Alma, la xarxa social social és una nova manera de parlar social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de Fundació "la Caixa". Ànima vol ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món. 

Als 84 anys, la Luisa Pelayo va arribar un dia molt cansada del supermercat. El menjar que li preparava el seu marit, en José (86), no tenia gust de res. I ni tan sols notava l’aroma del seu perfum preferit. En aquell moment, no sospitava que aquest seria el principi de més d’un mes de malaltia i dos de confinament, en els qual no podria dormir amb el seu marit ni assistir als seus adorats tallers d’exercici físic i mental, lectura, nutrició o internet que el Programa de Gent Gran de la Fundació ”la Caixa” organitza al centre de gent gran San Juan juntament amb l’Ajuntament de Valladolid. El que sí que va tenir clar ben aviat és que el virus no la faria caure. No abans de veure el xalet nou del seu net i de guanyar unes quantes partides més a escacs. 15 dies després de la seva recuperació, la Luisa ens explica la seva experiència i el seu secret per vèncer la COVID-19.

“Em vaig posar malalta el 12 de març. Em notava molt cansada, tenia 39 ºC de febre, però vaig pensar que era un refredat. Així que prenia coses calentes i el meu marit em preparava el menjar… fins que un metge em va dir que tenia coronavirus i que havíem fet malament en estar junts”, recorda la Lluïsa. Efectivament, en José es va posar malalt el dia 18, i el 22 les coses van anar pitjor: “Me’l vaig trobar estirat a terra al lavabo, suant, sense coneixement, i vam haver de trucar al 112. Quan va arribar el metge, ens va preguntar si volíem ingressar a l’hospital. Jo li vaig preguntar: Què faries tu si fóssim els teus pares? I ell em va dir que deixar-nos a casa. Així que aquí ens vam quedar”.

La resta del mes va ser molt dur, sobretot perquè per primera vegada en 60 anys de casats, la Luisa i en José van haver de dormir separats. Això sí, rebien la trucada del metge i de la seva filla cada dia, i la noia que els ajudava a casa, tot i que ja no entrava, els deixava el menjar a la porta cada dilluns i dijous. “Jo estava esgotada. Però tenia clar que això no em faria caure. He passat per dos càncers de còlon, aquest estiu vaig patir una angina de pit, estic operada de l’estómac, de la matriu dues vegades, del ronyó, he tingut grip asiàtica, tifus, un avortament extrauterí de gairebé 5 mesos… Això m’havia de matar? Ni parlar-ne! A mi no. No estava disposada a morir tan aviat”, explica aquesta supervivent.

Després del mes horribilis, a principis d’abril, la Luisa va començar a notar-se menys febre. I a mitjan mes, en José també es trobava menys cansat. “Vaig dir a la doctora que el meu marit estava molt trist per dormir sol, i em va dir que bé, que dormíssim junts, que segurament ja ho havíem passat. És que és molt maca aquesta metgessa meva”, diu la Luisa molt agraïda.

Avui, dos mesos després de l’inici del malson i ja recuperats, el matrimoni acaba de tornar de la seva primera visita al supermercat en molt de temps. Han volgut anar-hi en persona, excepcionalment, per triar les costelletes de lletó i el marisc per celebrar demà l’aniversari d’en José. “Normalment el passem a Benidorm i ens trobem fins a 22 persones, però enguany any ho celebrarem a casa”. I a casa, el pla de la tarda és clar: “Primer, una partida d’escacs, després de dòmino i després de cartes. Que qui guanya? Jo, a tot!”, afirma, rotunda.

La Lluïsa té moltes ganes que tot això passi per tornar al centre de gent gran San Juan, gestionat amb la col·laboració de la Fundació ”la Caixa”, on solia anar cada dia. Diu que troba a faltar els tallers on parlaven amb la psicòloga i feien exercicis, el club de lectura on analitzaven la novel·la Historias de una maestra de Josefina Aldecoa, les visites al Museu Nacional de Valladolid i el taller Vivir en positivo. Encara que el que més ganes té de fer és “jugar a escacs, i veure l’Ana, la monitora que ens fa els cursos des de fa anys, i totes les companyes”.

Però hi ha una motivació molt més gran que, segons ella, és la que l’ha fet recuperar: “El meu net s’ha comprat un xalet a Medina de Pomar. I com m’havia de morir jo sense veure’l? Amb la il·lusió que li fa que hi anem!”. És per això que aquesta val·lisoletana recomana als que estiguin passant per la malaltia “que siguin positius, que no pensin gaire en la mort o en coses dolentes, sinó en alguna cosa que tinguin ganes de fer: algun esdeveniment que s’hagi de fer a casa seva, un casament, un bateig, un aniversari”. I també té consells per a les parelles que hagin de passar el tràngol separades: “Que portin la separació al peu de la lletra, que si jo aquell dia que em trobava tan malament hagués dormit sola, potser el meu marit no ho hauria agafat”.

Per sort, per a aquesta dona que ha lluitat en mil batalles, el coronavirus només serà una anècdota més, que li ha ensenyat, això sí, una nova lliçó: “Amb tot el que m’ha passat a la vida i mai, en 84 anys, havia hagut d’estar dos mesos tancada a casa. Això t’ensenya que en qualsevol moment… ja ho veus. Però hem de deixar de queixar-nos tant durant el confinament, deixar de dir ‘em falta això o allò altre’, recordar-nos dels que de veritat ho estan passant malament, com els que han de demanar per poder menjar, i ser millors persones”.