El Parc Natural de la Serra de Montsant es troba ocupant el territori dels municipis de la Bisbal de Falset, Cabacés, Cornudella de Montsant, la Figuera, Margalef, la Morera de Montsant, la Vilella Alta i Ulldemolins. Concretament, la serra de Montsant té 135 km2 i està situada al sud-oest de la serralada prelitoral, al nord de la comarca del Priorat. Al nord-oest limita amb la depressió central catalana i a l’est, amb les muntanyes de Prades.
Les roques de Montsant es van formar al mar quan el carbonat de calci va precipitar
Observant el Parc, es poden distingir unitats ben diferenciades pel que fa al paisatge, però un dels trets més comuns i representatius és el relleu abrupte de formes arrodonies, fruit de processos d’erosió del material calcari. En són producte les balmes, les coves, els avencs o bé els barrancs. L’aigua és la principal responsable de les formes peculiars que es poden observar a Montsant. Quan plou o quan l’aigua s’acumula, pot baixar en forma de riu, torrent o riera. Al pas de l’aigua, les roques es desgasten i així s’ha anat esculpint el relleu de tot el Montsant.
Laureà Giné, director del Parc Natural de la Serra de Montsant, en destaca que “és un dels espais naturals més singulars de Catalunya, un territori eminentment rocós, on la singularitat de la serra resideix en l’originalitat del relleu, que s’aixeca com un bloc abrupte on destaquen fortament les imposants parets rocoses del Cingle Major fins a arribar a la Serra Major”.
Un tret distintiu del Parc és el component del silenci i la tranquil·litat
El Parc disposa d’una gran riquesa de flora i fauna que l’identifica i el caracteritza. De fet, totes les espècies que habiten la zona de la serra de Montsant estan adaptades a viure en aquests ambients. Giné detalla que “la gran varietat d’ambients permet l’establiment d’una considerable diversitat d’espècies amb un elevat interès no només per la seva abundància, sinó per ser animals endèmics o molt rars per la fauna catalana, com poden ser la somereta de Montsant i la tortuga mediterrània”.
La flora
Les plantes que creixen a les zones rocoses s’anomenen plantes rupícoles, adaptades a les característiques del medi, desenvolupant estratègies suficients per poder sobreviure a les condicions hostils, caracteritzades per la poca terra per arrelar i retenir l’aigua, els forts vents, una elevada insolació i el fred abundant.
Una de les adaptacions a la manca d’aigua és la que es pot observar al crespinell (Sedum Acra), que emmagatzema l’aigua a les seves fulles. A la mateixa superfície de la roca hi ha els líquens, les molses i petites falgueres. A les fissures i escletxes de les roques també s’hi troben el te de roca, el poliol i l’herba freixurera.
A les cavitats més humides es desenvolupa un microhàbitat molt especialitzat que aprofita l’aigua que regalima de la roca calcària, la comunitat de setge i capil·lera. A la zona de la Serra Major i als terrenys pedregosos, és habitual trobar-hi comunitats com les joncedes i les brolles esclarissades, que poden anar acompanyades de peus de savines i carrasques.
Un seguit d’arbres monumentals o singulars són figures representatives del Parc. En són exemples el Teix del Racó del Teix, exemplar femella que destaca per la mida de volta de canó i el redós on es troba, una balma que conserva el bassi d’abeurament dels temps de pasturatge al Montsant. El Roure de la Rasa, que va sobreviure a la intensa activitat carbonera desenvolupada al bosc on es troba, probablement perquè marcava una font propera. Es troba a la roureda de l’obaga d’Albarca, un bosc gairebé pur de roure valencià. El Saüquer de Fontalba, en destaquen les dimensions de tronc i capçada, si bé no tant les de l’alçada.
El Pi del Cugat és un arbre de referència geogràfica pels excursionistes de Montsant
El Pi del Cugat és un arbre aïllat al carener, amb una morfologia esculpida pel factor mecànic del vent amb conjunció de les gebrades. És un element de referència geogràfica per als usuaris dels camins a Montsant. I finalment el Pi de la Carabasseta, situat entre els termes d’Ulldemolins i la Morera de Montsant.
La fauna
Els cingles de Montsant són un espai predilecte per a la nidificació de les aus rapinyaires. En destaca l’àguila daurada, l’àguila cuabarrada i el falcó pelegrí.
El Parc Natural de Montsant desenvolupa un projecte de conservació de l’àguila cuabarrada
El ratpenat cuallarg es refugia en les escletxes i fissures de les roques i en cavitats com coves i avencs. Són mamífers que presenten capacitats úniques, com el fet de realitzar vols batuts similars als efectuats per les aus o la utilització d’un complex sonar que els permet veure el món a través de les orelles.
També és habitual veure per les roques durant al llarg de l’any la cabra salvatge, perfectament adaptada al medi rocós amb una capacitat molt alta per moure’s amb agilitat i rapidesa pels pendents més abruptes de la zona.
Els rèptils són un altre dels habitants del medi rocós representats, entre d’altres, per l’escurçó, una serp verinosa i poc agressiva que s’ha localitzat en prats secs, marges de camins, garrigues, brolles i en balmes i cavitats.
