Alma, la xarxa social social és una nova manera de parlar social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l'Obra Social “la Caixa. Alma vol ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món.
Hi havia una vegada un grup de dones amb una idea radical i revolucionària: tenir els mateixos drets que els homes. Volien córrer, estudiar, ser presidentes del Govern i deixar de passar por quan tornaven a casa a la nit. Van lluitar durant anys i, quan ja pensaven que s’havien fet grans sense relleu generacional, el 8 de març de 2018 els carrers es van tornar a omplir de feministes joves. La reputada sociòloga Marina Subirats va poder viure aquest renaixement i ens el va explicar al cicle “Després del mur: un món en canvi”, que organitza l’Escola Europea d’Humanitats i el Palau Macaya de ”la Caixa”, en una conferència sobre el que ja s’ha aconseguit i el que encara falta per aconseguir.
Durant molts anys, les feministes éreu considerades quatre boges obsessionades amb un tema i semblava que no arribaríeu enlloc. Pensaves que arribaries a veure aquest moment?
No m’ho pensava pas. Vaig néixer el 43, i el meu horitzó d’aleshores era casar-me i tenir fills. Professionalment, podies fer de secretària o mestra, si no et casaves. Quan tenia 20 anys, si m’haguessin dit que veuria dones al Parlament, la primera alcaldessa de Barcelona o que jo mateixa seria catedràtica emèrita en Sociologia i regidora de Barcelona…, no m’ho hauria cregut. Un altre bon símptoma és que hagi emergit una cosa tan soterrada com la violència de gènere. Quan era directora de l’Institut de la Dona a Madrid del 93 al 96 i la policia em passava la llista de dones assassinades pels seus marits, amants, etc., ni tan sols els diaris volien publicar la notícia! Era un tema invisible i invisibilitzat. Ara se’n pot parlar.
També ha canviat la publicitat, els discursos polítics, la mentalitat…
Sí, però no tant com sembla. Abans la socialització de les nenes es feia a través de la repressió: no pots saltar, anar en bicicleta, estudiar… A mi em deien que fregués els plats mentre els meus germans sortien a jugar, jo preguntava per què i discutíem. Sabies contra què lluitaves. Ara és més subtil. Et venen que has de ser molt guapa i prima, anar maquillada i arreglada, i triomfaràs. Això fa que les noies adoptin un rol de dona tradicional, de dona objecte, que només està pendent de com la veuen els altres. Si ara tingués 20 anys, seria molt difícil sortir-ne, perquè no és només el model que et mostren els mitjans, sinó que ve de les amigues, els nois… Com t’oposes al fet de tenir més likes?
És a dir, que encara no som on volíem.
No, ni molt menys.
Tot i així, hi ha moltes persones, dones incloses, que pensen que sí. Què els diries?
Que es fixin amb la quantitat de dones assassinades. No tenim aquestes xifres en homes, ni les volem tenir! Que es fixin amb els que ocupen els espais de tertúlia a la televisió. Nosaltres entretenim, però els temes seriosos com l’economia o la política són per a ells. A la universitat, només hi ha un 20-25 % de catedràtiques. I continuem sense aparèixer als llibres de text. Tot això és masclisme.
De vegades sembla que les lleis hagin avançat més que les persones.
Evidentment! És més fàcil signar acords que canviar la realitat. La realitat està feta del que ens ha transmès la cultura, és molt més profund, ens surt en qualsevol moment sense adonar-nos-en. Les dones també som masclistes, perquè ens han educat en una cultura masclista.
Després de tants anys, encara detectes gestos masclistes en tu?
Sí, molt sovint. Un dia van venir un nebot i una neboda a dinar a casa; en un moment li vaig dir a ella: “Para la taula”. I vaig pensar: “Per què no els ho dic a tots dos?”. I aleshores se’m va ocórrer una cosa que recomano: abans de dir res a algú, pregunta’t si li diries el mateix si fos del sexe contrari. Hem de ser capaces d’analitzar la nostra mentalitat i canviar-la o anirem reproduint el mateix, per moltes lleis que hi hagi.
I ara que som en aquest punt històric, quins són els pròxims objectius per aconseguir?
Revalorar tot el que prové del gènere femení, com la idea de cuidar. Li hem de donar la importància que té i deixar de considerar-ho una pèrdua de temps, per aconseguir revalorar-ho i que ells també en formin part. És urgent canviar el model de gènere masculí. Continuem educant els nens per ser guerrers, forts, per imposar-se, per no témer res…, però la figura del guerrer ja no és útil en la societat actual.
Les dones tenim clar en què ens beneficiarà el feminisme a nosaltres, però i a ells?
Serien més lliures, desenvoluparien les capacitats que volguessin, no només les que ara són acceptades socialment. Fins i tot, no en moririen tants per accidents!
Deixem de parlar de mínims i pensem en màxims. Què t’agradaria veure en un futur proper?
Una dona al davant del Govern i de la Generalitat. I que les dones introduïssin una manera de fer política diferent: en comptes d’insults i confrontació, col·laboració, acords i treball en equip. Si fem el mateix que han fet històricament els homes, ens oblidem de totes les coses innovadores i útils que podem aportar.
Ets l’autora de Rosa i blau, un llibre sobre la transmissió dels gèneres a l’escola mixta que ens va obrir els ulls i va marcar el camí que caldria seguir. Quin ha de ser el paper de l’educació avui per acabar amb el model androcèntric?
El que és fonamental en aquest moment és educar els homes d’una altra manera. Les nenes ja han anat canviant. Fixa’t que el meu pare no volia que jo anés a la universitat perquè no em frustrés, ja que només podia aspirar a ser secretària… Ara les noies van a la universitat en una proporció superior als nois. Per tant, el model femení s’ha obert. Ara toca canviar els nens.
Quin consell donaries a pares, mares i professorat?
Que no tractin els nens i les nenes d’una manera diferent. Qualsevol comportament humà, sempre que sigui ètic, és vàlid per a qualsevol. Hem d’anar cap a la desaparició dels gèneres.
