A la Barcelona de finals del segle XIX, amb l’Eixample en plena expansió, s’anava configurant un espai que acabaria confrontant les teories igualitàries i higienistes d’Ildefons Cerdà amb la crua realitat de la divisió social. Al capdavall, l’Eixample va ser una consecució burgesa i el seu centre es va bastir a partir de la via que connectava Barcelona amb la vila situada just en línia recta cap a Collserola, és a dir, el passeig de Gràcia. Aviat la cruïlla amb la Gran Via es va convertir amb el xamfrà més cèntric i això explica que els seus edificis sempre hagin estat punt d’interès, tant per la seva arquitectura, com pels seus propietaris i els seus usos.
Al costat Llobregat-muntanya s’aixeca l’edifici que acull encara el cinema Comèdia, que aquests dies és actualitat perquè aquest diumenge celebrarà la seva última sessió cinematogràfica per abaixar la persiana tot seguit. La fi d’un altre cinema del centre de Barcelona -recordem que a Ciutat Vella només en queda un, el Maldà, i a l’Eixample cada cop calen menys dits per contar els que queden- es pot considerar com un signe dels temps i els canvis de costums i consums, però també com la pèrdua d’una baula més d’una Barcelona popular que potser mai no tornarà, la de les llargues cues en les estrenes, les dels cinemes de sessió continua i programa doble o qualsevol altre aspecte que pugui alimentar la nostàlgia, que també és, en ell mateix, un bé de consum.
En tot cas, els usos dels edificis es transformen, però l’arquitectura, més o menys, roman. Sovint escapçada i alterada, però mantenint l’aroma d’un altre temps. I això és el que trobem al número 13 del passeig de Gràcia -que també és el 609 de la Gran Via de les Corts Catalanes- on a finals del segle XIX va prendre forma una residència familiar burgesa que, amb el temps, es va convertir en teatre, posteriorment en sala de cinema i encara més tard en multisala i que a les portes del segon quart del segle XXI es prepara per a nous destins, qui sap si comercials o culturals o, probablement, totes dues coses alhora.
El Palau Marcet, edifici senyorial
Val a dir, per si algú tem per la integritat de l’edifici, que aquest està catalogat com a Bé Cultural d'Interès Local (BCIL), per la qual cosa no cal patir, ja que el nivell de protecció del qual gaudeix impedeix el seu enderroc i obliga a la conservació dels elements patrimonials, com la façana. Tanmateix, cal apuntar que queda poc més que la façana de l’edifici original, ja que l’edifici ha passat per diverses reformes en profunditat. Segons recull l’Inventari del Patrimoni Arquitectònic de Catalunya, l’edifici original va ser aixecat entre 1887 i 1890, en un solar on prèviament hi havia hagut el palauet de Llorenç Oller, comte de Sant Joan de Violada, de curta durada, ja que va ser edificat el 1869.
En tot cas, el 1887, l’industrial Frederic Marcet i Vidal, empresari del sector immobiliari i ferroviari a banda de polític, va encarregar a l’arquitecte Tiberi Sabater i Carner la construcció del que s’anomenaria el Palau Marcet, un edifici senyorial que, com tants d’altres a Barcelona, demostrava el poder de la burgesia urbana. Aquell palau, d’estil historicista i eclèctic comptava, segons detalla el Catàleg del Patrimoni Històrico-Artístic de la Ciutat de Barcelona, de “sumptuoses dependències eclèctiques” com ara un “gran vestíbul pompeià”, una “capella goticista” i, com a fills dels gustos de l’època, “salons oriental i japonès”. Encara més, el palau comptava amb un ampli jardí, avui desaparegut, que donava a la Gran Via, on ara s’aixeca l’hotel Avenida Palace.
