Segons alguns manuals militars -i empresarials-, la diferència entre l’estratègia i la tàctica es troba en que la primera és la direcció general i a llarg termini que conduirà a la consecució d’uns objectius genèrics, mentre que la segona és la concreció al detall i a curt termini d’accions específiques englobades dins dels objectius estratègics.
A l’Ajuntament de Barcelona l’estratègia general potser encara està per veure, però la tàctica sobre el terreny es concreta en mesures específiques que sovint són qüestionades per la ciutadania. Amb tot, el que sí que ens ha ofert ha estat la creació o recuperació de conceptes que expliquen millor quina és la perspectiva del govern d'Ada Colau. Vet aquí un vocabulari tàctic en ordre alfabètic per conèixer-los. I per sobreviure-hi.
Encara que hi ha una certa confusió entre els blocs de formigó i els New Jersey -vegeu més avall- no tots els blocs tenen el nom d’aquesta ciutat nord-americana. Peça fonamental de l’urbanisme tàctic -també, més avall-, n’hi ha que són fins i tot macos de veure, una altra cosa és que siguin útils. Al carrer del Consell de Cent, per exemple, n’hi ha que són llisos i conviden a seure a l’ombra dels plàtans. Ara, no per macos deixen de ser molt perillosos pel fet de ser obstacles inopinadament situats al mig de la calçada. / Foto: ACN
Si alguna cosa hem d’agrair al controvertit sistema de recollida d’escombraries porta a porta implementat enguany al barri de Sant Andreu és la descoberta/recuperació de la paraula ‘bujol’, que segons el DIEC és una ‘galleda, ordinàriament feta de dogues amb cèrcols de ferro i proveïda d’una ansa de corda, emprada en les embarcacions per a pouar aigua de mar per a la neteja i altres usos’ però que ara l’ajuntament utilitza per referir-se als cubells i bidons on els veïns es veuen obligats a dipositar els seus residus seguint el calendari que els ha imposat l’administració municipal. Pompeu Fabra s’hauria emocionat. / Foto: Montse Giralt
[banner-AMP_0]
‘Canòpia’, també anomenat ‘cobricel arbori’, és un terme que fa referència a l’estrat superior d’un bosc, és a dir les copes dels arbres i el seu ecosistema particular. A Barcelona, però, ‘Canòpia urbana’ és el nom del projecte guanyador per a la plaça de les Glòries un cop acabin les obres dels túnels. Obres i Glòries són conceptes pràcticament sinònims, ja que la plaça ha viscut diverses redefinicions en les darreres dècades. Amb sort, aquesta en serà la definitiva. De moment, de la Canòpia Urbana ja hi ha la part superior enllestida, de la que en destaca la clariana, un ampli espai de gespa per a ús ciutadà, això sí, d’accés restringit. / Foto: Sergi Alcàzar
Una altra paraula de la llengua catalana recuperada gràcies a l’administració Colau. Tradicionalment se n’ha dit ‘forat de l’arbre’, però el DIEC ho afina com ‘clot que hom fa entorn de les soques dels arbres i de les plantes perquè retinguin l’aigua’. Si ens fixem en aquesta paraula és perquè d’un temps ençà els escocells s’han convertit en jungles en miniatura que acumulen alhora vegetació salvatge i brutícia no recollida. Compte amb ficar-hi el peu! / Foto: Sergi Alcàzar
[banner-AMP_1]
Ara sí. El New Jersey és un tipus específic de bloc de formigó i el més cridaner dels que s’han col·locat a Barcelona en ple esclat de l’urbanisme tàctic -efectivament, ho trobareu més avall- pel seu llampant color groc. En l’era preColau s’utilitzaven per protegir zones d’obres o senyalitzar desviaments provisionals, però ara el seu principal ús, afortunadament ja en retirada, és el de bunqueritzar terrasses de bars sobre la calçada. Força polèmics pels accidents de trànsit que han provocat. Foto: Jordi Palmer
