Entre el 7 de maig del 1978 i el 28 de novembre del 2023 hi ha una distància temporal de 45 anys, 6 mesos i 21 dies, però en el cas del barri de Torre Baró de Barcelona no queda tan clar que hagin passat gairebé cinc dècades, perquè bona part de les reclamacions de l’any 1978 persisteixen en l’actualitat. Ara que la primera data, la del 1978, està en boca de tothom gràcies a l’estrena de la pel·lícula El 47 i el fet que el segrest d’un autobús per part de Manuel Vital va marcar un punt d’inflexió d’una lluita veïnal que ja feia anys que durava, és un bon moment per repassar la singularitat, a tots els nivells, d’un barri que en la segona data, la del 2023, estrenava llums de Nadal inspirats en el barri, entre els quals no passava desapercebut un lema ben batallador: Torre Baró existe y resiste.
Una ullada al mapa situa el barri de Torre Baró en un extrem de Barcelona, al districte de Nou Barris, ubicat entre el barri veí de Ciutat Meridiana, el nus d’autopistes d’entrada/sortida a la ciutat des de Montcada, i la serra de Collserola. A banda de Ciutat Meridiana, la resta de barris adjacents, Vallbona, Trinitat Nova, Roquetes i Canyelles queden separats, el primer per les autopistes i la resta per la muntanya. Tot plegat fa de Torre Baró un espai perifèric i amb pocs elements que convidin a la visita per als no residents, entre els quals es pot citar el mateix castell de Torre Baró -un edifici d’aspecte medieval però construït al segle XX i que manlleva el nom de la desapareguda residència del Baró de Pinós-; les restes del sistema d’aqüeductes que portaven aigua a Barcelona des de Dosrius, i per als senderistes i ciclistes, camins com el de la Font Muguera i el passeig de les Aigües, a més de la renovada zona esportiva del Campillo de la Virgen, una intervenció recent inclosa al Pla de Barris.
Ara bé, el que més destaca de Torre Baró és la seva fesomia, que alhora és producte de la seva història. A diferència de Ciutat Meridiana, que va ser construïda a partir de grans blocs residencials construïts a preu fet i d’ínfima qualitat durant el desarrollisme franquista, Torre Baró es destaca per l’existència de residències unifamiliars esparses per la falda de Collserola, fet que fa que sigui un barri extens, de 176,8 hectàrees -per comparar, la superfície del Raval és de 110 ha-, i poc poblat, amb 2.795 habitants i una densitat de 16 habitants per hectàrea, quan la densitat al conjunt de Barcelona és de 164 hab/ha.
Dades idíl·liques que emmascaren la realitat
Ara bé, aquestes xifres, que per si soles podrien semblar idíl·liques, enganyen, perquè emmascaren la realitat. La majoria d’edificacions es van fer pel sistema d’autoconstrucció per la seva població, majoritàriament provinent de les grans onades migratòries d’altres punts de la península Ibèrica durant les dècades dels anys 50 i 60 del segle passat, en una zona muntanyosa que es va traduir en carrers costeruts, manca absoluta de serveis i edificacions precàries i sovint construïdes de forma alegal. D’aquest brou és d’on neix un activisme veïnal que va fructificar en diverses accions, des de la mobilització social que generaria la creació d’una entitat -i fins i tot, una identitat- nova a Barcelona, l’actual districte de Nou Barris, fins a fets puntuals, com el segrest d’autobusos.
De fet, l’estrena de El 47 ha servit perquè els barcelonins fixin els ulls en Torre Baró, però en els mateixos veïns la pel·lícula ha generat una sensació ambivalent, d’una banda, l’alegria perquè el cinema reflecteixi aquell fet històric i els situï al mapa, i de l’altra, el fet que alguns dels problemes persisteixen cinquanta anys més tard. “Ens vam emocionar amb la pel·lícula, però al bus de tornada al barri després de la première la idea general és que tampoc hem canviat tant”, apunta Valeria Ortiz, presidenta de l’Associació de Veïns de Torre Baró. En declaracions a ElNacional.cat, aquesta dirigent veïnal apunta que encara avui, el barri pateix “una manca de manteniment bestial”.
Cal tenir en compte que el barri té dues parts molt diferenciades, la zona baixa, on es concentren els serveis -CAP, escoles, biblioteca, estació de tren i de Metro (L11)- i les poques botigues del barri i la zona alta, on, segons apunta l’activista veïnal -a més de defensor dels drets LGTBI- José Martínez, “no hi ha farmàcia, ni supermercat, ni forn de pa”. Encara més, malgrat que El 47 explica un episodi històric per aconseguir transport públic, Martínez, també en declaracions a aquest mitjà lamenta la situació actual, on el cotxe continua sent imprescindible malgrat la manca d’aparcament en uns carrers marcats per la muntanya: “No hi ha cap mena de transport nocturn” apunta, mentre que Ortiz recorda que l’actual servei de bus a demanda s’hauria de convertir en una línia regular”, que complementi la línia 182, que connecta amb la plaça de Virrei Amat.
“És surrealista que això passi a Barcelona”
Ara bé, més enllà del transport, el barri acumula problemes, i un que destaquen de l’associació veïnal és el “robatori de cables”, una constant que fa que l’enllumenat públic funcioni a precari amb una instal·lació que encara depèn de pals de fusta quan a la pràctica totalitat de la ciutat ja està soterrada. “És surrealista que això passi a Barcelona”, apunta Ortiz, que lamenta que “s’ha normalitzat que ens quedem sense llum als carrers cada cop que hi ha una tempesta” o que els robatoris de cable suposin passar “quatre o cinc nits a les fosques”, situació a la que afegeix l’aparició de plagues, des de rates fins a senglars.
