible en el cas de Barcelona gràcies a la litúrgia que es realitzava quan la sequera s’agreujava”.
“Les relíquies de Santa Madrona s’exposaven a l’altar de la catedral fins que les autoritats establien que la sequera s’havia acabat, moment en que les relíquies es retornaven a la capella de Santa Madrona, a Montjuïc”, continua el relat, que fa referència a la primera meitat del segle XVII, i que inclou un apèndix on es detallen les baixades i pujades de les relíquies. Per exemple, el 28 d’agost del 1623 i en el marc d’un agreujament de la sequera de lleu a moderada, es baixen les relíquies a la Seu, que tornen a Montjuïc el 16 d’octubre, un cop arribades les pluges i donada per acabada la sequera.
Episodis semblants es van viure en disset ocasions entre els anys 1625 i 1650, sempre amb la mateixa posada en escena, davant un agreujament de la sequera, baixada de les relíquies a la Catedral fins que es dona per acabat l’episodi amb l’arribada de les pluges i les relíquies, prèvia celebració d’un Te Deum Laudamus, tornen a l’ermita de Montjuïc. Com a colofons, són prou significatius els episodis registrats el 1651 i el 1653. El primer, quan el 3 de gener, “es determina baixar les relíquies de Santa Madrona però cau tal pluja que les autoritats ni tan sols poden sortir de la ciutat per a fer efectiva la rogativa”, i el segon, quan el 7 de març, “es fa una funció de rogatives amb les relíquies de Santa Madrona d’un sol dia de durada per la situació bèl·lica que pateix la ciutat. Malgrat tot, s’obtenen unes bones pluges”.
Què se’n va fer de les relíquies?
Tot i l’efectivitat demostrada segons aquest relat, l’Ajuntament de Barcelona actual no sembla tenir interès a demanar la intercessió de Santa Madrona per acabar amb la sequera. En tot cas, tampoc ho tindria fàcil, perquè aparentment només se'n conserva una, de relíquia. Hem vist que les restes es conservaven a l’ermita de Montjuïc fins i tot en situacions bèl·liques com les de la Guerra dels Segadors, però a causa de la destrucció ocasionada durant la Guerra de Successió, les restes de la santa van acabar a l’interior de la ciutat, sent dipositades el 1723 al nou convent dels Caputxins de la Rambla. Quan aquell convent va desaparèixer i al seu lloc es va obrir la plaça Reial el 1835, les relíquies van anar a parar a l’església de Sant Miquel, que al seu torn va desaparèixer al cap d’unes dècades amb l’obertura de la plaça del mateix nom.
Ara bé, en paral·lel es va construir la parròquia de Santa Madrona al carrer Tapioles del Poble-sec, consagrada el 1888, i allà que van anar a parar les relíquies, fins que el 1909, va arribar la Setmana Tràgica, l’església va cremar i les relíquies van ser profanades i perdudes, a excepció d’una resta que va ser amagada per un veí, que la va retornar a l’església quan les aigües es van calmar. En tot cas, si la situació de sequera persisteix, tampoc seria del tot descartable fer una rogativa a Santa Madrona perquè afavoreixi la pluja. Mai se sap, oi?
Imatge principal: Gravat Santa Madrona: virgen y martir, hija y patrona de Barcelona / F.Raffaele da Roma cap.delin. ; Francesco Cecchini incise por Raffaele da Roma, F. ; Cecchini, Francesco - 1790 - Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya. Cartoteca digital, Spain - Public Domain