Un marc de natura incomparable, únic i singular és el que ofereix el delta de l'Ebre, un paisatge amb una gran riquesa biològica que acull una diversitat faunística i florística d'un valor incalculable. Disposa de 320 km2 de superfície, constituint així l’hàbitat aquàtic més gran de Catalunya.
El delta de l’Ebre constitueix l'hàbitat aquàtic més extens de les terres catalanes
La profunda humanització i transformació agrícola d'una gran part de la seva superfície contrasta amb la seva gran riquesa biològica que l’identifica. La Generalitat de Catalunya, per tal de fer possible una harmonia entre els valors naturals de la zona i la seva explotació per part de l'home, va constituir el 1983 el parc natural del Delta de l'Ebre, un parc que ocupa part de les comarques del Montsià i del Baix Ebre.
Francesc Vidal, director del parc natural del Delta de l’Ebre, explica que el tret característic d’aquest indret és que “a Catalunya, la major part dels parcs naturals es troben en zones de muntanya; en canvi, el nostre, és un aiguamoll en una zona litoral d’interacció amb l’aigua del mar, amb un component humà molt present que en modifica la seva biodiversitat”.
Vidal: “La gran singularitat que tenim és l’elevada biodiversitat, el paisatge, les llacunes... És un indret únic!”
Paisatge i hàbitats
Com a resultat de la confluència de dos medis tan oposats com el marí i el continental, el delta de l'Ebre presenta unes característiques fisicoquímiques diferents i canviants. Un fet que ha determinat que aquest espai agrupi una diversitat d'ambients que el fan una zona d'interès internacional.
Els hàbitats marins del delta de l'Ebre són les badies dels Alfacs i del Fangar
Riu, mar, badies, platges, dunes, salobrars, bosc de ribera, llacunes costaneres i ullals formen el paisatge natural del Delta, i acull una gran diversitat d'organismes adaptats als diferents ambients que genera la gran riquesa d'espècies que té el Delta.
Amb la forta humanització i la transformació de la major part de la plana deltaica en terrenys de conreus, s'hi han afegit nous ambients i hàbitats que han esdevingut ecosistemes de gran rellevància per a la diversitat de la flora i fauna: l'arrossar i l'horta.
L’arrossar i l’horta són ecosistemes de gran importància per la diversitat de flora i fauna
Els arrossars
Un 65% de la superfície del delta de l'Ebre es dedica al conreu de l'arròs. Aquest conreu necessita unes condicions d'inundació amb aigua dolça al llarg del període de creixement de la planta, que va de l’abril al setembre aproximadament.
La inundació s'assegura mitjançant una xarxa d'irrigació jerarquitzada i complexa. L'aigua es capta a l'assut de Xerta i es va transportant per gravetat a través de dos canals, un a cada banda del riu, fins que un cop que ha assolit el Delta, es comença a ramificar successivament per tal d’arribar a totes les parcel·les de conreu.
Els extensos arrossars, canviants segons les estacions, dominen la fisonomia del Delta
El quadró, cada unitat bàsica de cultiu, té generalment una forma quadrangular i està separada de la resta de parcel·les per un marge anomenat cordó. Per la bocana es produeix l'entrada de l'aigua i en surt per l'extrem oposat de la parcel·la, circulant permanentment durant el període de creixement de la planta conreada. Els desguassos finals vessen les aigües a les badies o a mar obert.
L'aigua abocada pels drenatges dels arrossars té efectes importants sobre altres sistemes aquàtics, com per exemple les llacunes litorals i les badies. D'altra banda, els drenatges agrícoles tenen també una notable incidència sobre el flux d'aigua a les zones d'ullals, ja que intercepten part de la descàrrega d'aigua dolça subterrània.
En termes ecològics, els arrossars es poden definir com aiguamolls temporals, amb unes característiques fisicoquímiques i una dinàmica temporal fortament influenciada per les activitats humanes. L'home és el principal element regulador del sistema i ho fa amb la finalitat d'afavorir la producció de l'espècie conreada.
Vidal, director del parc, explica que “els arrossars han canviat el regim hidrològic”. “Quan és l’època seca, a l’estiu, aquí és quan s’injecta aigua a partir dels canals de rec, per tant, és quan hi ha més aigua”. “A la tardor, en canvi, es tanquen els canals i per a nosaltres és l’època més seca”.
“El cultiu de l’arròs pot ser vist com un sistema agressiu pel medi, una zona inundada de 20.000 hectàrees que es compagina amb els hàbitats naturals, que acullen milers d’espècies”, detalla Vidal.
L’horta
El paisatge d'horta, format per hortalisses i fruiters, està integrat per petites parcel·les distribuïdes dins d'una trama urbana força dispersa. Són uns terrenys que es troben a la zona de contacte amb la plataforma continental, sobre les ribes fluvials on l'estructura del sòl és més elevada, menys salina i més productiva. La major part de les plantes que es cultiven són americanes, com la patatera o bé la tomatera. També asiàtiques, com els cítrics i la melonera.