L’interès paisatgístic, natural i cultural
La serra Major és la carena culminant de la serra de Montsant, on es troben els punts més alts de la serra. Corbatera, piló dels Senyalets i la Cogulla, d'on davallen el conjunt de carenes i penya-segats de la serra Major que forma la imatge més característica de la serra; no és una muntanya de cims aguts, sinó de profunds barrancs i cingleres impracticables. És un llom de conglomerat calcari amb cortons suaument arrodonits i sinuosos. Des dels seus cims es domina un extens paisatge que comprèn gran part de la depressió de l'Ebre i dels Pirineus i Prepirineus, així com els relleus més sobresortints de les serralades Litoral i Prelitoral catalanes i del Sistema Ibèric.
Amb 1.163 m, la roca Corbatera és el punt culminant de la serra Major, situada sobre el poble de Cornudella.
El pont Natural és una impressionant formació rocosa situada al cor de Montsant que, com diu el nom, forma un pont excavat a la roca per l’acció erosiva. El millor lloc per observar-lo és des dels Ventadors.
Un congost obert pel riu Montsant entre Ulldemolins i Margalef és el congost de Fraguerau. Són 13 km de curs fluvial amb un ecosistema de ribera molt ben conservat.
La geologia de l’indret propicia l’existència de nombroses coves i balmes arreu del Montsant
Les coves i balmes solen ser estructures baixes de profunditat variable que han patit una erosió diferencial de les capes a causa de la variabilitat de materials que les formen. Algunes han estat utilitzades al llarg de la història per l’activitat humana amb usos religiosos o agraris. En són exemples la cova del Ximet, la cova Soronelles, la cova Santa, la cova de l’Os, la cova de la Columna, les coves Altes, la cova dels Casaments, la cova de la Bruixa, la cova del Metge o la cova de la Taverna, entre d’altres.
Els Ventadors és una cinglera de l’obaga de Montsant, entre Ulldemolins i Margalef. Es diferencia de la resta pels estrats inclinats que presenta.
La Cinglera de l’Escambell és el contrafort més meridional de la serra de la Llena, domina la vall del riu Montsant i la part baixa del barranc dels Pèligs, que desemboca en aquest riu al peu mateix de la cinglera.
Les formes singulars de les roques de Montsant no deixen indiferent ningú. Moltes d’aquestes van adquirir noms associats a les seves formes característiques, com per exemple el Frare, el Rei i la Reina, la Trona, els Tres Jurats, els Rogerets, el Pa Badat, els Castells, la roca de les Dotze i d’altres que es troben al llarg del Parc.
Les Cadolles Fondes, uns gorgs allargassats i molt profunds a la confluència del torrent de la Gleva (que hi cau en forma de cascada) amb el riu Montsant.
La dissolució de la roca calcària a les lleres dels rius ha format concavitats que quan s’omplen d’aigua s’anomenen tolls. El més característic del Parc és el toll de l’Ou, a la regió central del barranc dels Pèligs.
Finalment cal destacar la presència de clots, depressions del terreny circulars, producte de la dissolució dels conglomerats originals, envoltades de balmes. Els més importants són el clot del Cirer (1.000 m) i el clot del Moloner (1.070 m).
Itineraris
Existeixen un seguit d’itineraris diferents per descobrir la flora del Parc, itineraris culturals que transcorren pel camí dels Cartoixans, la Pedra seca de Montalts, els paisatges de Margalef, al voltant de la Cartoixa i la xarxa de camins del Priorat i també itineraris municipals. Aquests, travessen els municipis de la Morera de Montsant, Ulldemolins, Margalef, Cabacés, Cornudella, la Vilella Alta, la Vilella Baixa, la Bisbal de Falset, la Figuera, Scala-Dei i Albarca.
Laureà Giné, director del Parc Natural de la Serra de Montsant, recomana que “si es vol fer itineraris més planers i protegits per la vegetació, la millor opció és endinsar-se al Montsant pel vessant nord i seguint el riu Montsant, ja sigui per la zona de Margalef com per la zona de les ermites d’Ulldemolins”. “Si pel contrari es busca una mica més de pendent i vistes més aèries, la millor opció seria accedir a la Serra Major pel vessant sud, on el visitant pot accedir al cim de Montsant pels diferents graus que pugen directes fins a la Serra”.
Segons Giné, “en qualsevol de les dues opcions els paisatges són esplèndids, només cal diferenciar el nivell de dificultat que es vol fer”. Finalment apunta que “la majoria de pobles de Montsant disposen d’itineraris interpretatius relativament senzills per fer amb família sense dificultats”.
Quan i com visitar el Parc
Giné assegura que anualment el Parc rep unes 40.000 visites, per això recomana que el millor moment per visitar-lo és “a la primavera i a la tardor, tot i que també és pot visitar a l’hivern, ja que té períodes moderadament suaus”. “A l’estiu seria la pitjor època de visita si el que es vol és endinsar-se dins l’espai natural, ja que les temperatures són caloroses i és més costós fer excursions”. Giné apunta que “de tota manera, es poden programar sortides d’estiu per les zones més fresques i protegides, com la zona del riu Montsant”.
El Parc Natural disposa d’una via ferrada per als més aventurers
Com a anècdota, el Parc Natural disposa d’un itinerari per fer amb bicicleta i d’una via ferrada per als més aventurers. La via ferrada és d’una dificultat mitjana (K3), amb una durada pel tram equipat d’una hora i un desnivell total de 250 metres.