L’estrella dels darrers mesos. El sistema de recollida de residus Porta a porta funciona en molts pobles d’arreu de Catalunya i, amb més o menys, encert, al nucli vell de Sarrià, però la seva posada en marxa al centre de Sant Andreu no ha sortit tan bé com es plantejava inicialment. L’oposició de bona part dels veïns i la persistència dels serveis d’escombraries d’atenir-se a la recollida d’aquelles deixalles que toquen per calendari han aconseguit un efecte invers. Sant Andreu està ara més brut que mai. Caldrà veure que passa a la tardor, quan el Porta a porta s’estengui a altres zones del barri i també a Horta. / Foto: Montse Giralt
[banner-AMP_2]
Al Cèsar el que és del Cèsar: el gran impulsor -conceptual- de les superilles a Barcelona va ser l’alcalde Trias, però qui les ha desenvolupat ha estat l’administració Colau. Sobre el paper, es tracta de convertir una zona urbana en un espai pràcticament lliure de trànsit rodat per retornar els carrers als vianants. És cert que això ja s’havia aconseguit en barris de Ciutat Vella durant els mandats socialistes, però és amb la Superilla del Poblenou, inaugurada el setembre del 2016 quan tots els projectes teòrics es fan realitat i, tot seguit, es mobilitzen els exèrcits de defensors i detractors. Amb la superilla de Sant Antoni afloren els problemes d’incivisme i gentrificació i la pròxima superilla ni tan sols ho serà realment, ja que es basarà en la conversió d’un cèntric carrer de l’Eixample, el de Consell de Cent, en un carrer pràcticament de vianants. Fins i tot es volen recuperar les llambordes que van desaparèixer de la majoria de calçades fa dècades. La polèmica està servida. / Foto: Aj BCN
La lluita político-urbanística eterna. L’existència de dues xarxes de tramvia a cada extrem de la ciutat, el TramBaix i el TramBesòs porta a pensar que seria raonable unir-les. Però el projecte, que compta amb el suport entusiasta de l’Ajuntament de Barcelona té també tota una legió de detractors carregats de raons, en especial els que defensen que una efectiva flota d’autobusos elèctrics fan innecessari fer passar per la Diagonal un altre sistema de transport. En tot cas, de moment ja està en marxa el perllongament de les línies del TramBesos fins a Verdaguer, que podria enllestir-se el 2023. / Foto: AjBCN
La mare dels ous de l’actual renovació urbanística de Barcelona de baix cost i amb la pandèmia del coronavirus com a coartada. Sota aquesta denominació s’entenen aquelles actuacions urbanístiques que permeten canviar els usos d’un carrer i adaptar-lo a canvis en la mobilitat. Els exemples més clars els trobem en carrers com Rocafort, Consell de Cent i Pelai, on s’ha reservat espai de calçada als vianants a cop de pintura a terra i nou mobiliari urbà, però també ha donat lloc a nyaps com el de la Via Laietana, on un eixamplament per a vianants ha estat pres pels ciclistes com un carril bici, o al carrer Taxdirt, on s’obliga els cotxes a fer un peculiar eslàlom. A més, la ràpida degradació de la pintura fa que l’aspecte i lluentor dels primers dies passi a donar un aspecte brut i deixat en poques setmanes. / Foto AjBCN
Les sigles corresponen a Vehicle de Mobilitat Personal i fan referència a totes aquelles andròmines d’una o més rodes que compten amb motor elèctric, són monoplaces i tenen velocitats compreses entre els 6 i els 25 km/h. Dit d’una altra manera, patinets elèctrics i similars. Per utilitzar-los no cal autorització administrativa, carnet o assegurança, cosa que provoca maldecaps continus i ‘intercanvis d’opinions’ entre usuaris i vianants. A més, està molt ben pautat per on poden circular i per on no. Ara només cal que els usuaris se n’assabentin. / Foto: ACN