Quan el cèlebre poeta Antonio Machado va escriure allò de 'caminante, no hay camino/ se hace camino al andar', poc podia imaginar-se la fortuna que acabarien tenint aquells dos versos. Evidentment, més enllà de les múltiples lectures possibles del poema, que depèn com es llegeixi frega una frase qualsevol d'un llibre d'autoajuda, si el vers gaudeix d'una popularitat suprema és perquè ens incita a l'aventura, la valentia i la superació: sigues tu mateix qui marca el teu destí. Caminar sense un camí marcat és una experiència que pot resultar seductora, d'acord, però no ens enganyem, l'existència d'un camí nítid i clar és la que permet fer totes dues coses: proposar-te un repte i, tanmateix, gaudir del plaer de fer el teu propi camí a mesura que vas avançant en el teu propòsit.
Si caminar a peu és l'activitat més antiga del món és perquè des de fa milers d'anys l'ésser humà s'ha ajudat de les seves cames per explorar, descobrir noves terres, buscar aliments, migrar, peregrinar o buscar, també, plaer. A mitjans del segle XIX va fer fortuna a França la paraula "flaneûr", que servia per designar els homes elegants, sovint del ram artístic, que es dedicaven a vagarejar per la ciutat sense cap rumb en concret. Mentre a París la figura del passejador urbà començava a guanyar popularitat, a altres punts d'Europa s'iniciava una activitat gairebé idèntica i fins aleshores insòlita: el senderisme alpí o rural sense arrel religiosa. Per primer cop en tota la història, ciutadans normals i corrents decidien gaudir de l'art de passejar sense cap altre motiu que aquest: caminar.
Un grup de senderistes fent una ruta a peu. (Pixabay)
Senderisme: el turisme sostenible
L'aparició dels telèfons intel·ligents i les consegüents aplicacions que permeten saber quantes passes recorre el seu usuari cada dia han permès, des de fa anys, destapar una evidència empírica: en el 95% dels casos, fer turisme és sinònim de caminar. Per algun motiu inconegut, una persona que a Barcelona agafaria el metro per anar dels Jardinets de Gràcia a l'Estació de Sants és capaç, en canvi, de recórrer 10 quilòmetres al dia quan va de viatge a Roma, París, Londres o qualsevol gran metròpoli. Si caminar no és un obstacle a l'hora d'esbargir-se i desconnectar del dia a dia quan anem de vacances, hi ha una cosa igual d'atractiva que carregar-se les cames donant tombs per una ciutat estrangera: carregar-se-les descobrint els paisatges, senders i racons ocults del nostre propi país.
Aquest és el plantejament del projecte de recuperació "Camins tradicionals del Pirineu": promoure l'art de caminar com una activitat d'ecoturisme vinculada a la mobilitat lenta i sostenible, i també al lleure local, afavorint els vincles emocionals i identitaris entre els camins i la societat pirenaica per tal que les noves generacions valorin la importància dels camins. El projecte neix amb l’objectiu de crear una xarxa de camins tradicionals vertebradora de més de 800kms que connecti les comarques de l’Alt Urgell, Cerdanya, Pallars Sobirà, Pallars Jussà, Alta Ribagorça, la Noguera i el Solsonès juntament amb la Val d'Aran en una sola xarxa que connecti els nuclis de població i valori els recursos naturals i patrimonials del territori.
La xarxa de Camins tradicionals del Pirineu connectarà antics camins per tal d'afavorir el turisme sostenible. (Pixabay)
Una xarxa pensada perquè connecti poblacions
L'ecoturisme no només té els seus fonaments en el turisme de proximitat, sinó que en suma un més: la possibilitat de fer una ruta sense la necessitat de fer quilòmetres al volant d'un cotxe. La reducció d'emissions CO₂ és un dels puntals més importants a l'hora de combatre el canvi climàtic i l'efecte hivernacle, per aquest motiu la futura xarxa de camins tradicionals del Pirineu preveu construir un entramat en el qual, a peu i de forma cent per cent sostenible, els usuaris puguin trobar serveis i punts d’interès patrimonial i, a la vegada, la presència de turistes afavoreixi el desenvolupament econòmic en les petites poblacions de pas.
El projecte, una iniciativa de la Diputació de Lleida finançada gràcies al projecte de Fons Europeus de Desenvolupament Regional de la Unió Europea, dibuixa les capitals de comarca com a nodes principals, establint els punts d’inici i final en els llocs on es concentren els serveis turístics, comercials, de sanitat, etc. A més, en contraposició a les rutes itinerants d'alta muntanya, aquestes rutes tenen més versatilitat a escala d'usuaris, ja que poden ser utilitzades per la població local com també en l'àmbit turístic.
Els camins van ser els elements essencials amb el que s'han construït les cultures de muntanya i després d'unes dècades d'abandonament, la recuperació d'aquests camins comporta la construcció d'una nova identitat i manera d'entendre el el territori. Aquesta construcció, en resum, està íntimament relacionada amb el passat pròxim però és la nova utilització allò que la vincula amb el futur: els camins no són res sense el paisatge que els envolta, per això contribuir a l’economia local mitjançant el desenvolupament turístic sostenible ajuda a fixar la població, al manteniment de les activitats primàries i al manteniment del paisatge tradicional. I al més important: a seguir fent de l'art de caminar una activitat que, com creia Antonio Machado, permet realitzar-se a un mateix mentre es realitza una cosa tan plaent com descobrir un territori.
