El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha desestimat el recurs interposat contra la sentència del Jutjat Social 8 de Barcelona del juliol, que, per primera vegada, va assenyalar l'amiant com a causant de la mort d'un treballador jubilat del metro de Barcelona. En la sentència validada pel TSJC es va indicar que el contacte continuat amb l'amiant present en túnels, vagons, tallers i diferents components dels combois va ser "amb gairebé absoluta certesa" l'origen del mesotelioma pleural que el 2019 va posar fi a la vida del difunt, qui entre 1988 i 2008 va prestar servei al metro.
En la seva sentència, el TSJC, que qualifica d'"exquisidament raonada" la de primera instància, conclou que "donats els múltiples llocs i elements on es va trobar presència de fibres d'amiant [...] a judici d'aquesta Sala només podria excloure l'exposició en llocs de treball acreditadament allunyats de tots ells, com podrien ser, entre d’altres, treballs d'oficina o taquilles".
Presència generalitzada d'amiant al metro de Barcelona
L'extreballador va ocupar primer el lloc d'auxiliar tècnic en instal·lacions elèctriques i posteriorment com a especialista del servei digital de veu i dades, en contacte amb els combois i amb el sistema elèctric del metro de Barcelona. La sentència del jutjat d'instància va arribar a la conclusió que l'home va estar en contacte amb l'asbest durant 20 anys sense protecció ni controls sanitaris. Ara, tribunal ha rebutjat les al·legacions del metro de Barcelona, tot afirmant que "no només no ha acreditat la inexistència d'exposició, sinó que hi ha dades més que suficients per arribar a la conclusió contrària". El TSJC valora que el caràcter professional de la malaltia que va causar la mort de l'exempleat només es podria descartar en cas que l'empresa pogués demostrar la inexistència d'exposició a aquest material.
De les conclusions del TSJC en revisar el contingut de la sentència i el recurs interposat per Metro de Barcelona, es desprèn amb tota contundència que la presència d'amiant a les instal·lacions i combois del metro barceloní és "generalitzada". D'aquesta manera, la sentència recull que l'amiant ha estat present en "múltiples llocs i elements on es va trobar presència de fibres d'amiant" fins al punt de considerar que una part majoritària de la plantilla del metro podria haver patit un risc per a la salut derivat de l'existència d'amiant.
La sentència del TSJC coincideix amb les del Jutjat Social que assenyala que l'empresa confirmava la presència d'amiant i materials que el contenen a les instal·lacions i els túnels del metro. A més, la sentència constatava que aquests materials "han estat presents als trens, als motors o a les sabates de fre, la qual cosa implicava l’alliberament de fibres d'amiant a l'entorn, especialment als túnels". Pel que fa a la presència de fibres d'amiant en suspensió a l'aire dels túnels del metro i el mesurament des de l'any 1987, l'empresa considerava que "no es va detectar una exposició que superi el valor límit ambiental d'exposició diària (0,1 fibres/cm cúbic)". Tanmateix, el TSJC recorda que "l'aparició dels efectes crònics per exposició a l'amiant és independent de la dosi d'exposició, de manera que és impossible establir nivells d'exposició segurs", així com "que no s'assoleixin determinats nivells d'exposició no equival necessàriament a què no existeixi exposició".
Per la seva banda, Mireia García, advocada de Col·lectiu Ronda responsable de la sentència, ha considerat "vergonyós i increïble que Metro de Barcelona continuï negant l'evidència que bona part de la seva plantilla ha estat exposada a l'amiant al lloc de treball, molt sovint, sense la formació ni la protecció adequada". Per a l'advocada, "és urgent deixar de discutir el que no admet discussió i ampliar el conjunt de mesures destinades a vigilar la salut per risc derivat de la inhalació de l'amiant a la totalitat dels empleats i extreballadors del Metro que han patit de manera efectiva l'exposició a l'amiant, en lloc de seguir restringint l'abast del programa a un reduït col·lectiu de professionals".