A les eleccions municipals del maig del 2019, l’unionisme va aconseguir a Barcelona un 19,37% dels vots a candidatures, repartits de la següent manera: la coalició de Ciutadans, amb Manuel Valls al capdavant, va aconseguir un 13,20% dels vots i 6 regidors; el Partit Popular un 5,01% i 2 regidors, i Vox, un 1,16% i cap representació. A un any i cinc mesos de les properes eleccions municipals, previstes el maig del 2023, la situació dels espanyolistes —autodenominats constitucionalistes— pot portar a la paradoxa de repetir uns resultats percentuals similars als del 2019, al voltant d'un vint per cent, i tanmateix quedar fora de l’ajuntament. La raó, l’esmicolament persistent d’un unionisme que ha fet implosió en si mateix i on malgrat que tots els actors repeteixen les crides a la unió ningú sembla disposat a fer el pas i més aviat tots semblen disposats a fer-se la traveta entre ells. 

L’ensorrament de Ciutadans, l’histrionisme del Partit Popular, la incògnita de Vox i la irrupció de Valents —la formació dels hereus de Manuel Valls, fins fa quatre dies Barcelona pel Canvi— dibuixen un escenari atomitzat que segons les dades d’intenció de vot del darrer Baròmetre municipal podria comportar que cap d’ells aconseguís representació.

Ciutadans, en barrina

Anem a pams. Ciutadans va arribar a les eleccions del 2019 encara amb l’aura de ser el partit guanyador de les eleccions al Parlament del 2017, les convocades per Mariano Rajoy en aplicació de l’article 155, que va posar fi a la temptativa independentista d’octubre d’aquell any. El comodí jugat per Ciutadans en aquell moment semblava un trumfo amb totes les garanties: presentar com a cap de llista Manuel Valls, exprimer ministre de França i jacobí de soca-rel, un flagell d’independentistes que comptava amb el suport de les elits econòmiques que renegaven alhora d’Ada Colau i d’un eventual govern liderat per l’independentisme. Ciutadans va posar la catifa vermella a Valls, immolant la seva suposada candidata, Carina Mejías, a major glòria del nou candidat, el qual, en tot cas, va preferir presentar-se sota unes sigles, les de Barcelona pel Canvi, abans que integrar-se a Cs.

Amb tot, aquella carta guanyadora va ser un fiasco quasi absolut, ja que va quedar quart, al darrere d’ERC, BComú i PSC. Però Valls va saber jugar aquell ‘quasi’ facilitant la investidura de Colau per evitar el suposat mal major, Ernest Maragall com a alcalde de Barcelona. La investidura de Colau va comportar el trencament de Cs amb Valls, amb la formació de dos grups municipals que s’han fet la guitza des de l’inici de la legislatura.

Luz Guilarte, presidenta del grup de Ciutadans a l'Ajuntament de Barcelona /ACN 

A hores d’ara, el grup municipal de Ciutadans està compost per tres regidors i liderat per Luz Guilarte, número dos de la candidatura i probable candidata el 2023. Amb un grup afeblit pel trencament amb els de Valls per una banda, i per l’ensorrament generalitzat del partit per l’altra, que en l’àmbit estatal ha perdut un 72 % de militants del 2019 ençà, les perspectives de Ciutadans de repetir els resultats del 2019 tendeixen a zero. De fet, el baròmetre municipal amb que es va tancar l’any 2021 li atorgava una intenció de vot de l’1%, i tot i que l’estudi no dona projecció de resultats —l’excusa oficial per a no fer-ho és incongruent, no es fa projecció perquè no s’ha fet mai— a hores d’ara és complicat concebre que el partit podrà remuntar les seves expectatives fins a arribar al necessari 5% per obtenir representació. 

Encara hi ha més, si fa pocs dies el diputat de Cs al Parlament Nacho Martín Blanco anunciava la possibilitat d’arribar a acords concrets amb altres formacions del mateix tarannà de cara a les municipals, a Guilarte li va faltar temps per desautoritzar-lo i deixar clar que si hi havia pactes puntuals, en tot cas, no serien a Barcelona, on Cs manté la intenció de presentar-se en solitari. Un posicionament numantí en un moment en què el nombre d’afiliats cau en barrina i totes les perspectives electorals en tots els àmbits van a la baixa.

PP, histrionisme i confusió

Pel que fa al Partit Popular, les eleccions del 2019 es van jugar a una sola carta, l’histrionisme de Josep Bou, un xouman sense manies que tan aviat puja a una bastida per apagar un incendi com es presenta en una manifestació independentista potser per provocar-lo, en un paper de digne successor d’Alberto Fernández Díaz per la via de fer el mateix, però de manera ultraexagerada. El resultat, un 5,01% dels vots i l’entrada a la Casa Gran pels pèls. Uns pocs centenars de vots menys i hauria quedat fora. 

Passat l’equador de la legislatura, al PP català tenen molts dubtes que Bou sigui el candidat ideal i, de fet, la direcció del partit va filtrar que seria substituït per Daniel Sirera, militant disciplinat disposat a qualsevol gest. L’episodi va tenir la seva part esperpèntica, ja que tot seguit el secretari general del PP català, Santi Rodríguez, va matisar que el partit prendria la decisió la tardor d’aquest 2022. Amb tot va ser una mena de "ni confirmo, ni desmiento" que no ha aclarit qui serà el candidat el 2023.

