El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici el trobem al Pirineu central, formant un dels espais naturals que integren la Xarxa de Parcs Nacionals de l’estat Espanyol, únic d’aquesta categoria a Catalunya.

Al llarg de les gairebé 40.000 hectàrees que formen el Parc, hi podem veure representats tots els elements característics de l’alta muntanya. Catorze mil hectàrees de l’extensió total corresponen al Parc Nacional, que està dividit en dos sectors: la part d’Aigüestortes (Alta Ribagorça) i la banda de Sant Maurici (Pallars Sobirà). 

Foto: Alberto Tormo

Als voltants del Parc hi trobem la zona perifèrica de protecció, encarregada d’amortir els possibles impactes procedents de l’exterior per tal de garantir una protecció completa dels recursos naturals que justifiquen la seva creació. Dins d’aquesta zona s’hi veuen representats indrets amb una gran bellesa i valor naturalístic, com les valls de Gerber, el bosc de la Mata de València d’Àneu, la ribera de Valarties, els estanys de Cabdella, entre d’altres.

El clima

El clima del Parc està condicionat en gran mesura per l’altitud de les muntanyes, algunes de més de 3.000 metres. Un clima que influeix en la distribució de les espècies vegetals i animals que hi habiten.

Foto: Ana Vega

Les zones més altes es troben cobertes per importants gruixos de neu durant més de la meitat de l’any i la temperatura pot baixar molt per sota dels 0 graus al llarg de l’hivern, fins i tot, no es pot descartar alguna gelada nocturna en mesos estivals.  

El paisatge

Fa uns 50.000 anys, grans glaceres ocupaven les valls del Parc, erosionant intensament el paisatge fins a donar-li l’aspecte actual: les valls en forma d’U, els circs, els pics i les agulles. Formes que caracteritzen el relleu del Parc on, juntament amb dos centenars d’estanys repartits pel seu territori, donen lloc a la zona lacustre més important dels Pirineus. 

Les activitats de la gent i dels pobles que envolten el Parc han configurat el paisatge tal com el coneixem avui en dia

Segons Mercè Aniz, directora del Parc, “els visitants venen a buscar la pau i la tranquil·litat que els ofereix aquest paisatge”, sent aquest l’únic Parc Nacional de Catalunya on “l’home actua com a un espectador de la naturalesa i de l’entorn”.

Foto: Carme Jurado

La combinació de pics i crestes esmolades amb frondosos boscos i prats verds, adornats amb rius, estanys i cascades, formen un espectacular paisatge que sorprèn a tots els visitants. És en aquest escenari on conviuen animals i plantes adaptats a les dures condicions de l’alta muntanya pirinenca. 

Les espècies que hi habiten

Algunes de les espècies citades al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici són comunes a un ampli territori, trobant-les també a les terres de clima mediterrani. D’altres, però, són espècies exclusives dels hàbitats d’alta muntanya i representen una gran riquesa per a la biodiversitat del nostre país.

A la zona dels prats alpins, on els boscos no poden créixer, hi trobem animals com la perdiu blanca (Lagopus mutus), la marmota (Marmota marmota) o l’isard (Rupicapra pyrenaica), típics d’alta muntanya. Per sota d’aquesta àrea, importants boscos de pi negre (Pinus uncinata) i avet (Abies alba) creen un ambient ombrívol i discret, on s’amaga el gall fer (Tetrao urogallus), el mussol pirinenc (Aegolius funereus) o la marta (Martes martes). 

Foto: Jaume Montane

Pel que fa als ambients aquàtics, a les molleres, ambients permanentment amarats d’aigua, hi viuen plantes molt especialitzades i rares com algunes molses, presents en dues o tres poblacions de tots els Pirineus, i certs esfagnes (Sphagnum sp.). Dins les aigües fredes i transparents és habitual trobar-hi alguna truita (Salmo trutta fario) o algun tritó pirinenc (Euproctus asper), a diferència de la tímida almesquera (Galemys pyrenaicus), un petit mamífer insectívor d’hàbits aquàtics més difícil de veure.

Mirant al cel podrem descobrir la silueta del trencalòs, una de les  espècies més amenaçades de tot Europa

Foto: Mario Lancha

És més habitual veure voltors (Gyps fulvus) a l’aguait de les restes d’animals morts o l’àguila daurada (Aguila chrysaetos), caçadora implacable de mamífers de mida mitjana i d’altres ocells.

