Després d’un any i mig convivint amb la pandèmia del coronavirus, enguany, aquest 8 de setembre, coincidint amb el Dia Mundial de la Fisioteràpia, els professionals del sector dediquen la jornada al coronavirus persistent. Per aquest motiu, entrevistem i conversem amb el degà del Col·legi Oficial de Fisioterapeutes de Catalunya, Ramon Aiguadé (Balaguer, 1968).

Quina és la importància de la fisioteràpia?

La fisioteràpia sempre dic que és el gran desconegut de la sanitat catalana, de la sanitat en general. Realment la gent no coneix el que pot aportar la fisioteràpia al benestar de les persones i a la salut de les persones i, per tant, és una gran desconeguda. Des del col·legi pensem que cal explicar a la societat què fem els fisioterapeutes i què podem aportar a la salut, perquè quan la gent ho coneix, és un producte que la gent compra i que ens ajuda a les persones, que és la seva raó de ser. 

Venim d’un any i mig de pandèmia. Considera que la tasca dels fisioterapeutes als hospitals ha estat prou reconeguda?

La pandèmia ha posat els fisioterapeutes a primera línia i ens ha destacat com a professionals sanitaris, que és el que som. La nostra és una carrera universitària de 4 anys com a mínim d'estudis i és una professió contemplada a la llei d'ordenació de les professions sanitàries, però ha estat molt vinculada, probablement per la seva evolució històrica vinculada a l'àmbit de l'esport, a altres àmbits. 

On ha estat més essencial la seva presència?

La pandèmia ens ha situat a primera línia com a professionals de la salut. La pandèmia ha destacat la figura del fisioterapeuta com a personal sanitari, present a les UCI's, als hospitals, però també fent tasques que no són necessàriament les seves pròpies, com realitzar PCR's, per exemple, o tasques de rastreig dels pacients, una altra feina important que han fet en la pandèmia. La pandèmia ha afavorit que se situï la fisioteràpia al lloc on li correspon. Voldria destacar també la feina realitzada per les clíniques de fisioteràpia que van continuar atenent als pacients de les seves malalties i de les conseqüències del propi confinament en una situació de molta incertesa i de desconeixement del virus

Quina valoració en fa el Col·legi d’aquesta etapa que portem arrossegant tan difícil?

S'ha destacat el paper de la fisioteràpia no només com a primera intenció, és a dir atenent pacients malalts de Covid-19 i totes les seves conseqüències, sinó que ha destacat també l'aportació que fa la fisioteràpia amb pacients amb Covid-19 persistent, on la fisioteràpia pot aportar moltíssim i sovint encara, és un camp per destacar i per reconèixer. És necessari que la gent conegui què aporta la fisioteràpia en aquesta patologia que encara és molt desconeguda, però està molt present a la societat, que és la Covid-19 persistent, per això aquest any dediquem el Dia Mundial de la Fisioteràpia a aquesta patologia, a aquesta realitat. 

El Col·legi ha reclamat que el sistema públic i, especialment l’atenció primària, necessita més professionals. Veuen la voluntat per part de les administracions d’incorporar més fisioterapeutes?

D'entrada sembla que sí. Amb l'anterior conselleria teníem el tema molt avançat, amb l'actual conseller amb seu parlamentària s'ha manifestat aquesta voluntat. Ara caldrà passar de les paraules als fets i esperem que això sigui una realitat propera, pensant sobretot en el benestar del pacient. El gran canvi de la sanitat catalana vindria de la mà de la incorporació de fisioterapeutes en l'atenció primària. Sobretot en alguns àmbits concrets com podria ser de la traumatologia, fisioteràpia respiratòria, de la pediatria o de la geriatria, on el fisioterapeuta pot aportar moltes coses. 

El gran canvi que hauria de fer la sanitat catalana és la incorporació de fisioterapeutes en l'àmbit de l'atenció primària

Què implicaria la incorporació de nous professionals al servei públic sanitari?

Habitualment, el circuit que fa un pacient amb un esquinç de turmell és anar al metge de capçalera, aquest normalment li pauta uns antiinflamatoris o uns analgèsics, sovint no funcionaran i el pacient ha de tornar. Li demanaran proves complementàries, i l'acabaran derivant al metge especialista, al traumatòleg, que probablement li tornarà a canviar la medicació i li donarà una pauta diferent. Finalment, aquest acabarà en el fisioterapeuta. Tot aquest procés haurà durat tant de temps, que aquest pacient haurà acabat amb una intervenció quirúrgica o tindrà molts números d'acabar-hi. Nosaltres el que plantegem és que hi hagi una derivació directa al fisioterapeuta, que com a professional sanitari és plenament capacitat de derivar si cal al metge especialista, al metge de capçalera o a un altre professional perquè pugui atendre aquest pacient, amb la qual cosa disminuiríem molt les llistes d'espera i milloraríem molt la qualitat de l'assistència dels pacients.

Enguany, el Dia Mundial de la Fisioteràpia està dedicat al coronavirus persistent. Què s’ha descobert fins ara respecte al tractament del coronavirus amb relació a la fisioteràpia i com ajuda aquesta modalitat terapèutica al pacient?

Hi ha un grup de pacients que els afecta d'una manera més destacada. I, notablement, dins d'aquest col·lectiu amb Covid-19 persistent se'n destaquen molts professionals sanitaris. Hi ha un alt percentatge de professionals que han patit la malaltia. En aquest sentit els problemes respiratoris que pateixen aquests pacients que es cronifiquen amb el temps són susceptibles de ser tractats mitjançant fisioteràpia respiratòria, augmentant les capacitats respiratòries, els volums respiratoris, entre d'altres. Augmentar la capacitat respiratòria del pacient i, després, augmentar la capacitat de l'esforç a través de l'activitat física terapèutica, marcant unes progressions adequades de l'exercici que ha de fer el pacient, aconseguint que es vagi readaptant a la seva activitat diària o a la seva activitat esportiva o lúdica. 

Com a col·lectiu, els i les fisioterapeutes porten anys lluitant contra l’intrusisme. Expliqui’ns quina és la problemàtica i què s’està fent des del Col·legi al respecte.

La fisioteràpia sense cap mena de dubte és la professió sanitària que pateix més intrusisme. Sovint, ha estat un tema tolerat per les mateixes administracions, és a dir si hi hagués algú que sense tenir el títol de metge es posés a fer una cirurgia o fer determinades accions, automàticament les administracions actuarien i no ho permetrien. En canvi en l'àmbit de la fisioteràpia, hi ha un elevat nombre de persones que tenen altres formacions que no són universitàries, que no tenen cap requisit ni cap garantia al darrere, i que s'atreveixen a fer qualsevol mena d'intervenció que és pròpia dels fisioterapeutes. Aquest intrusisme posa en risc la societat. Les administracions haurien de vetllar perquè l'atenció que s'ofereix a la societat i als pacients sigui una assistència de qualitat o atenció qualificada. 

La fisioteràpia sense cap mena de dubte és la professió sanitària que pateix més intrusisme

Des del Col·legi hi ha dues grans vessants, una de denúncia a les administracions i que sovint ha resultat poc eficaç i una segona línia d'actuació encaminada a conscienciar a la societat, conscienciar al pacient que esculli bé el professional sanitari, que verifiqui els requisits que la persona que l'atendrà i que tingui el títol així com el fet que estigui col·legiat. 

Així doncs, com poden els ciutadans reconèixer un bon centre de fisioteràpia?

Un bon centre de fisioteràpia té una placa del Col·legi que l'identifica i els professionals que hi treballen han de ser professionals col·legiats. La col·legiació a Catalunya i a Espanya és obligatòria per a tots els professionals sanitaris. Justament és una cosa que distingeix d'altres professions. La llei el que fa és garantir a la població que els professionals que estan atenent compleixen un codi ètic, deontològic, que tenen el títol adequat. 

Com a professió sanitària, la fisioteràpia és relativament jove. Quins són els reptes actuals de la professió i quin futur creu que li espera?

El primer repte de la professió és tenir una major presència a la sanitat pública, en especial dins l'atenció primària, és el gran repte de futur. Perquè també la sanitat pública és una exemplificació per a la societat. Allò que es fa a la sanitat pública és després demandat a la sanitat privada. Que hi hagi fisioterapeutes a la sanitat pública, igual que demanem hora a una infermera o a un metge a la meva cat salut, també s'hauria de poder demanar hora al fisioterapeuta per poder ser atès d'una forma adequada. 

Aquest seria un repte social i també hi hauria un repte professional que passaria per l'especialització, per la creació de les especialitats en fisioteràpia que és una de les poques professions sanitàries que no té especialitats. Tots entenem que si tenim un problema de cor anirem a un cardiòleg i no a un metge generalista. Això amb fisioteràpia no passa, tot i que alguns s'han anat especialitzant amb diferents àmbits, no hi ha especialitats reconegudes ni regulades com estan la resta de professions sanitàries.