La Barcelona de final del segle XIX i bona part del segle XX no s’explica sense el tramvia, el mitjà de transport que va fer gran la ciutat i va teixir una xarxa que connectava el nucli de la ciutat amb els pobles del pla i els va integrar en una metròpoli que s’anava fent gran a base d’agregacions, de grans esdeveniments internacionals i d’onades migratòries. Una ciutat més extensa i més poblada i amb la necessitat de connectar els suburbis amb el centre necessitava un mitjà de transport eficient que superés les tartanes i òmnibus en benefici del tramvia. Fins i tot Cerdà va dissenyar l’Eixample amb l’estructura de xamfrans per facilitar els girs del tramvia i no pas com a aparcament de cotxes, ús que s'imposaria molt més tard.
El tramvia, que torna a ser objecte de debat davant la incertesa respecte a la connexió de les dues xarxes actuals, TramBaix i TramBesòs per l’avinguda Diagonal, ja que l’actual govern municipal es mostra favorable a unir les dues xarxes però sense acabar de definir de forma clara un calendari, i quan es preveu que al segon semestre d’aquest any 2024 entri en servei el nou tram entre les places de les Glòries i Verdaguer, ha tingut una evolució molt singular a Barcelona, amb una primera època de noranta-nou anys, entre 1872 i 1971 que va ser l’era daurada del tramvia barceloní i una segona, després de trenta-tres anys de travessa del desert, quan va ser recuperat el 2004.
Mentre l’actual tramvia serveix fins ara com un transport de connexió de Barcelona amb els municipis de l'Hospitalet de Llobregat, Esplugues de Llobregat, Cornellà de Llobregat, Sant Joan Despí, Sant Just Desvern i Sant Feliu de Llobregat, per una banda i amb Sant Adrià de Besòs i Badalona per l’altra, a l’espera que es concreti en el futur la connexió de les dues xarxes, el fet és que el record històric del tramvia continua més viu que mai, perquè no fa tants anys Barcelona era una ciutat de tramvies.
Prova d’això és la recent edició dels llibres Tramvies. Pla de Barcelona (I) (1872-1899) (Mirador Llibres, 2023) i Tramvies. Pla de Barcelona (II) (1899-1971) (Mirador Llibres, 2024), dos volums que tracen una història tramviària que la mateixa editorial ja va abordar a l’obra complementària Tramvies de Collserola (Mirador Llibres, 2023).
Tramvies de sang i foc
De la mà de Gerard Roger, el mateix autor que va explicar la història dels tramvies de Collserola, els dos volums s’articulen a partir d’un fet essencial, l’electrificació de la xarxa el 1899. Així, el primer llibre se centra en el període inicial del tramvia a Barcelona, entre el juny del 1872, quan el primer tramvia de tracció de sang -mules i cavalls- va començar a rodar, fins al febrer del 1899 quan va entrar en servei la primera línia electrificada, sense oblidar que 1881 va entrar en servei el tramvia de foc, és a dir, els vehicles propulsats per màquines de vapor.
Pel que fa al segon volum, aquest arrenca amb la primera línia electrificada el 1899, que suposarà un canvi radical de la xarxa tramviària. Així, mentre els tramvies de sang i foc van generar força molèsties als ciutadans, especialment els segons, que eren notablement sorollosos, i per això es concentraven sobretot en les connexions de l’extraradi amb el centre, l’electrificació va permetre que creixés una xarxa més mallada, amb tramvies passant no només per les grans avingudes, sinó també per carrers estrets. De fet, fins i tot hi havia un tipus de tramvia anomenat, precisament estret, per poder passar pels carrers menys amples.
L’evolució dels tramvies, amb canvis de models -el segon volum inclou un annex amb els tramvies més característics, com els cadeners, els Charleroi, els Brill, els imperials, els 200, els estrets, els 500, els tanques, les jardineres, els 1200, els Washington i l’enyorat Tramvia Blau- van comportar també un canvi de la mobilitat barcelonina, afavorint l’accés dels treballadors als centres industrials. Encara més, els tramvies es van incrustar tant en la ciutat que un dels primers testimonis cinematogràfics de la ciutat és precisament una pel·lícula filmada a bord d’un d’aquests vehicles l'any 1908, que també van tenir el seu paper en la contestació social, des de cotxes formant part de barricades o descalçats per boicotejar el servei, fins a les cèlebres vagues/boicot del 1951 i 1957, les primeres manifestacions antifranquistes viscudes a Barcelona.
La desaparició dels tramvies el 1971, substituïts per autobusos i amb la intenció d’afavorir l’ús del vehicle privat va donar pas a una travessa del desert que va durar trenta-tres anys, fins que el 2004 es va recuperar el servei, primer amb el TramBaix i després amb el TramBesòs. Des de fa vint anys, Barcelona torna a ser una ciutat de tramvies, però amb la incongruència de tenir dues xarxes separades només per pocs quilòmetres, que encara seran menys quan durant el segon semestre del 2024 s’inauguri el nou tram entre Glòries i Verdaguer. Potser algun dia tot plegat donarà forma a un tercer volum d’aquesta història dels tramvies de Barcelona.
Foto de portada: Un model 1200 a la parada de la plaça de Kennedy en una imatge dels anys 50 / Foto: Mirador Llibres