El Parc Natural de Cap de Creus el trobem a l’Alt Empordà (Girona), situat entre els municipis de Cadaqués, el Port de la Selva, la Selva de Mar, Llançà, Vilajuïga, Pau, Palau-saverdera i Roses. Va ser creat gràcies a una llei de 1998 que protegeix la península del cap de Creus, comprèn unes 13.886 hectàrees, de les quals 10.813 corresponen a la part terrestre i 3.073 a la marina.
A la zona terrestre, s'estableixen tres paratges naturals d'interès nacional (PNIN), al nord el de Cap Gros—Cap de Creus; al sud el de Punta Falconera—Cap Norfeu i a l'oest el de la Serra de Rodes; també tenen la mateixa condició totes les illes i illots situats dins l'entorn marí del Parc Natural.
El Parc Natural està format per una configuració geològica singular i amb estructures i afloraments que formen un conjunt únic al món. L’efecte de la tramuntana ha fet que apareguin formes d’erosió característiques i ha transformat el paisatge d’una forma molt especial.
Victòria Riera, directora del Parc Natural del Cap de Creus, detalla que “el tret característic del Parc és el fet de ser el primer Parc marítim i terrestre de Catalunya”. Apunta que “la seva geologia, el paisatge i el conjunt del seu entorn en trobar-se a l’extrem més oriental de la península el fan molt especial”.
Riera remarca que “els visitants, el que més els agrada és el paisatge abrupte, modelat per la tramuntana, la punta del cap de Creus i la costa de tot el nostre Parc”.
El paisatge del medi continental
Pel que fa a la flora vascular, trobem un domini de les espècies llenyoses amb especial adaptació a la manca d'aigua, esclerofíl·lia, persistència del fullatge, desenvolupament limitat dels òrgans aeris, espinescència i essències aromàtiques com a trets més característics. Les espècies herbàcies són tanmateix de caràcter efímer.
Més enllà de les condicions bioclimàtiques que determinen una situació geogràfica i uns factors d'ordre local concrets, com poden ser la freqüència i la intensitat dels vents de component nord i la persistent incidència dels aerosols marins, al cap de Creus han tingut un paper determinant els factors de modelatge ambiental directament imposats per l'home o induïts per les seves activitats.
El paisatge vegetal del cap de Creus és de naturalesa mediterrània, associat als paràmetres bioclimàtics propis de la regió. Hiverns amb la presència de marina i estius tan eixuts com perllongats, condicionants comuns en aquesta mena d'ecosistemes.
Les roques són un element habitual del paisatge del Parc. A banda dels roquissars i els penya-segats arran de mar, les terres de l'interior es presenten curulles d'afloraments de tota mena.
La tramuntana modela les espècies i aporta condicions d’hàbitat més estrictes
El vent de tramuntana té un paper fonamental, modelant les diferents espècies i aportant condicions d'hàbitat encara més estrictes a afavorir l'evapotranspiració i incrementant la salabror pels efectes del transport d'aigua de mar en forma de ruixim o d'aerosols.
El caràcter rocallós del terreny i el seu clima esventat i ressec han permès les diferents comunitats vegetals créixer i senyorejar arreu de les antigues feixes. El foc, habitual en les darreres dècades, ha acabat consolidant algunes d'aquestes etapes de la successió natural.
Per raons d'accidentabilitat del relleu, naturalesa del substrat i influència de les condicions halòfiles, les àrees més costaneres van restar al marge de l'activitat agrícola. Consegüentment, doncs, han mantingut en bona part la seva vegetació primigènia, tot i que també és cert que algunes han sucumbit als efectes de l'expansió urbanística.
El paisatge del medi marí
L'estrat supralitoral es coneix com la zona supralitoral que es troba sotmesa als efectes de l'esquitx de les ones. Al cap de Creus, aquest hàbitat es pot estendre pràcticament fins als 4 metres per sobre del nivell de les aigües en alguns indrets, on l'acció del ruixim marí empès pels vents de tramuntana es fa notar amb una extrema virulència. Es tracta d'un estrat extraordinàriament pobre, atesa la duresa de les condicions ambientals. L'estrat mediolitoral és la zona banyada per les ones, altrament dita mediolitoral, que abasta poc o molt un metre per damunt i per sota la superfície del mar, és on es fa una curiosa formació d'algues calcàries que conformen una mena de cornisa o trottoir.
L'estrat infralitoral abasta l'espai permanentment submergit, des de ben a prop de la superfície fins just abans d'arribar als fondals, on ja no creixen les espècies fotòfiles. A la seva part superior són especialment abundants els poblaments de pèl sauper, algues brunes. I finalment, a l'estrat circalitoral, les zones de més fondària (de 20 metres a 80 metres), és on es troben les comunitats circalitorals. Des del punt de vista de les formacions vegetals, aquests ambients perden rellevància enfront de les biocenosis animals, ja que l'escassa llum que hi arriba limita en gran part el creixement de les algues.
La flora
L'activitat humana i els peculiars factors climàtics del cap de Creus condicionen la seva coberta vegetal. Per un costat cal tenir present que bona part del terreny no és més que una immensa vinya abandonada assentada en feixes sostingudes per murs de pedra i, per l'altre, la utilització de l'espai per pasturar-hi ha ocasionat repetits incendis que han marcat el paisatge. A més, la freqüència i la persistència del vent fort, sobretot de tramuntana, que eixuga l'ambient i aporta salinitat a les plantes i al sòl, condicionen una vegetació peculiar.
Les espècies arbòries no ocupen gaire extensió; les més freqüents són el pi blanc (Pinus halepensis) i la surera (Quercus suber). De manera molt puntual en algunes rieres trobem l'om (Ulmus minor), el freixe (Fraxinus angustifolia), el vern (Alnus glutinosa), l'avellaner (Corylus avellana) o els salzes (Salix sp.). Als llocs més obacs i arrecerats apareixen l'alzina (Quercus ilex) i el roure martinenc (Quercus humilis).
Les màquies i les brolles ocupen la major part de la superfície i les espècies més freqüents són el llentiscle (Pistacia lentiscus), el càdec (Juniperus oxycedrus), el bruc boal i d'escombres (Erica arborea i E. scoparia), l'estepa negra, la borrera i la blanca (Cistus monspeliensis, C. salviifolius i C. albidus) i l'argelaga negra (Calicotome spinosa).
La vegetació més interessant del Parc es troba a la zona litoral, on hi ha les plantes més adaptades al vent i a la salinitat
A la zona litoral, hi trobem les plantes més adaptades al vent i a la salinitat, les quals constitueixen sens dubte la vegetació més interessant del Parc que no té rèplica enlloc del litoral català. Les espècies més característiques són l'armèria del Rosselló (Armeria ruscinonensis), l'ensopeguera (Limonium tremolsii) i sobretot Seseli farreny, l’autèntica joia botànica, ja que no es troba en cap altre lloc del món.
Al fons marí destaquen les fanerògames aquàtiques, que estan protegides i formen extenses praderies en els fons sorrencs o fangosos. En són exemples la posidònia (Posidonia oceanica), l'algueró (Cymodocea nodosa) i Zostera sp. Altres plantes que per la seva raresa estan especialment protegides al parc del Cap de Creus són les molses (Oedipodiella australis var. catalaunica i Entosthodon durieui var. mustaphae); la folguerila (Cosentinia vellea); la lleterassa arbòria (Euphorbia dendroides), l'olivella (Cneorum tricoccon) i el tragacant de Marsella o el coixí de monja (Astragalus massiliensis).
La fauna
De la fauna terrestre invertebrada del Parc destaquen tres espècies que pel seu interès han estat protegides. Són el coleòpter Pseudochlamys raholai, l'heteròpter Campylosteia serena i el cargol Mastigophallus rangianus, espècie endèmica del cap de Creus. Les poblacions d'amfibis estan molt ben representades amb poblacions de gairebé totes les espècies presents al país, des de la menuda reineta (Hyla meridionalis) al gripau comú (Bufo bufo).
