Alma, la xarxa social social és una nova manera de parlar social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de Fundació "la Caixa". Ànima vol ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món.

Assegura l’historiador i periodista Ramón Jiménez Fraile (Vitòria, 1957) que arran dels descobriments de l’expedició Magalhães-Elcano, entre el 1519 i el 1522, hauríem d’haver anomenat al nostre planeta Aigua, en comptes de Terra. La conquesta d’aquells mars immensos, que cobreixen dos terços del globus terraqüi, i l’entrada en contacte amb els pobles situats als llocs més remots, van posar en marxa el procés de globalització. Per això, 500 anys després d’aquesta aventura, la Fundació ”la Caixa” promou visites de divulgació històrica a bord del veler Íbero III, comissariades per Jiménez Fraile. Des de Sanlúcar de Barrameda (Cadis), el veler ha iniciat un periple amb escala als ports de Sevilla, Lisboa, València i Barcelona.

Dels 237 homes que van sortir del port de Sanlúcar, tan sols 18 van tornar després de tres anys; i només una de les cinc naus, la nau Victoria, va aconseguir completar el viatge. La primera volta al món va ser un miracle o hi ha cap altra explicació?
De les cinc embarcacions que formaven part de l’expedició, només dues (Trinidad i Victoria) van arribar a l’arxipèlag de les Moluques, que era l’objectiu fixat perquè allà hi havia les espècies més preuades de l’època: el clau i la nou moscada, que avui ens poden semblar banals, però que en aquell moment eren tot un tresor. No obstant això, l’expedició va descobrir en aquell trajecte que tot l’orbe era navegable, gràcies a la interconnexió entre els oceans Atlàntic i Pacífic, i va experimentar la immensitat de l’oceà Pacífic, que representa un terç de la superfície del planeta. Ara bé, el cap de l’expedició, Fernão Magalhães, va morir a les Filipines, decés que va suposar un buit de poder. I és aleshores quan la iniciativa personal, la capacitat d’adaptació a les circumstàncies i, sobretot, la manera d’afrontar l’adversitat i fer el cor fort (resiliència) van prendre tota la importància.

I com es va produir aquest fet tan important?
El capità del Trinidad va decidir seguir el pla dissenyat prèviament i emprendre el viatge de tornada per la ruta per la qual hi havia anat, és a dir, travessant el Pacífic en sentit contrari. Aquesta actitud els va dur al desastre. En canvi, el capità de la nau Victoria, Juan Sebastián Elcano, es va adaptar a la situació i va prendre l’única decisió realista possible: tornar a Espanya per una ruta que ell no coneixia, la ruta portuguesa, creuant l’oceà Índic i vorejant la costa africana. A més de desconegut per a ell, aquest itinerari representava unes dificultats enormes i la probabilitat que els capturessin. Però va assumir aquells riscos, va tirar endavant i va assolir un dels èxits més grans de la humanitat.

Acostumes a comparar la gesta d’Elcano amb el viatge a la Lluna a l’Apollo 13.
La decisió d’Elcano de contravenir les ordres marcades en sortir de Sanlúcar va ser un fet semblant al que va passar quan els tripulants del primer viatge a la Lluna van prendre el control manual de la nau quan sobrevolava la cara oculta del satèl·lit, o durant la maniobra d’allunatge, ja que la càpsula es trobava en un lloc que no era el previst als ordinadors de bord. Ni la Casa de Contractació en el segle xv ni la NASA podien prescindir de la iniciativa personal, que sempre és determinant. Elcano va demostrar que les descobertes depenen moltes vegades de no aferrar-se a les regles preestablertes, basades en allò que coneixem, sinó adaptar-se a les circumstàncies i deixar-se guiar per la intuïció i la força de voluntat, aliades excel·lents davant d’allò que desconeixem.

Hi ha cap similitud entre l’Íbero III, on es desenvolupa l’activitat pedagògica, i les cinc embarcacions que van sortir a l’expedició de Magalhães?
L’Íbero III és comparable en eslora a la nau Victoria, l’única que va tornar de les cinc que van marxar. Era una embarcació petita, perquè eren altres les que transportaven queviures, bestiar i material. Hi dormien fins a 50 tripulants anxovats, cada un reposant el cap als peus del contrari. Avui, a diferència de la nau Victoria, l’Íbero III el poden conduir tan sols dues persones. Està construït i es mou amb tecnologia capdavantera, però el combustible continua sent el mateix: el vent. Senzillament, aquest vaixell reflecteix tot el coneixement i l’experiència acumulada al llarg de 500 anys d’història de la navegació.

Les visites, impulsades per EduCaixa i enfocades a un públic escolar, tenen un objectiu doble: aprofundir en l’aventura de la primera volta al món i posar en relleu els valors de la navegació. Són aquests valors i el sentit d’aquella aventura aplicables a tots els àmbits de la vida?
És precisament el que mirem d’aconseguir amb aquesta activitat. Un viatge és una metàfora de la vida. Sobretot, quan es tracta d’una aventura d’ultramar. Així doncs, d’una banda, mirem de mostrar les tècniques nàutiques del segle xvi i endinsar-nos en l’aventura d’explorar el món; i de l’altra, posar en relleu els valors de la navegació, aplicables a qualsevol àmbit: lideratge, treball en equip, cooperació i responsabilitat, a més del respecte envers els companys i predisposició per ajudar en qualsevol circumstància. Els monitors fan servir material educatiu per explicar als alumnes el context històric en què va tenir lloc l’expedició, la ruta que va cobrir i les causes que la van motivar. La lliçó de vida consisteix a comprendre que allò que de debò ens marca és el que surt de la quotidianitat, allò que ens fa conèixer el que és desconegut i créixer com a persones.