Aquí estem molt millor que abans. On anem a parar! Ja no es lobotomitza als homosexuals ni es tanca en centres de reeducació sexual a les persones que no s’identifiquen amb el seu sexe; ara només es crida maricón en estadis de futbol, piscines i patis d’escola, es nega a les persones transsexuals a canviar-se el nom i s’apallissa a parelles gais a la platja de Barcelona. Res a veure, per favor. Però si fins i tot ara gais i lesbianes poden casar-se i adoptar, i Instagram està ple de fotos de persones transitant! Què vol dir això de donar visibilitat als drets del col·lectiu LGTBIQ+? Però si ja n’han aconseguit un piló! Que aquesta setmana se celebri el World Pride 2021 és una exageració, total, si ja no hi ha discriminació.
Per si algú se’ns despista, escric amb ironia. No, de veritat, millor deixar-ho clar i que no hi hagi confusions inadmissibles. Anar a la comparació en aquests temes sempre és delicat perquè sí, clar que s’han aconseguit drets en les últimes dècades, però també ho podríem llegir diferent: quants no s’han pogut tirar endavant perquè s’han cregut innecessaris? Qui cregui que el Dia de l’Orgull és un dia festiu i de celebració, potser s’equivoca; segurament no sap que el mateix dia de fa 52 anys, gais, lesbianes i transexuals plantaven cara a la policia de Nova York durant els disturbis de Stonewall.
Unes protestes que han salvat moltes vides
Stonewall Inn és un pub ubicat en ple Manhattan. En els anys 60 eren pocs els locals que admetien persones del col·lectiu, però aquest n’era un. Sovint s’hi feien batudes però, en una d’elles, molts es van rebel·lar contra la repressió, donant pas a varis dies de protestes, tensió, repressió i violència. I el moviment va néixer, no per normalitzar, sinó per naturalitzar. “No es pot normalitzar el que ja és normal”, apunten des de Diversual, botiga eròtica líder i compromesa amb l’educació sexual. El seu granet de sorra és enorme: elaboren continguts específics perquè qualsevol persona pugui gaudir de la seva sexualitat al màxim quan vulgui, amb qui vulgui i de la manera que vulgui.
Creences populars que no són veritat
Hi ha molta ignorància i desconeixement cap a les identitats sexuals i de gènere, segurament perquè l’educació al respecte ha sigut minsa i insuficient. També per aquest motiu hi ha encara moltíssims mites que persegueixen al col·lectiu, pensaments erronis que moltes persones reprodueixen com a veritats absolutes, fent créixer l’homofòbia i la transfòbia.
Creences totalment falses, com que les persones LGTBI són una creació de l’època moderna i la seva identitat, una tendència; que el col·lectiu és un perill pels nens i no poden criar-los, que les relacions homosexuals són promiscues o que, directament, ser-ho és una malaltia. També, encara, s’estila molt parlar de persones afeminades (els gais) o marimachos (les lesbianes). Un altre dels mites que més ha perseguit a tot al col·lectiu és el de les malalties de transmissió sexuals o ITS, com si hi hagués una correlació directa entre orientació sexual o identitat de gènere.
I com és el sexe entre persones del mateix sexe? L’imaginari col·lectiu s’ha esforçat en plantejar la figura de l’actiu i el passiu, etiquetant aquests rols íntims d’una manera subjectiva i equivocada, amb l’únic motiu de potenciar la burla i l’exclusió - igual que assimilar aquestes pràctiques sexuals d’anormals o estranyes. És tan lògic que no s’hauria ni de dir, però paga la pena emfatitzar-ho: les persones LGTBIQ+ viuen la seva sexualitat com qualsevol altra persona sense tenir unes preferències úniques per ser membres d’aquest col·lectiu. Durant les seves experiències s’ajuden de joguines eròtiques i busquen sortir de la rutina investigant noves postures sexuals, com fem tots i totes. O és que, a cas, no ho fa qualsevol persona?
“Molts es pregunten per què no hi ha un dia de l’Orgull Heterosexual i potser haurien de donar gràcies de no necessitar-lo”, matisen des de Diversual. Perquè el Gay Pride no és un dia de gresca i xerinola on la reivindicació se substitueix per les comparses. La lluita està en cada manifestació i crit, en cada rialla i en cada abraçada, perquè anys enrere hagués estat impossible sortir al carrer i mostrar-se com a persones lliures.