La fauna associada als cultius d'horta, invertebrada, s'alimenta de les espècies cultivades. En són exemples els caragols, l'escarabat de la patata i l'eruga de la col. El grup de vertebrats més diversificat són els ocells, on en destaquen la merla, la cadernera i la vistosa puput.
La fauna
Els invertebrats són molt presents a causa de la diversitat d'hàbitats i el clima humit i temperat que en propicien l'aparició. En expansió es troba el cranc de riu americà (Procamburus sp.). Els mosquits són els insectes més coneguts i característics de la zona.
S’hi troben també lepidòpters, amb una infinitat d'espècies que ataquen els conreus: Chilo supressalis, Borbo zelleri o diverses espècies de Danaus sp. Als arrossars són comunes nombroses espècies de petits crustacis com Apus cancriformes.
Els predadors també hi són ben representats: araneids com l'argiope dels sorrals (Argiope lobata) o nombrosos odonats com els cavalls de bruixa o rodadits (Libèl·lula sp.) i toreros (Calopterix sp.).
Els coleòpters tenen una nombrosa representació i el seu paper en els diferents ecosistemes resulta bàsic: els iaios (Hydrophilus) dels arrossars i les seves agressives larves i miquels, el gènere Pimelia dels sorrals, com l'Scarabeus, Anoxia, Amphimalon, Elenophorus, entre d’altres.
Són habituals les nombroses serps d'aigua, a diferència de les tortugues, que són poc freqüents, juntament amb les granotetes (Hyla meridionalis), quasi extingides. Entre els gripaus hi ha el comú i el d'esperons. Les sargantanes es troben arreu (Podarcis hispanica) i a les platges corren les sargantanes del Psammodromus algirus, sorrals i d'altres. Els tritons són escassos i els dragonets (Tarentola mauritanica i Hemidactylus turcicus) es troben bàsicament a les edificacions.
L'avifauna del Delta és la fauna més característica amb una importància quantitativa i qualitativa que sobrepassa l'interès local, amb una importància màxima a nivell internacional. En diverses convencions, el delta de l'Ebre apareix com una zona de màxim interès per les colònies de cria, anàtids, limícoles i ocells marins. També pel pas d'ocells migratoris hivernants.
A l’octubre i el novembre els camps enaiguats són colonitzats per milers d’ocells aquàtics
Els mesos d'octubre i novembre, quan l'arròs ja és recollit i els camps resten enaiguats, aquests són colonitzats per milers i milers d'ocells aquàtics que passen en migració o inicien la seva hivernada. La situació habitual a la tardor és d’una mitjana de 53.000 ànecs i 13.000 fotges i, a l'hivern, de 26.000 ànecs i 5.000 fotges. Aquestes xifres representen més del 90% dels ànecs de Catalunya a l'hivern.
Espècies d’interès i habituals a la zona són el cullerot (Anas clypeata) i l'ànec xiulador (Anas penelope) o bé els colls verds o àdenes (Anas platyrhyncos). També s’hi troben l'ànec blanc (Tadorna tadorna), l'ànec griset (Anas strepera), el xarxet comú (Anas crecca) i el morell cap-roig (Aythya ferina).
El nombre d’ocells que s’hi pot trobar representa el 60% de les espècies d’Europa
El nombre d'exemplars d'ocells varia entre els 50.000 i els 100.000 distribuïts en unes 330 espècies que representen el 60% de les varietats d'Europa, amb una nomenclatura local que inclou uns 250 noms i la converteix en una de les més riques del món.
Exemples d’aquests són l'arpella (Circus aureginosus), el mussol emigrant (Asio flammeus), el bitó comú (Botaurus stellaris), el martinet menut (Ixobrychus minutus), el martinet de nit (Nycticorax nycticorax) i el martinet ros (Ardeola ralloides), entre molts d’altres.
Al Delta, en destaca també la presència dels peixos, abundants per l'important paper que juga l'aigua a la zona i pels diferents graus de salinitat, que va des de nivells insignificants, als ullals, fins al mar. De les espècies més abundants en destaquen: els mugílids, ciprínids i serrànids, entre d’altres. Les anguiles han constituït una pesca tradicional, de 30 a 50 tones anuals i més de 5 tones d'angules. Les espècies marines de moixarres, corballs, reigs i molls també aporten presència al litoral deltaic.
Les anguiles han constituït una pesca tradicional de 30 a 50 tones anuals
Finalment, pel que fa a mamífers, la intensa humanització del Delta ha fet que la presència de grans mamífers sigui esporàdica, com el cas dels senglars i els toixons. Actualment queden alguns conills boscans i es crien guineus. Queden pocs exemplars de llúdries, eriçons i mosteles. Són molt freqüents les rates d'aigua, els ratolins i els furanys (Crocidura sp).