És interessant també la presència de la tortuga mediterrània (Testudo hermanni) i la de rierol (Mauremys leprosa). Altres rèptils més freqüents són el llangardaix (Lacerta lepida) o el dragó (Tarentola mauritanica).
Els ocells són, però, el més destacat de la fauna vertebrada terrestre. Per les característiques geogràfiques i botàniques ja esmentades, el cap de Creus és un indret privilegiat pel que fa a l'observació d'ocells, especialment a la primavera i la tardor quan es produeixen els moviments migratoris.
El cap de Creus és un indret privilegiat per a l’observació d’ocells
Als penya-segats s’hi pot observar l'àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), el falcó pelegrí (Falco peregrinus) o el duc (Bubo bubo). D'ocells marins trobem diverses espècies de gavines, el corb marí emplomallat (Phalacrocorax aristotelis), les bàldrigues (Puffinus sp.), els xatracs (Sterna sp.) o el mascarell (Sula bassana).
El fons marí és molt ric, gràcies a la poca contaminació de les aigües. És notable la presència de corall vermell (Corallium rubrum) i de gorgònies (Paramuricea sp.). El llamàntol (Homarus americanus) i la llagosta (Palinurus elephas) fan companyia a una bona varietat de peixos, entre els quals destaquen el sard (Diplodus sargus), l'oblada (Oblada melanura), la salpa (Sarpa salpa), l'escórpora (Scorpaena scrofa) i el nero o anfós (Epinephelus guaza).
La conservació
Per mantenir els diferents ecosistemes propis del Cap de Creus s’estan duent a terme diversos programes de conservació, restauració i reintroducció de flora i fauna pròpia del Parc.
El 2001, el Parc Natural va ser declarat Zona Especialment Protegida d’Importància per a la Mediterrània (ZEPIM), una protecció de la mar Mediterrània contra la contaminació on s’estableix l’obligació de protegir, preservar i administrar de manera sostenible i ambientalment racional les zones de valor natural o cultural especial, mitjançant l’establiment de zones protegides com el fet de protegir i preservar les espècies de flora i fauna amenaçades o en perill.
La Reserva Natural Integral de Cap de Creus és la màxima figura de protecció del Parc
La punta del cap de Creus se situa a la Reserva Natural Integral de Cap de Creus, la màxima figura de protecció del Parc Natural. Aquest programa pretén preservar i restaurar els valors naturals i paisatgístics, ordenar l’accés públic i facilitar la interpretació del paisatge. No obstant això, és la zona més freqüentada pels visitants, atesa la seva bellesa i singularitat geològica.
Dins les mesures de restauració dels sistemes naturals i del paisatge, s’intenten restaurar els hàbitats singulars com les zones humides o el bosc de ribera. Es restauren zones degradades com els abocadors o instal·lacions en desús i es treballa per evitar la proliferació de flora exòtica invasiva. Les mesures per a la gestió i la protecció del medi marí regulen les activitats marines amb especial èmfasi amb la regulació de l’extracció de corall vermell, de la pesca professional i esportiva i dels ancoratges i la navegació.
Finalment, els programes de recuperació d’espècies tenen com a objectiu recuperar la presència de diferents espècies d’atenció especial i augmentar-ne així les seves poblacions. Un exemple podria ser la reintroducció del xoriguer petit (Falco naumanni) i la tortuga mediterrània (Testudo hermanni), després de l'èxit aconseguit amb la reintroducció del cabirol (Capreolus capreolus). D'altra banda, es treballa per mantenir i augmentar les escasses poblacions d'àguila cuabarrada (Hieraaetus fasciatus), còlit negre (Oenanthe leucura), tallarol trencamates (Sylvia conspicillata) i merla roquera (Monticola saxatilis), entre altres.
Itineraris
El Parc Natural disposa d’itineraris a través dels quals podem conèixer diferents valors tant naturals com culturals. Els camins pels quals passem són majoritàriament carrerades, camins públics. Aquests camins són antiquíssims i no ens ha d’estranyar trobar elements de totes les edats històriques, com dòlmens, masos, corrals, o bé esglésies.
