L'Organització Mundial de la Salut (OMS) defineix la demència com «una síndrome que implica el deteriorament de la memòria, l'intel·lecte, el comportament i la capacitat per realitzar activitats de la vida diària«. Encara que la malaltia d'Alzheimer és la més freqüent (representa entre el 60% i el 70% dels casos), hi ha altres tipus com la demència per cossos de Lewy, la demència vascular (conseqüència d'infarts i hemorràgies cerebrals) o la degeneració frontotemporal.
L'OMS estima que al món hi ha uns 35 milions de persones que pateixen deteriorament cognitiu i entre un 2% i un 8% de la població de 60 anys o més el pateix en algun moment de la seva vida.
L'impacte personal i social de la demència
Els factors psicològics com el sentiment de solitud i la depressió associats al risc de patir demència s'estudien cada vegada més. Altres factors que contribueixen a desenvolupar la malaltia, com indica l'OMS, són les malalties vasculars, com la diabetis, la hipertensió i l'obesitat en la mitjana edat, el tabaquisme i la inactivitat física.
L'OMS estima que al món hi ha uns 35 milions de persones que pateixen deteriorament cognitiu
Aquest problema de salut genera un fort impacte psicològic i social, ja que els afectats són molt dependents. El deteriorament que provoca la malaltia és progressiu. En les primeres etapes, els afectats tenen moltes badades i perden la noció del temps. Després, obliden esdeveniments recents i noms de persones, es comporten de forma estranya i necessiten ajuda per realitzar moltes activitats quotidianes. En les fases més avançades de la malaltia, poden ser agressives, es perden i deixen de reconèixer amics i familiars.
Als països desenvolupats cada vegada hi ha més persones grans i, en conseqüència, més casos d'aquest deteriorament progressiu i irreversible. Segons un estudi realitzat als EUA i publicat en 'The New England Journal of Medicine', el cost econòmic que suposen les demències s'haurà duplicat l'any 2040.
Solitud i demència
Per analitzar com influeix la solitud en la demència, un grup d'investigadors del Centre Metge de la Universitat d'Amsterdam (Holanda) van fer un seguiment durant tres anys a 2.000 persones grans sense símptomes en el moment d'inici del sondeig. Aquest formava part d'un projecte més ampli conegut com a Estudi de la Tercera Edat a Amsterdam (AMSTEL), amb el qual els científics volien avaluar els factors de risc per a la depressió i la demència en les persones grans.
En l'AMSTEL, els investigadors van analitzar els signes de solitud i la seva relació amb el deteriorament cognitiu. Per a això diferenciaven els qui se sentien sols dels que no tenien aquesta sensació encara que visquessin sols, no estiguessin en parella o no tinguessin suport social.
Al cap dels tres anys que va durar l'estudi, el 13,4% de les persones que se sentien aïllades tenien demència. En canvi, només el 5,7% de les que afirmaven estar soles, però sense sentir solitud, van desenvolupar la malaltia. Així que la solitud augmenta de forma clara el risc de patir aquesta pèrdua progressiva de les funcions cognitives.
Però la investigació va llançar altres conclusions interessants: el 10% de les persones que vivien soles patien demència al final de l'estudi; i només el 5% dels qui vivien acompanyades.
Els autors de l'estudi assenyalen que «encara no es coneix bé el paper dels sentiments de solitud i de l'aïllament social en el seu desenvolupament». Segons la seva opinió, la solitud podria afectar de manera negativa les capacitats cognitives, ja que les persones que se senten soles les utilitzarien molt menys que les que tenen més relacions socials. Encara que també podria ser que la solitud fos una reacció psicològica quan comencen els primers signes de pèrdua de la funció cerebral.