L’acollida no és una adopció, i això ho té molt clar la família Pujades i Calcat que, des de l’any 2020, han dut a terme dos acolliments familiars d’urgència i de diagnòstic juntament amb els tres fills biològics que té la parella i a qui fan partícips del projecte. “La modalitat d’urgència i de diagnòstic suposa acollir criatures acabades de néixer o fins als 6 anys amb la finalitat que no vagin a parar a centres de protecció, donant-los l’oportunitat que creixin en famílies mentre els fan el diagnòstic de quin serà el seu futur”, apunta en Jordi, que reconeix com aquesta opció és la que més encaixa amb el seu model familiar per la temporalitat que suposa i perquè tenen clar que “la nostra família ja està completa i, si a més, podem optar per l’acollida per ajudar, endavant!”.
“El fill gran ens és de gran ajuda perquè connecta molt amb els nadons i, aquests, amb ell”, Jordi
La família confessa que ja té la logística preparada i que són molt afins amb els nounats, que els agraden, un fet que els posa més fàcil ampliar temporalment el nucli familiar per ajudar un nadó que no té ningú que se’n pugui fer càrrec. L’Anna recorda que en buscar el segon fill, després d’en Marc —el primer—, van tenir certes dificultats. “Vam trucar a l’ICAA, a l’Institut Català de l’Acolliment i de l’Adopció, per informar-nos sobre les adopcions i ens van obrir les portes a l’acollida”, explica. Al cap d’un temps, va arribar en Pau, el segon fill de la parella i, anys després, el tercer i darrer fill biològic. El tema va quedar aparcat fins que cinc anys després, se’ls va despertar de nou el tema, es van informar i van tenir clar que aquesta, era l’opció que havien de tirar endavant. “Vam parlar amb els nens i vam començar amb aquest projecte de família que és brutal!”.
El testimoni de la família Pujades i Calcat
En Jordi i l’Anna al menjador de la casa on viuen
La família reconeix que un dels comentaris més habituals que els diu la gent del seu entorn és “jo no podria”, fent referència a la temporalitat que l’acollida suposa i a l’estima que els agafes als petits nadons, al qual en Jordi respon; “està clar que jo tampoc podria deixar que marxés un fill meu, però és que aquest no és un fill, has de pensar que és com si el teu germà et deixes el nebot que has de cuidar durant un any, i que li donaràs tot i més que als teus propis, però sabent que aquest tindrà un retorn”. La família detalla com, a nivell familiar, l’experiència de l’acollida suposa un aprenentatge enorme, “sobretot de cara als nostres fills, que els permet entendre que no tots els nens i nenes que neixen tenen uns pares que se’n puguin fer càrrec o ser del tot vàlids per responsabilitzar-se’n”, apunta la parella, que afegeix que aquesta “és una lliçó de vida molt important”.
“Com en una casa o en una família no s’hi està enlloc”, Anna
La família ofereix als nadons que han tingut en acollida i que tindran de nou en un futur les necessitats bàsiques i l’estima, “aquella seguretat que és important en el primer any de vida d’un nadó i el fet d’estar en un entorn segur, com en una casa o en una família no s’hi està enlloc”, remarca l’Anna, que puntualitza que, normalment, el període de diagnòstic serveix per estudiar la situació que ha portat a terme que el nen o nena en qüestió es trobi en acolliment. “A diferència del que molts poden pensar, a la que rasques una mica i coneixes el passat o l’entorn de la criatura que et ve en acollida, és molt difícil culpar els pares biològics, perquè t’adones que ells també han estat víctimes”, puntualitza l’Anna i en Jordi, que afirmen que aquests pares són els que en el fons s’han trobat amb les mateixes situacions que ara es troben les seves criatures sense rebre cap tipus d’ajuda i que han evolucionat fins aquí. “Si una persona no ha tingut uns progenitors com a referents, és molt difícil que ho pugui reproduir al seu fill, que és qui nosaltres rebem fruit de la seva mare, que molt probablement tampoc va rebre una ajuda, evitant així que el model es reprodueixi”.
Però, què passa amb el nen o nena, un cop acaba l’acolliment d’urgència o de diagnòstic? Quan els tècnics dels nens i de la família es posen d’acord, existeixen diferents vies per al futur de l’infant; la primera opció és que aquest retorni a la família biològica perquè ja se’n poden fer càrrec; la segona és el retorn a la família extensa (avis, tiets, etc.); però si la família biològica necessita més temps per recuperar-se, l’infant passaria a una família d’acollida simple que podria acabar sent permanent; per últim, si l’informe estableix que el nadó o la criatura no ha de tenir vincle amb la família biològica perquè no se’n poden fer càrrec de cap manera o no estan capacitats, el nadó passaria a l'adopció.
En Jordi i l’Anna en un moment de l’entrevista
El moment més dur
Però com tot a la vida, arriba el moment més dur i complex de l’acollida. “Malgrat saber que les criatures marxaran, arriba el dia i has de fer un treball personal intern enorme, passant per un petit dol, cadascú a la seva manera”, reconeix l’Anna, visiblement emocionada recordant el darrer nen que van tenir en acollida la família i que van retornar farà poc més d’un mes i mig. “Al principi és molt dur, però passen els dies i tot i notar aquell buit o l’absència de la criatura per casa, amb el temps et queda el record de saber que on sigui estarà bé i això t’aporta pau i calma”, explica la mare d’acollida, que li toca la part més emotiva en ser la persona referent del nadó que acull la família.
“Si pots obrir les portes de casa teva, fes-ho!”
Preguntats per si recomanen l’experiència de l’acollida en altres famílies, la parella ho té clar; “Totalment!”, diuen, “no podem permetre que hi hagi criatures acabades de néixer en centres de protecció”, exclamen. Precisament en aquesta mateixa línia, en Jordi puntualitza que “una de les coses amb les quals hem de lluitar quan hem acabat un acolliment és amb no agafar-ne un altre immediatament, perquè saps que ja en podries estar cuidant d’altres que existeixen i que necessiten la nostra ajuda, però cal frenar un moment, tancar aquella etapa, respirar i començar la següent”. Cel obert és l'entitat que ha acompanyat la família en tot el procés. I també en aquesta darrera fase del dol, apunten, un acompanyament necessari i molt útil que la família valora com a referent per a les criatures que acullen i també per als pares d’acollida en tot moment.
Abans d’acabar l’entrevista, la parella ens confessa una reflexió que mostra com d'altruista arriba a ser el gest que tenen amb els nens i nenes que acullen; “nosaltres ens fem càrrec d’una criatura i li donem tot el que podem, dia a dia, però hi ha un moment que marxa i hem de cedir-li l'espai als nous pares. En el fons, aquella criatura en algun moment podrà veure que hi ha hagut uns pares que han fet un pas al costat, en aquest cas nosaltres, que li hem donat tot quan l’hem tingut aquí”, expliquen ambdós, que malgrat les dificultats que els pot suposar en moments puntuals, es mostren satisfets amb el projecte de l’acollida que porten a terme i que els omple d’alegria i felicitat en veure i pensar que aquells nens i nenes que han acollit temporalment, creixen feliços, estimats, amb un nucli familiar que se’n fa responsable.