Alma, la xarxa social social és una nova manera de parlar social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de Fundació "la Caixa". Ànima vol ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món. 

Javier Herrera somiava convertir-se en bomber des que era un nen. En un heroi que consagra la seva vida a ajudar els altres. I ho va aconseguir. Però al cap de poc temps de complir-lo, l’ombra d’una malaltia mental va començar a sotjar les seves il·lusions i, finalment, el va obligar a renunciar al seu somni i canviar de rumb. Gràcies a l’associació AFES Salud Mental, que fomenta la igualtat d’oportunitats de les persones amb problemes de salut mental, i al programa Incorpora de la Fundació ”la Caixa”, ha pogut recuperar una vida il·lusionant, estable i feliç.  

En Javier ha volgut ser bomber des que té ús de raó. Aquesta meta el va portar als 22 anys a deixar de banda la natació, un esport que l’apassionava i en el qual havia participat en campionats estatals. A partir d’aleshores va dedicar tot el temps i l’esforç a preparar oposicions per a bomber. Al cap de poc temps va aconseguir feina com a interí a l’aeroport de Tenerife Nord, i set anys més tard, en va obtenir la plaça fixa. 

No obstant això, tot aquest esforç, juntament amb l’estrès emocional que va suposar la mort del seu pare, li va passar factura. Al cap de dos anys de tenir la plaça fixa de bomber, va despertar la primera crisi: estava convençut que podia fer mal a la gent amb el pensament. Això el va portar a aïllar-se, per la por de ferir les persones que estimava.

A partir d’aleshores, va començar un període molt dur. No només havia de lidiar amb les dificultats de la malaltia mental, sinó que també va viure la pèrdua d’allò que el feia somiar quan era petit i pel qual havia lluitat tants i tants anys: un cop diagnosticat, no va poder continuar treballant al Cos de Bombers. I li van donar la invalidesa total. 

Després d’aquest cop tan dur, va sentir que la vida perdia sentit. I en comptes de continuar lluitant, com sempre havia fet, va adoptar una actitud d’autocompassió i va tirar la tovallola. Va perdre el rumb. Ja no sabia cap a on dirigir el vaixell de la seva vida ni trobava cap port prou atractiu i esperançador. Tot això va derivar en una tristesa profunda, en una depressió, que va culminar en un intent de suïcidi. 

Havia tocat fons. Havia sentit la terra sota els peus, submergit a l’oceà de la seva tristesa. No obstant això, el sol fet de fregar amb el tou dels dits el final de la vida va fer que obrís els ulls. I que reaccionés. I va començar a nedar cap a la superfície. 

Així, va decidir començar un treball personal profund. El suport de la seva mare, i també el dels companys de teràpia a l’Hospital Universitari de Candelaria (Tenerife), van ser fonamentals, però la seva determinació per recórrer el camí de l’autoconeixement va ser decisiu. 

Un bon dia, una amiga li va recordar que la malaltia li impedia exercir de bomber, però no treballar de qualsevol altra cosa, i això li va obrir una finestra d’esperança. I va posar fil a l’agulla. Va ser aleshores quan va entrar en contacte amb Carlos Estévez, d’AFES Salud Mental, una associació que fomenta la igualtat d’oportunitats de les persones amb problemes de salut mental i col·laboradora del programa Incorpora de la Fundació ”la Caixa”. 

Junts van posar en valor l’experiència d’en Javier, i així va aconseguir una entrevista de treball a la fàbrica d’alumini Cortizo. Quan li van oferir un contracte de sis mesos va sentir que recuperava l’alegria que havia perdut. I és que després de tres anys enfonsat al sofà, autocompadint-se i sense voler sortir de casa, havia guanyat molt de pes i perdut la confiança en si mateix. Però, altre cop, va tenir l’oportunitat de tornar a tenir alguna cosa per la qual lluitar, es va esforçar al màxim i un cop acabat el contracte, va aconseguir que el tornessin a contractar. 

La seva història és una història d’esperança. I no li fa res parlar-ne, de les dificultats, de la malaltia mental. Al contrari, pensa que no se n’ha d’amagar i, a més, creu que ja és hora de lluitar contra l’estigmatització que pateixen les persones que tenen malalties mentals. Ha passat per un procés molt dur, però també ha tingut l’oportunitat de conèixer gent meravellosa durant el recorregut cap a una vida plena, amb il·lusions per complir. De fet, ara treballa a la secció d’embalatges i se’n sent orgullós, perquè el seu cap, en Raúl, li ha donat l’oportunitat d’assumir més responsabilitat. 

Ara, mira el futur amb optimisme. Gràcies a la seva fèrria voluntat i al suport que ha rebut (i que ell ha sabut aprofitar), en Javier ha trobat una feina on se sent còmode, pot posar en pràctica les seves capacitats i, el més important, recuperar la felicitat.