Alma, la xarxa social social és una nova manera de parlar social. Amb actitud i optimisme. Des de la diversitat. I a partir de les històries de l'Obra Social "la Caixa". Ànima vol ser també un punt de trobada de les infinites realitats socials del nostre món.

Tots els humans que avui en dia compartim aquesta caseta anomenada planeta Terra venim d’Àfrica. Tots som cosins germans. I els nostres parents llunyans són les plantes i la resta d’animals. Així que és evident que, com a família que som, hem de cooperar per poder millorar el nostre dia a dia junts.

La diversitat sempre aporta alguna cosa de positiu, si se sap apreciar. Recordo quan, de petit, jugava a futbol: de seguida em vaig adonar que, pel bé de l’equip, havia de passar la pilota al que anava més ràpid o al que estava en una posició millor. Saber valorar les particularitats de l’altre i, sobretot, saber compartir, són unes qualitats meravelloses que tots hauríem de practicar.

Jo vinc d’una família nombrosa: al migdia podíem ser perfectament 17 persones a dinar i, a la nit, si s’hi apuntaven amics, encara més. Potser d’allà em ve el fet de compartir d’una manera tan natural i d’entendre que tots formem part d’una mateixa comunitat.

«Saber valorar l’altre i, sobretot,  saber compartir, són unes qualitats meravelloses que tots hauríem de practicar»

Les nostres societats són cada vegada més globals i complexes. El repte avui en dia és poder cohesionar aquesta barreja de cultures, que va a més, i per això em sembla molt important la feina de projectes com el d’Intervenció Comunitària Intercultural (ICI) de l’Obra Social ”la Caixa”, que treballen per promoure la convivència en barris amb alta diversitat cultural.

I és genial veure que l’art pot contribuir a través de petites accions com el mural participatiu que el col·lectiu Boa Mistura va pintar amb els veïns de La Cañada a Madrid, en una experiència comunitària promoguda des del programa ICI. Aquest tipus d’art col·lectiu funciona. És com la maionesa: fomenta la cohesió social i els processos de barreja i coneixement cultural entre persones aparentment diferents que comparteixen un mateix territori i, com el futbol també, és una manifestació popular que et fa sentir part d’un grup.

L’art fa que el món sigui millor. I el millor és que té el poder de fer que les persones s’entenguin. I això és fonamental. Perquè si jo cada estiu m’emocionés en veure la lluna d’agost a Formentera i ho expliqués a la gent i ningú no m’entengués, acabaria fatal perquè no podria compartir els meus sentiments i em sentiria sol. No obstant això, agafes un poema de García Lorca que et relata la sortida de la lluna i plores d’emoció perquè veus que no ets l’únic que s’emociona en mirar el cel i que alguns ho saben expressar molt millor que tu. Entens que no estàs sol i que tens uns cosins germans que són extraordinaris.

«L’art ens fa entendre que no estem sols»

Quan viatges molt, t’adones que som molt diversos, però que en essència som tots bastant iguals. Als japonesos, per citar un exemple, els encanta pensar que la seva cultura és molt diferent de la nostra. Ara bé, quan fa 10 minuts que ets amb ells t’adones que l’un és un tros de pa, l’altre, un pocavergonya, o que aquella noia és superintel·ligent, però no li agrada destacar. Es repeteixen els mateixos patrons que has observat en la gent del teu voltant tota la vida perquè, al cap i a la fi, entre un d’aquí i un altre que viu al pol nord hi ha molt poques diferències. Els uns aguanten millor el fred i els altres no tant; tot és qüestió de posar més mantes al llit.

A més, la major part de nosaltres som fills d’emigrants. A petita escala, el meu pare va emigrar de Castelló i la meva mare de Saragossa i se’n van anar a viure a València. Jo vaig emigrar de València i em vaig mudar a Barcelona. Per mi, els únics que són realment d’un únic lloc són els arbres. Tenen les arrels dins d’una única terra. Nosaltres, en canvi, som mamífers i la nostra estratègia és caminar, córrer, moure’ns, emigrar. És el que és natural de la nostra espècie. Avui estàs a França, demà a Portugal. Des dels annals de la història hi ha hagut persones que han volgut saber què hi ha més enllà, a l’altra vall (o que s’han vist obligades a deixar la seva vall).

«Hem d’obrir-nos i intentar entendre l’altre»

Hauríem de veure la barreja de cultures i llengües com una cosa bonica i que ens enriqueix. A mi m’encanta preguntar al taxista pakistanès com es diubon dia en urdú o entendre per què una dona avui en dia pot voler portar vel. Hem d’aprendre idiomes i conèixer altres maneres de fer i de pensar. Hem d’obrir-nos i intentar entendre l’altre. Il faut parler beaucoup! De fet, d’aquí a 50 anys hi haurà tanta barreja de cultures que la pregunta “i tu d’on ets?” potser ens semblarà absurda.