I és que Torre Baró és un barri de muntanya que comparteix problemes amb altres similars, però que a més, queda al vessant ocult de Barcelona, encarat al Vallès, de manera que Martínez reclama que “l’ajuntament miri cap a Torre Baró”, al mateix temps que es pregunta que “si ara Barcelona mira cap al mar amb la Copa Amèrica de Vela, quan serà el moment que miri cap a la muntanya?”, mentre que reclama que el consistori tingui més atenció per a la gent gran del barri i resolgui també els problemes de regularització dels habitatges: “Ens deneguen subvencions per a fer lavabos adaptats perquè els habitatges no estan regularitzats”, posa com a exemple.
Per la seva banda, Arnaldo Gil, membre de l’Arxiu Històric de Roquetes - Nou Barris i bon coneixedor de la història d’aquest barri recorda que l’episodi del segrest del 47 per part de Manuel Vital no va ser l’únic, “però sí el més ben documentat”. De fet, durant els anys setanta es van produir segrestos d’autobusos en diversos barris, com Roquetes i Trinitat Nova i també a Sant Genís dels Agudells i en altres municipis com Santa Coloma de Gramenet. Ara bé, tant la pel·lícula com la realitat constaten, segons Gil, que “l’Ajuntament no actua igual al centre de la ciutat que a l’extraradi”.
“El problema que hem tingut sempre a Nou Barris” continua Gil en declaracions a ElNacional.cat, és que “les actuacions aquí sempre son com de segona”, i pel que fa a Torre Baró, considera que “sempre ha estat una barriada molt oblidada”, en especial la zona alta, on “continuen els problemes de manca de voreres o de cablejat”. “La pel·lícula reflecteix que la gent va aixecar el barri amb les seves mans” afegeix Martínez, a més d’assenyalar l’important paper històric “de la gent catalana que alfabetitzava la gent de Torre Baró”, però també serveix per “dir que continuem oblidats”.
“Torre Baró ha trigat molts anys a ser Barcelona i treure’s l’etiqueta de suburbi”, apunta Gil des d’un vessant històric, mentre que Ortiz, des del punt de vista del present, reclama “més manteniment”, insistint en problemes concrets, com la retirada d’arbres caiguts i revisar les zones de malles que eviten despreniments de la muntanya. Amb tot, tots coincideixen en el fet que la pel·lícula El 47 els ha situat en el punt de mira. “Som aquí, existim i tenim moltes demandes, i la pel·lícula ens donarà molta llum”, assenyala Ortiz. De moment, el lema dels llums de Nadal segueix vigent.
Xavier Marcé: “El problema de Torre Baró és de planificació urbanística”
Amb tot, la visió de l’estat actual del barri de Torre Baró no seria completa sense tenir en compte l’actuació del govern municipal. En aquest sentit, el regidor del districte de Nou Barris, Xavier Marcé, destaca, en conversa telefònica amb ElNacional.cat, que la pel·lícula El 47 ha ajudat a fer entendre que Barcelona “té moltes dimensions socials”, i que a la mateixa ciutat existeixen “les perifèries”, de manera que el film pugui “ajudar a trencar aquesta dificultat de moure’s des del centre de la ciutat cap als barris perifèrics” a més d’assenyalar que el que s’explica al film “és el reflex d’un moment real d’un context predemocràtic en que es va aconseguir un nivell de dignitat i millores als barris”.
Així mateix, Marcé apunta que el problema principal de Torre Baró és el de la “planificació urbanística”, ja que es tracta d’un espai de muntanya que es va anar colonitzant sense planificació prèvia, i això comporta la resta de problemes, com ara la manca de regulació de part de les edificacions o l’absència de voreres o espais perquè pugui circular el transport públic d’una manera més efectiva. Per això mateix, el regidor del districte defensa la necessitat d’abordar des de l’Ajuntament la “replanificació general del barri per fer-ho tot més ordenat”, tenint en compte que mentre això no arriba, es van fent actuacions, com la urbanització de la part baixa del barri i que la mateixa replanificació té la seva "complexitat" en tractar-se d’un barri que s’endinsa en la serra de Collserola i “és difícil fer un pla per un barri de muntanya consolidat”.
Pel que fa a temes concrets, Marcé assenyala que s’estan resolent els problemes d’apagades en habitatges i que també “estem a sobre” dels problemes de robatori de cable: “Estem soterrant el cablejat”, apunta, encara que cal arribar acords amb les empreses subministradores i dedicar-hi temps. També es treballa a resoldre problemes de transport públic tot i que assenyala que “el bus a demanda és eficient”. Així mateix, posa l’exemple de zones d’aparcaments creades apuntant que tampoc és senzill fer-les, ja que sovint es tracta de “terreny de Collserola”. “És el barri més complex des d’aquest punt de vista”, assenyala el responsable del districte de Nou Barris.
Tot plegat fa que, per a Marcé, “el problema de fons” sigui la necessitat de reformular el Pla Metropolità per “afavorir la millora de la qualitat dels habitatges i definir els espais expropiables per millorar espais públics com voreres”, tot assenyalant que en el conjunt de Nou Barris, “les reivindicacions dels barris són fonamentals” i que, precisament, la pel·lícula El 47 ha suposat “un plus de consciència de barri”. I també que la resta de barcelonins tingui consciència de la seva existència.