- L'itinerari 1: permet assolir un coneixement general dels valors del Parc Natural i representa una alternativa als camins de llarg recorregut (GR), ja que connecta tots els municipis del Parc i dona peu a visitar llocs tan emblemàtics com ara el coll de Sant Genís, espectacular per les seves vistes sobre el golf de Roses.
- L'itinerari 3, de Roses: és una ruta que permet visitar el dolmen més gran de Catalunya (la Creu d'en Cobertella) i el menhir de la Casa Cremada. Es tracta d'una ruta de caràcter històric.
- L'itinerari 4, de Vilajuïga: permet passejar entre diferents tipus de paisatge: agrícola, forestal i cultural.
- L'itinerari 5, de Cadaqués: destaca per l'element de la construcció en pedra seca, les oliveres i el paisatge.
- L'itinerari 6, del Port de la Selva: obliga a fixar-se en la vegetació típicament mediterrània i dona la possibilitat de visitar l'església de Sant Baldiri de Tavellera, en procés d'excavació arqueològica i restauració.
- L'itinerari 7, de la Selva de Mar: permet passejar entre torres de defensa i conèixer l'encant d'un poble de muntanya a tocar de mar.
- L'itinerari 8, de Palau-saverdera: de contingut històric i popular, permet visitar una important carrerada, una castanyeda, l'ermita i la font de Sant Onofre i els dòlmens de la muntanya d'en Caselles i de la Sureda.
- L'itinerari 9, de Pau: destaca pel paisatge, ja que es pot apreciar una magnífica vista sobre la plana empordanesa. De contingut històric innegable, es pot visitar la Creu Blanca, testimoni de creu monumental que marcava el territori del monestir de Sant Pere de Rodes.
- L'itinerari 10, de la Vall de Santa Creu: veïnat del municipi del Port de la Selva, destaca per l'orografia amb un màxim de 500 metres i per la solitud dels paratges.
- L'itinerari 11, de Llançà: dissenyat pels alumnes de l’IES Llançà, en aquest itinerari es pot gaudir de la restauració de la font d'en Falcó, indret molt estimat pels llançanencs.
Els itineraris 15 i 16 corresponen a les dues Reserves Naturals Integrals terrestres del Parc: la del cap de Creus i la del cap Norfeu
- Els itineraris 15 i 16 corresponen a les dues Reserves Naturals Integrals terrestres del Parc: la del cap de Creus i la del cap Norfeu. En destaca la flora i la geologia, així com el paisatge. Les Reserves són les figures de màxima protecció de la natura que tenim a Catalunya, i que només es permet l’accés pels camins expressament senyalitzats com a itineraris del Parc.
- L'itinerari 17, de Cadaqués: permet visitar el Paratge de Tudela, un paisatge molt peculiar pel seu aspecte gairebé lunar que presenta un gran valor geològic: de fet trobem referències constants a les formes peculiars que presenten les roques en textos de Salvador Dalí o Josep Pla.
Quan s’ha de visitar el Parc?
Victòria Riera, directora del Parc, recomana visitar-lo a la primavera o bé a la tardor, tot i que dependrà del que busquin els visitants. “A la primavera el paisatge és molt bonic, amb la floració de les plantes és quan encara no fa tanta calor”. Apunta que si el que busquen els visitants és banyar-se, “l’ideal és venir a l’estiu, a les cales es podran refrescar i passar millor la calor”.
En canvi, “per aquells que busquin fer senderisme, el millor moment per trepitjar el Parc és durant els mesos de maig i juny, quan encara no arribem el pic de temperatures estivals però ja comença a fer la calor suficient per fer algun bany i així poder-ho combinar amb l’excursió”.
Al llarg de l’any, Riera apunta que pel Parc hi passen entre 400.000 i 500.000 persones. Tenen un registre d’uns 30.000-40.0000 usuaris que els passen pels punts d’informació, és per això que cal remarcar les actituds cíviques i respectuoses amb l’entorn natural del Parc Natural del Cap de Creus.