Un massís proper, familiar i valuós esdevé un privilegi per a la gran població que viu a l’àrea metropolitana de Barcelona, un indret que acull més de 3,2 milions de persones en una superfície de 636 km2, considerant-se així una de les àrees metropolitanes més grans de tot Europa. Collserola forma part de tres comarques del Baix Llobregat, el Vallès Occidental i el Barcelonès. Són nou les poblacions que tenen part del seu terme municipal dins l’àmbit de la serra: Barcelona, Montcada i Reixac, Cerdanyola del Vallès, Sant Cugat del Vallès, el Papiol, Molins de Rei, Sant Feliu de Llobregat, Sant Just Desvern i Esplugues de Llobregat.
Collserola és un espai de descoberta, d’aprenentatge, de trobada i de lleure
Més de 8.000 hectàrees d’espai natural preservat, on predominen els espais forestals amb una varietat de formacions vegetals que aporten una significativa diversitat biològica.
Robert Peña
Collserola ha estat gestionat des de l’any 1987 en el marc d’un Pla especial de protecció i, a partir del 2010, s’ha consolidat amb la declaració de Parc Natural.
Isabel Raventós, cap del Servei d’Ús Públic, Divulgació i Educació Ambiental, detalla que el tret característic del Parc Natural de Collserola és “la gran diversitat de paisatges mediterranis, situat al bell mig de l’àrea metropolitana de Barcelona, són 8.000 hectàrees naturals envoltades d’una gran ciutat”. Per aquest motiu, Raventós assegura que el parc “forma part del dia a dia de les persones, ja sigui pels que hi venen a fer exercici físic, a passejar, caminar...”.
Consorci del Parc de Collserola
El paisatge
El paisatge actual de Collserola és l’herència del paisatge primitiu, que depenia de les condicions ambientals, però que ha estat intensament transformat al llarg del temps.
La serra s’ha utilitzat agrícolament fent-hi feixes i plantant-hi vinya. També s’ha utilitzat a nivell forestal, explotant-ne part del bosc que el conforma. Avui en dia, l’agricultura ha desaparegut gairebé del tot, i l’explotació forestal també ha disminuït molt.
Robert Peña
Per tres raons, aquest gran espai natural que és la serra és determinant en la configuració del paisatge metropolità: per la seva dimensió (representa més de la meitat de l’espai lliure, agrícola o forestal, de l’àrea metropolitana), per la seva situació central (envoltada de pobles, ciutats i vies de comunicació) i pel grau de naturalitat que conserva malgrat la pressió que exerceix la gran ciutat sobre el parc.
El relleu de Collserola converteix la serra en un gran mirador sobre les ciutats fent present la natura en el paisatge urbà
Consorci del Parc de Collserola
Hàbitats i ambients
El tractament del medi dels avantpassats i el posterior abandonament d’activitats agroforestals, han deixat el mosaic d’habitats i ambients que es troben avui en dia al Parc de Collserola, com són els ambients forestals, pinedes, alzinars, alzinars amb roures, ambients de ribera, ambients aquàtics, matollars i brolla, prats, ambients rupícoles i els espais humanitzats.
Pel que fa als forestals, la major part de les pinedes del parc corresponen a boscos mixtos en què el pi blanc (Pinus halepensis) forma l’estrat superior i les alzines (Quercus ilex), els roures (Quercus cerrioides) i altres espècies rebrotades, l’inferior.
D’altra banda, s’hi troben les pinedes de pi blanc sobre brolles d’aparença més oberta, que tenen el seu origen en antics camps de conreu, en què el sòl havia estat molt treballat.
Consorci del Parc de Collserola
Una particularitat dels boscos de Collserola és que els pins són més vells del que semblen a simple vista. Quan aquests boscos eren explotats, periòdicament s’hi feien aclarides, es retiraven els pins més ben conformats i s’anaven deixant els arbres d’escàs interès forestal. Estudis forestals demostren que molts dels arbres actuals han crescut en condicions adverses, per això la relació entre el diàmetre i l’edat no sempre és l’esperada.
En els ambients de ribera, s’hi pot distingir diferents tipus de formacions vegetals que es troben més o menys properes a l’aigua: gatelleda, salzeda, freixeneda, pollancreda i avellanosa.
La fauna
L’avifauna dels boscos del parc és molt estudiada, amb seguiments anuals de les poblacions nidificants i hivernants. Són abundants i omnipresents les mallerengues (Parus sp.), els raspinells (Certhia brachydactyla), els tallarols de casquet i de garriga (Sylvia sp.), els pit-roigs (Erithacus rubecula) i els tudons (Columba palumbus). Hi destaca una espècie que és la més abundant dels ambients forestals on dominen els pins, la mallerenga emplomallada (Parus cristatus).
Els rapinyaires forestals són unes de les espècies més emblemàtiques. L’astor (Accipiter gentilis), del qual encara crien unes poques parelles al parc, juntament amb el seu parent més petit, l’esparver (Accipiter nisus), són els autèntics indicadors de la vida natural als boscos de Collserola.
Consorci del Parc de Collserola
L’aligot comú (Buteo buteo) és l’altre ocell rapinyaire que cria als boscos del parc. A la nit i especialment durant l’hivern, se sent el cant del gamarús (Strix aluco), un rapinyaire nocturn propi de tots els boscos de Collserola.