Josep Bou, líder (actual) del PP a l'ajuntament barceloní / Sergi Alcàzar

En aquest context, el Baròmetre municipal els atorga un 1,8% d’intenció de vot, per sobre de Cs, però tenint en compte que el 2019 van quedar a no res de quedar fora i que Sirera, ben segur, no jugarà l’única carta que Bou sap jugar, la de l’espectacle, les perspectives per als populars semblen més aviat grises.

Vox, la incògnita

En les eleccions del 2019, Vox va assolir un 1,1% dels vots, del tot insuficient per entrar al consistori. Amb tot no es pot negar que el partit ultra està en trajectòria ascendent. A les eleccions al Parlament de l’any passat va aconseguir un 7,69% dels vots a Catalunya i 11 escons. De cop i volta va esdevenir la quarta força del Parlament i va ser l’únic partit espanyolista que va millorar resultats, ja que tant Cs com PP van recular. A més, a la ciutat de Barcelona van obtenir un 7,15% dels vots.

Malgrat aquestes bones xifres i la possibilitat de treure millors resultats que Cs i PP, el fet és que a un any i mig de les eleccions aquest partit no té ni candidat clar (una possibilitat seria Juan Garriga, cosí del líder català, Ignacio Garriga) ni implantació a la ciutat. El baròmetre li atorga un 1,2% dels vots i a hores d’ara, a falta d’enquestes amb projecció de resultats, continua sent una incògnita saber si aconseguiran representació al consistori.

Valents, els desconeguts

Els quarts en discòrdia responen al nom de Valents i són els hereus de Manuel Valls. Fins fa pocs dies responien al nom de Barcelona pel Canvi, però amb el canvi de nom han llançat una campanya per donar-se a conèixer arreu de Catalunya, ja que la seva intenció és presentar-se a tots els municipis (una fita que, de fet, no aconsegueix cap partit). 

Liderats per Eva Parera, política de trajectòria sinuosa que l’ha portat de ser senadora per Unió Democràtica de Catalunya a liderar Valents i alhora ser diputada pel PP al Parlament de Catalunya, tot passant durant una temporada pels Units per Avançar de Ramon Espadaler, Valents ha començat l’any amb una opa hostil a Cs, amb el fitxatge dels exdiputats Jean Castel i Jorge Soler, que seran respectivament els dos primers coordinadors de Girona i Lleida i en principi, candidats als respectius ajuntaments. Al consistori barceloní, Parera està acompanyada pel regidor Óscar Benítez (substitut de Manuel Valls) i compta amb el suport incondicional de la regidora no adscrita Marilen Barceló, que formava part de Ciutadans i milita a Valents tot i que no forma part, per una qüestió de reglament, del grup municipal, que formalment continua estant a nom de Barcelona pel Canvi.

Marilen Barceló, Eva Parera i Óscar Benítez davant la prefectura de la Via Laietana / Valents

Tot aquest garbuix de denominacions, acompanyat d’una certa indefinició ideològica més enllà de l’unionisme a ultrança comporta un desconeixement total entre la societat. Tant és així que el Baròmetre els atorga només un 0,1 % d’intenció de vot, la més baixa de tots els partits.

Amb tot, Valents es comporta com una formació del tot desinhibida i preparada per assaltar els despatxos de la Casa Gran. De moment, però, han de superar el repte de donar-se a conèixer i és en aquest context que s’entén que la seva presentació en societat estigui fixada pel 29 de gener en un espai tan simbòlic com el Mercat del Born sota el principi que “res a Catalunya és aliè a Espanya”.

Tu Patria, els darrers en arribar

Acaba la llista la formació Tu Patria, integrada entre d'altres per antics militants de Vox, que pot produir una fuita de vots per la banda més ultra. La formació preveu participar en les eleccions municipals, fins i tot tindrien ja candidat i es donaran a conèixer precisament el mateix dia que Valents, el 29 de gener. Com és lògic, el Baròmetre Municipal ni tant sols els va tenir en consideració.

Un ajuntament sense unionistes?

Amb el Baròmetre municipal en mà, la possibilitat que cap de les cinc opcions aconsegueixi superar el llindar del cinc per cent dels vots no és gens disparatada. I més tenint en compte que els únics que el van superar folgadament el 2019, Ciutadans, estan en clar retrocés, mentre que el PP va assolir entrar-hi ‘in extremis’. Amb una manca evident de lideratges i poques disposicions a arribar a acords que no passin per la dissolució d’unes sigles en unes altres, el panorama espanyolista a Barcelona sembla prou feble.

De fet, a un any i cinc mesos de les eleccions municipals, la possibilitat que malgrat poder sumar un 20 % dels vots, tots quedin fora de l’ajuntament és del tot real. I inèdita.

Imatge principal: Manifestació espanyolista en ocasió del 12 d'Octubre / Sergi Alcàzar