De l’interior, que, recordem-ho, era una residència familiar, destacava el treball decoratiu, que va comptar amb la participació dels millors professionals del moment: “Pintures i escultures d’Eduard Llorenç i Joan Parera, vitralls d’Antoni Rigalt, taller en marbre de Joan Balletbó i Francesc Roig”. Vaja, la burgesia no escatimava a l’hora de mostrar la seva puixança. Amb tot, aquella sumptuositat va perdurar només fins al 1935, quan l'empresari Josep Maria Padró va reconvertir el palau en teatre a partir d’un projecte de l’arquitecte Josep Rodríguez Lloveras, que va comportar l'enderroc de l'interior i l’ocupació parcial del jardí, de tal manera que de l’origen pràcticament només en va quedar la façana.
De teatre a multicinema
Amb interrupcions en les obres a causa de la Guerra Civil, no serà fins al 1941, el 2 d’abril per ser més precisos, quan comença la segona època d’aquest immoble, amb l’obertura del Teatro de la Comedia, amb platea i dos pisos amb llotges i butaques, i una capacitat total de 1.246 seients. Com a demostració que res és immutable i els equipaments culturals tampoc i que tot acaba obeint els signes dels temps, el 1960 el teatre es va convertir en cinema, conservant, això sí, el nom de Comedia, posteriorment descastellanitzat i convertit en Comèdia, que porta associat fins a l’actualitat. Amb la seva situació privilegiada es va convertir en un dels principals cinemes d’estrena de la ciutat en una època en que, cal recordar-ho, cada barri tenia la seva sala de cine.
També com a signe dels temps i a conseqüència de les innovacions tècniques, les noves necessitats i també les reconversions a causa de la crisi del sector, el Comèdia va afrontar dues grans reformes, una el 1983 i una altra el 1995, que va donar com a resultat la divisió en cinc sales seguint la tendència a reconvertir les grans sales en espais multisales. La principal comptava amb 839 butaques, una mitjana tenia 224 places i les altres tres, 153 cadascuna. En mans de l’exhibidora Yelmo Cines des del 2017, la fi d’aquesta època ha quedat fixada per aquest diumenge, 14 de gener del 2024, quan es projectaran les últimes sessions cinematogràfiques.
Un futur incert però obert
Pel que fa al futur, res està escrit encara, però cal tenir present que el punt de partida és un immoble catalogat i de propietat privada, la qual cosa garanteix que no serà enderrocat i alhora indica que es voldrà explotar comercialment, com ja fa amb dos locals dels baixos, on hi ha comerços de les firmes Massimo Dutti i Guess. Per això mateix és cert que el xamfrà és indubtablement llaminer, el més cobejat de l’Eixample, al bell mig d’una zona colonitzada per les grans marques de moda i les botigues de luxe. La notícia del tancament, més enllà de les lamentacions dels cinèfils, els nostàlgics i els que són totes dues coses alhora, obre una nova època per a la finca, amb tot un ventall de possibilitats obertes. Sense anar més lluny, n’hi ha prou amb recordar que el cinema Urgell és ara un supermercat i que el Palau del Cinema aviat serà un edifici d’habitatges de luxe. La propietat, en tot cas, es va limitar a assenyalar que buscaria un nou operador que proposés una “activitat de major valor afegit a la ciutat i que oferís un compromís a llarg termini amb l'explotació de l'espai”, donant a entendre que ja hi havia inversors interessats.
Ara bé, la notícia del tancament del cinema va anar seguida del posicionament del Departament de Cultura en favor de buscar alternatives que permetessin preservar almenys l’essència i la memòria cultural del cinema. La consellera, Natàlia Garriga, va manifestar aquest mateix dimecres la intenció d’evitar la pèrdua d’un "cinema històric" obrint la porta a la seva utilització com a equipament cultural, o destinant-lo a altres usos com sanitaris, docents, religiosos o de serveis de l'administració. De fet, la finca està qualificada urbanísticament com a equipament, que entre altres coses impedeix el seu ús residencial. En tot cas, Garriga va anunciar la disposició a parlar amb l’Ajuntament de Barcelona per trobar una via de sortida al local. A falta de novetats, només una constatació, l’espai ja va ser teatre en el passat i conserva una gran sala de més de 800 butaques. A més d’un lloc important en la memòria col·lectiva de molts barcelonins.