Pel que fa al grup dels mamífers, és el més difícil d’observar. L’esquirol (Sciurus vulgaris) és l’espècie amb més probabilitats de ser vista, sobretot a la primavera, quan els individus joves salten de branca en branca. Encara més abundant és el petit ratolí de bosc (Apodemus sylvaticus), que forma una part important de la dieta dels depredadors forestals. D’altra banda, la població de senglars (Sus scrofa) ha experimentat un increment els últims anys i això també s’ha traduït en un nombre més alt d’observacions i contactes per part dels visitants del parc.
Eva Murguia
La geneta (Genetta genetta) és un mamífer carnívor no familiar per als visitants del parc, però molt estudiada a Collserola. Viu amagada i pràcticament no es mou durant el dia, per la qual cosa és molt difícil veure-la. A la serra, els afloraments rocosos són escassos i les genetes es veuen obligades a buscar altres llocs on ubicar les seves latrines.
Pel que fa a la fauna de matollars i brolles, les màquies s'associen amb espècies pròpies i significatives dels ambients mediterranis com els conills (Oryctolagus cuniculus).
Són però els ocells els que configuren una comunitat ben pròpia. Els més representatius són els tallarols (Sylvia sp.). Són freqüents el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala), la tallareta cuallarga (Sylvia undata) i el tallarol de garriga (Sylvia cantillans). L'espècie més popular és el rossinyol (Luscinia megarhynchos).
Dues espècies que també resulten especialment abundants durant tot l'any als llocs on hi ha un dens estrat arbustiu són el cargolet (Troglodytes troglodytes) i el pit-roig (Erithacus rubecula).
Consorci del Parc de Collserola
En el grup dels invertebrats, les màquies constitueixen un indret privilegiat per observar una de les papallones més emblemàtiques de la serra, la papallona de l'arboç (Charaxes jasius), que vola fins ben entrada la tardor i que destaca per la seva mida.
A les brolles són freqüents el gafarró (Serinus serinus) i la cadernera (Carduelis carduelis). També el tallarol capnegre (Sylvia melanocephala) i la tallareta cuallarga (Sylvia undata). El xoriguer (Falco tinnunculus) està molt lligat a aquests ambients oberts on caça les seves petites preses: ratolins, sargantanes i insectes.
Estudiant la fauna dels prats, cal esmentar la presència d'un invertebrat de gran interès, una llagosta anomenada Brachycrotaphus tryxalicerus característica de les sabanes africanes. També té interès la presència d'un heteròpter Vibertiola cinerea lligat a aquests ambients.
Consorci del Parc de Collserola
Dins el grup dels vertebrats, els ambients oberts tenen un interès especial per als rèptils, que depenen d'una font externa de calor per mantenir la seva activitat. Els prats i les brolles són els ambients més colonitzats per les sargantanes: la sargantana ibèrica (Podarcis hispanica) i la sargantana cuallarga (Psamodromus hispanicus). Les serps més freqüents són la serp blanca (Elaphe scalaris) i la colobra verda (Malpolon monspessulanus).
Pel que fa als ambients rupícoles, les espècies que es poden observar en aquests indrets són la merla blava (Monticola solitarius), el corb (Corvus corax), el xoriguer (Falco tinnunculus), la cotxa fumada (Phoenicurus ochruros) i el duc (Bubo bubo). El falcó pelegrí (Falco peregrinus) és un visitant i un candidat a enriquir la llista d'ocells nidificants al parc. A Collserola aquestes espècies només es poden trobar en aquests tipus d'indrets, idonis per a la seva nidificació.
Itineraris
Són moltes les excursions i rutes que es poden fer al llarg del Parc Natural de Collserola. Per això, Isabel Raventós, cap del Servei d’Ús Públic, Divulgació i Educació Ambiental, recomana que “en clau barcelonina, hi ha una excursió fàcil de fer que es pot combinar amb l’ús de transport públic”. Raventós explica que “es comença des del Tibidabo, a la font de la Budellera, un recorregut que fa baixada, passant per alzinars i un bonic paisatge on aproximadament, al cap de tres quarts d’hora caminant, s’arriba al centre d’informació del parc, un indret on es pot prendre alguna cosa, visitar l’exposició permanent i conèixer altres rutes per fer”. Raventós assegura que, seguint baixant, s’arriba al baixador Vallvidrera, on es pot anar direcció Barcelona ciutat o bé cap al Vallès.
Robert Peña
Un altre itinerari, que recomana la cap del Servei d’Ús Públic, Divulgació i Educació Ambiental, és el de l’ermita de Sant Medir. “Agafant el tren fins a Sant Cugat, es va fins a can Borrell on es pot fer un bon esmorzar de plat i forquilla i iniciar la ruta”.
Collserola té una climatologia molt bona al llarg de l’any, fet que fa que es pugui visitar en qualsevol moment. Les dades posen de manifest que és a la primavera, a la tardor i a l’hivern quan hi ha més visitants. “El juliol i l’agost, a causa de les altes temperatures, els visitants prefereixen recórrer altres indrets on es puguin refrescar”, assegura Raventós.
El cim del Tibidabo és l’alçada màxima de la serra del parc, amb 512 metres
Laura Betran
Isabel Raventós explica que amb 30 anys de la protecció especial del Parc Natural de Collserola, “el perfil dels visitants ha evolucionat molt. Abans era un usuari molt excursionista, ara, en canvi, ha esclatat el boom de l’esport i tenen molta presència els ciutadans que venen a fer activitat física, ja sigui caminar, córrer o anar amb bicicleta”. “Després hi ha el visitant del diumenge, que busca anar a fer el pícnic a alguna de les cinc àrees de lleure que hi ha dins el parc”, segons assegura Raventós, aquest darrer tipus d’usuari només accedeix al parc per passar el diumenge amb família i amics.
Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya
