El Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) ha anul·lat l’anomenada ‘taxa Amazon’ aprovada per l’Ajuntament de Barcelona el febrer del 2023, que inclou una taxa a les empreses de repartiment a domicili de productes comprats per internet. El tribunal considera, com demanava la patronal del sector, que la taxa infringeix el principi de lliure circulació de mercaderies, ja que no grava específicament la utilització de les zones de càrrega i descàrrega, sinó que suposa un impost als ingressos dels operadors postals, cosa que el consistori no pot fer. El ple del consistori va aprovar l'ordenança fiscal que inclou la taxa el 24 de febrer de 2024, encara amb el govern municipal d'Ada Colau, i l’Organització Empresarial de Logística i Transport (UNO) va presentar un recurs contenciós administratiu i va demanar l'anul·lació, que ara el TSJC ha aprovat.
La patronal considera que la taxa vulnera el principi de lliure circulació de mercaderies, el mercat únic digital, el secret de les comunicacions i diverses disposicions legals de la Constitució, la llei del servei postal universal i la llei d’hisendes locals. També consideren que el fet que la recaptació de la taxa es destini al comerç local suposa una ajuda d’estat il·legal. Per la seva banda, l’Ajuntament es va defensar assegurant que l’ordenança tenia interès públic per l’ús intensiu de la via pública que fan tan circulant com estacionant els vehicles de repartiment a domicili de mercaderies. La sentència, que es pot recórrer, té un vot particular contrari.
Divisió d'opinions amb la taxa
El TSJC recorda que l’import de la taxa és de l’1,25% dels ingressos bruts facturats per cada empresa i, en canvi, que les zones de càrrega i descàrrega són gratuïtes per a la resta de distribuïdors de mercaderies. També recorda que, segons la mateixa memòria econòmica i legal justificativa de la taxa, la distribució de comerç electrònic a domicili ocupa un percentatge inferior de la via pública que altres tipus de distribució de mercaderies que no paguen la taxa. Així, el tribunal considera que els distribuïdors no reserven una part de l’espai públic com si fan les terrasses de restaurant o els caixers automàtics bancaris a peu de carrer, ni tampoc ho fan els seus destinataris finals, que estan al seu domicili. Per això, el tribunal considera que més que una taxa per ús de l’espai públic, es tracta d’un impost a una activitat econòmica que grava els potencials o previsibles rendiments obtinguts per les distribuïdores.
Tanmateix, la sentència, que conté un vot discordant, considera que "la classificació tributària del gravamen, més que una veritable taxa, és la d'un autèntic impost que gravaria els potencials o previsibles rendiments obtinguts per activitats de les empreses distribuïdores de les mercaderies adquirides per comerç electrònic". Així doncs, el tribunal considera que si l'ordenança té com a "justificació finalista" evitar la càrrega i descàrrega en la via pública per a enviaments puntuals "aquesta protecció ha d'abastar qualsevol vehicle susceptible d'utilitzar de la mateixa manera el domini públic, però no exclusivament els operadors postals que distribueixen béns adquirits a través del comerç electrònic".
Per la seva banda, la magistrada Isabel Hernández Pascual ha emès un llarg vot particular contra la majoria dels altres sis magistrats. La magistrada considera que la taxa està ben aplicada i calculada segons els ingressos bruts de les companyies postals, i que no suposa cap discriminació cap al comerç local o altres formes de distribució de mercaderies.