La supervivència d’aquestes espècies a l’interior del Parc, depèn de la conservació correcta dels hàbitats a tota la serralada pirinenca

Rutes i itineraris

El Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici ofereix la possibilitat de fer diverses rutes per diferents indrets que s’han de conèixer a peu, seguint la xarxa de senders existents.

  • La ribera de Sant Nicolau (3h 30min, anada): recorregut bàsic per conèixer alguns dels indrets més emblemàtics del sector occidental del Parc. Amb un desnivell de 650 metres.
  • Sant Maurici i els estanys d’Amitges (3h, anada): permet gaudir d’una vista esplèndida de les valls que envolten l’estany de Sant Maurici, un dels clàssics del sector oriental. Amb un desnivell de 750 metres.
  • La ruta de la marmota (2h 30min, anada): una de les més impressionants del Parc, envoltada pels cims de més de 3.000 metres. Desnivell de 350 metres.
  • Els estanys de la Vall Fosca (3h 30min, anada): una ruta que passa pels estanys Gento, la Colomina, el de Mar i el de Saburó, passant  pel pas de l’Ós. Desnivell de 750 metres.
  • El gran circ de Colomers (6h 30min, recorregut circular): amb un ampli ventall de possibilitats per recórrer el circ de Colomers, que compta amb un gran nombre d’estanys de mides i formes diferents. Desnivell de 500 metres.
  • Els estanys de la Mainera (1h 30min, anada): ruta on es pot apreciar el contacte entre els diferents materials que constitueixen el substrat rocós del Parc Nacional de gran interès geològic. Desnivell de 300 metres.
  • La vall de Besiberri (2h, anada): permet apreciar les magnífiques fagedes presents en aquest sector i observar el perfil esglaonat de la vall amb les nombroses cascades. Desnivell de 492 metres.

Quan hem de visitar el Parc?

Aniz, directora del Parc, declara que “el millor moment per visitar el Parc i gaudir de les seves rutes dependrà dels visitants, si busquen fred, a l’hivern el Parc està cobert de neu, mentre que a la primavera i a l’estiu, el paisatge és del tot diferent”.

Un Parc que, segons dades oficials, acull anualment entre uns 480.000 i 500.000 visitants. De l’actitud i el comportament d’aquests en depèn la conservació dels ecosistemes, per la qual cosa és necessària la col·laboració de tots en el compliment de les normatives de protecció. Només així serà possible poder fer un ús públic sostingut de l’espai natural i la seva preservació.  

Les llegendes i els racons secrets

Entorn el Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici existeixen un seguit de llegendes que converteixen l’espai en un indret fascinant per descobrir els seus secrets i fixar-se amb tots els racons de l’espai natural que ocupa el Parc. Algunes d’aquestes són les llegendes de “La mà del bisbe”, “El secret de l’ermita de Sant Nicolau” i “La sang i els ossos de l’estany”, entre d’altres.

Una de les més conegudes és “La llegenda dels Encantats”, que explica que, fa molts anys, dos caçadors d'isards van decidir anar a caçar el dia de Sant Maurici. Aquest dia, la gent del poble d'Espot va en pelegrinatge fins a la capella dedicada al sant, on se celebra una missa, tradició que encara es manté viva avui en dia. Els caçadors, en passar davant de l'ermita i veure tota aquella gent devota, es van burlar de les seves creences religioses i van continuar el seu camí. Després de caminar una bona estona, va sorgir d'entre les pedres l'isard més gran i bonic que havien vist en la seva vida. Encegats per la visió d'un animal tan extraordinari, van iniciar la persecució de la peça cobejada, que en veure'ls va fugir corrent. El van perseguir fins que l'isard va arribar al coll que hi ha entre els dos cims, on va desaparèixer sense deixar cap pista. Mentrestant, els caçadors corrien tant com podien per intentar evitar la fugida de l'animal, però quan van arribar al lloc on l'havien vist per última vegada no en van trobar ni rastre. Es van imaginar que potser havia saltat cap a l'altre pendent de la muntanya i van decidir anar a fer-hi un cop d'ull. Però just quan albiraven el pendent que dona a l'estany de Sant Maurici un llamp els va fulminar i van quedar convertits en estàtues de pedra. Per aquest motiu la muntanya s'anomena els Encantats, i avui dia encara es poden veure les siluetes dels dos caçadors que es retallen en el perfil de la massa rocosa.

Amb la col·laboració de la Generalitat de Catalunya