La flora
La vegetació del delta de l'Ebre és única a les terres catalanes per les seves característiques, amb més de 700 espècies, segons els darrers catàlegs.
Als salobrars s’hi troben plantes molt adaptades a la sal, que es concentra als seus teixits i evita així la dessecació. Són habituals als punts de contacte del Delta amb el mar.
Els canyissars es troben en bona part de la superfície deltaica, on hi ha una capa freàtica molt elevada sovint coberta per l'aigua, amb plantes molt característiques com el senill (Phragmites communis) i la canya vana (Phragmites communis chrysanthus). Als llocs amb més profunditat i aigua estable, apareixen les sisques bordes (Cladium mariscus), boves (Typha sp.) i sisques (Carex sp.).
Dins les masses d'aigua dels estanys, hi ha macròfits (Najas, Ruppia, etc.), relacionats amb la riquesa ornitològica i piscícola d'aquests hàbitats.
L’única comunitat forestal deltaica són els boscos de ribera, que apareixen a les vores de l'Ebre on el terreny és més enlairat i la presència de l'aigua és sempre constant. L'albereda ocupa els llocs més alts i a les parts més baixes apareix el salzerar (Salix alba), juntament amb els verns, els freixes, els oms, les vimeneres i d’altres com els pollancres, els eucaliptus, les robínies i els plàtans. El bosc es va empobrint a la banda d'influència més marina, allà on només hi queden els tamarius.
Als petits llacs d'aigua dolça, anomenats ullals, s'hi troben la nimfea blanca (Nymphaea alba) i llengües d'oca (Potamogeton sp.), les quals creen problemes a l'agricultura per tal com envaeixen els canals i els arrossars.
Finalment, els arrossars es comporten com a petites basses bona part de l'any, on hi trobem la bova, el llaponet d'ànec (Lemna sp.), la utriculària i d’altres com la presseguera (Ammania coccinea), l'aufàbiga (Bergia aquatica) i l'aufabigueta (Lindernia dubia).
Itineraris i activitats per fer amb família
El parc posa a la disposició dels seus usuaris i visitants un seguit de rutes i propostes a fer per conèixer els seus racons amb més encant. S’hi troben itineraris com els següents:
- Itinerari per l'hemidelta nord
- Itinerari per l'hemidelta sud
Per a l’observació d’ocells s’hi poden distingir:
- Observació d'ocells: Itinerari sud
- Observació d'ocells: Itinerari nord
Altres opcions per passar estones entretingudes i divertides dins el parc, són les activitats del lleure que aquest ofereix. Les característiques físiques pròpies del Delta, completament pla i amb diverses masses d’aigua, el fan un espai on es permet gaudir de la natura anant amb bicicleta, fent rutes amb cavall, anant amb canoa o fent excursions i rutes a peu.
Dins el mateix parc, s’hi troben uns punts d’interès especial, com són:
- La llacuna de la Tancada: un bon lloc per observar flamencs.
- L’Encanyissada: una gran praderia submergida
- Els ullals de Baltasar: quan l’aigua sorgeix de terra
- La punta de la Banya: la joia del parc
- Buda: l’última illa
- El Migjorn: un braç de riu que no sempre arriba al mar
- La desembocadura de l’Ebre: l’última frontera
- La punta del Fangar: un desert envoltat d’aigua
- Les Olles: la llacuna més petita del Delta
- La llacuna del Canal Vell: l’origen del parc
- El Garxal: la bassa més recent
Quan es pot visitar el delta de l’Ebre?
El director del parc natural, Francesc Vidal, detalla que “s’ha de visitar 4 vegades l’any”, una per estació, ja que “cada estació té el seu encant”. Explica que “a l’hivern, tot és sec; a la primavera, els camps es troben inundats; a l’estiu tot el paisatge és verd, i a la tardor, el cultiu és madur, groc, amb unes altres tonalitats”. Pels que els agradi observar ocells, assegura que a l’hivern hi ha unes espècies i a l’estiu en trobaran unes altres de ben diferents.
Vidal: “El Delta és un espai que va canviant al llarg del temps”
Com a recomanació personal, Vidal aconsella “passejar per les badies amb la mar brava i a la vegada amb la mar més calmada, on poden jugar els nens i nenes, gaudint del paisatge i la tranquil·litat”.
Pel que fa al turisme, el paper que hi juga és molt important. El director del parc explica que “primer es treballava amb la idea de regular els visitants oferint estructures, miradors i fent més accessible els espais”, ara, en canvi, assegura: “Som més proactius, el turisme que ens visita valora la convivència entre les activitats humanes i la biodiversitat de la zona”.
Vidal: “Els visitants del parc busquen relaxar-se a l’espai natural que ofereix aquest indret”
Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya
