Aquesta setmana certs mitjans de premsa alineats amb el nacionalisme espanyol més ranci i “cañí” han publicat una pintoresca proposta de divisió del territori de Catalunya en dues parts: la catalana i l'espanyola. Tabàrnia i Catalunya. La culminació de la dicotomia “bons versus dolents”, o si és vol “cristians i jueus” o allò tant castellà de “godos y fenicios”. Darrere aquesta ridícula proposta hi ha, però, una oculta i larvada voluntat de dividir els catalans que no és producte del pensament de José Maria Aznar, l'expresident del govern espanyol, sinó que té una llarga tradició que enfonsa les arrels en els inicis de la relació Catalunya-Espanya: centúria del 1600. El comte-duc d'Olivares, a mitjan segle XVII, el primer Borbó hispànic, a principis del segle XVIII, els primers governs liberals espanyols, a mitjan segle XIX, i els règims dictatorials de Primo de Rivera i de Franco, durant bona part del segle XX, van projectar mutilar el territori i la societat catalans.
1659: L'amputació dels territoris ultrapirinencs
Era l'any 1659 i la diplomàcia de Madrid trucava a la porta de la cancelleria de París per a pidolar l'armistici d'una llarga guerra (1635-1659), amb la revolució independentista catalana dels Segadors pel mig, que s'havia saldat amb una estrepitosa derrota hispànica. El comte-duc d'Olivares, l'inspirador intel·lectual del conflicte, ja feia anys que havia estat destituït dels seus càrrecs i desterrat de la cort. Però la ideologia d'Olivares, que havia impulsat la guerra, continuava marcant l'agenda política hispànica. Méndez de Haro i Coloma, els representants hispànics, es van presentar a les negociacions amb clares instruccions d'acceptar concessions territorials. Que és el que solia passar quan a una de les dues parts se li havien esgotat els recursos. I és en aquest punt on comença el fals mite que intenta explicar la transferència dels comtats del Rosselló i de la Cerdanya, l'amputació dels territoris ultrapirinencs catalans, a la sobirania francesa.
La historiografia oficial espanyola ha repetit fins a l'extenuació que França buscava traçar les seves fronteres sobre límits naturals. En aquest punt és important insistir que els Pirineus, en el decurs de la història, no han estat mai una barrera natural. Més aviat el contrari. Però allò que la historiografia oficial espanyola no explica, i que sí que ho explica la francesa, és que Mazzarino, el ministre plenipotenciari de Lluís XIV de França, no volia saber res del Rosselló i de la Cerdanya. De fet, a París, després de la guerra dels Segadors (1640-1652), no volien veure els catalans ni en pintura. I Mazzarino tenia un interès especial a incorporar a França els Països Baixos hispànics, la Flandes francòfona. Però la ideologia punitiva que imperava a Madrid, que exigia un càstig exemplar als catalans per la seva revolució independentista i pel seu posicionament francòfil en el conflicte, s'imposaria, i Mazzarino s'empassaria el Rosselló i la Cerdanya mastegant vidres.
Mapa de Catalunya anterior a la la Pau dels Pirineus (1659) / Universitat de Berna
1714: L'intent d'amputar la part occidental del Principat
Era l'any 1714 i Catalunya estava devastada per una llarga guerra, la de Successió hispànica (1705-1715), que havia comportat la liquidació del seu edifici polític i institucional. En aquell context, l'aparell de dominació borbònic va projectar un nou traçat del límit entre Aragó i Catalunya. El pretext recurrent, a bastament documentat, era que Lleida, la gran ciutat de l'occident català abans de la guerra, havia quedat reduïda a pols i cendra. Havia estat saquejada i destruïda per les tropes francocastellanes del primer Borbó hispànic el 1707. I havia passat de ser la segona ciutat del Principat, amb 12.000 habitants, a ser una ombra fantasmal amb escassament 1.000 habitants. L'administració borbònica va presentar un nou mapa de Catalunya, dividit en corregimientos que gravitaven sobre una capital. I a la vall del Segre no hi havia cap ciutat que els borbònics consideressin mereixedora d’assumir la capitalitat. Més ben dit, no en quedava cap.
Llavors van tenir l'ocurrència de desplaçar el límit entre Aragó i Catalunya cap a l'est, més enllà de la ratlla dels rius Segre i Noguera Pallaresa i transferir els territoris a l’oest d'aquests rius a Aragó. Més concretament a un corregimiento de nova creació que pretenien implantar a Montsó. Això volia dir que Lleida, Balaguer, Tremp, Sort, el Pont de Suert i Vielha passaven a administració aragonesa. El vell somni de les classes dirigents aragoneses, en aquell moment circumstancialment borbòniques, però que sempre, des dels temps de Ramon Berenguer i Peronella, havien ambicionat incorporar Lleida al món aragonès. La cita, també a bastament documentada, dels historiadors contemporanis aragonesos Ubieto i Lacarra, “Lérida siempre tuvo una silla —buida, per descomptat— en las cortes de Aragón” és prou reveladora. Aquell intent va quedar finalment en no-res, potser larvat en els cenacles del poder, fins passats ben bé dos segles.
Mapa de Catalunya. Administració borbònica (1721) / Universitat de Berna
1822-1833: L'esquarterament de Catalunya
Corria l'any 1821 i Catalunya estava en plena ressaca bonapartista. Anys abans Napoleó havia comprat —i mai més ben dit— la corona espanyola als Borbons per situar en el tron de Madrid el seu germà Josep (1808). Però el Principat havia estat incorporat directament, com una regió més, a la França metropolitana (1810-1812). Durant aquell petit període de temps es van moure moltes coses a Catalunya. L'administració francesa va recuperar l’oficialitat de la llengua catalana, cooficial amb la llengua francesa, després d'un segle de prohibició i de persecució, i va convertir Barcelona en la gran capital del sud de França. Les classes intel·lectuals catalanes, entusiastes de la ideologia revolucionària francesa, van desplaçar del poder la rònega administració hispànica. Una alenada d'aire fresc, que contrastava amb la bafarada borbònica i inquisitorial del segle anterior, envairia Catalunya i posaria en alerta tots els ressorts del poder hispànic.
Mapa del Primer Imperi francès (1812) / Arxiu d'El Nacional
Superada l'etapa napoleònica, sorgia a Espanya una classe pretesament liberal i declaradament nacionalista que havia pres bona nota del festeig dels catalans, si més no, de les seves elits intel·lectuals, amb la França revolucionària. El 1822, durant el Trienni Liberal (1820-1823), la restaurada administració de Ferran VII va redibuixar el mapa d'Espanya. Catalunya, fins llavors província única, era fragmentada en quatre entitats, que, amb el pretext d'igualar-les amb la resta de províncies hispàniques, es relacionarien entre elles via Madrid. El més curiós és que les províncies de Gerona, Lérida i Tarragona prenien el nom de les seves respectives capitals, però la de Barcelona seria, reveladorament, anomenada “provincia de Cataluña”. El 1833, el primer govern liberal de la regent Maria Cristina, vídua de Ferran VII, confirmaria el disbarat de 1822, amb l'única particularitat que la “provincia de Cataluña” passava a ser “de Barcelona”.
Mapa de Catalunya. Divisió en corregimientos anterior a la divisió provincial definitiva (1824) / Institut Cartogràfic de Catalunya
Mapa de Catalunya. Divisió provincial (1859) / Institut Cartogràfic de Catalunya
1923-1930: “Ni catalanes, ni valencianos… tortosinos !!!”
El tortosinisme seria un pintoresc i hilarant moviment social i ideològic que un sector de les classes dirigents de la vall de l'Ebre català, d'ideologia tradicionalista i clerical —el caciquisme local—, covaria i divulgaria en el decurs de la segona meitat del segle XIX. Aquest moviment, alenat per la classe política i empresarial madrilenya, postulava que les Terres de l'Ebre no formaven part del món històric, polític, cultural i lingüístic català. En un castellà reveladorament cervantí van publicar perles com “Es costumbre immemmorial entre los que hemos nacido en Tortosa, que al preguntarnos, por quienquiera que sea, de dónde somos, o mejor dicho, qué somos, contestamos sin vacilar: Tortosinos (sic) ¿Pero es usted catalán, valenciano o aragonés? No, señor, soy tortosino”. Aquesta cita és d'un article signat per Sinesio Sabater al rotatiu local La Verdad, en l'edició del 4 de gener de 1900, titulat “¿Por qué Tortosinos y no catalanes?”
Aquell article, en el context actual, podria semblar un simple exercici d'ignorància. Però aquella premsa d'època ens revela que darrere de la ploma de Sabater hi havia un corpus social molt influent a l'àmbit comarcal de les Terres de l'Ebre, format per una sèrie de personatges que tenien una intensa relació amb el poder polític i econòmic de Madrid. El tortosinisme, l'expressió singularment ebrenca del caciquisme polític i econòmic, assoliria, reveladorament, la plenitud —sense haver passat mai de la categoria de moviment minoritari— durant el règim dictatorial de Primo de Rivera (1923-1930), que va perseguir fins a l'extenuació la llengua i la cultura catalanes. El banquer i especulador Joaquim Bau, alcalde de Tortosa durant la dictadura de Primo de Rivera i molt ben relacionat amb els cenacles de poder de Madrid, es convertiria en el màxim exponent del tortosinisme secessionista més reaccionàriament anticatalà i espanyolista.
Alfons XIII i Joaquim Bau, màxim representant del tortosinisme / Arxiu d'El Nacional
1966: “Ni catalana, ni aragonesa; Lérida es leridana”
El leridanismo va ser un altra ocurrència del caciquisme polític i econòmic del món rural català. En aquell cas, de Lleida, que va sorgir com a resposta —com a reacció, caldria dir— a la proletarització social i al republicanisme ideològic de la societat lleidatana. Era l'any 1910 i un grup de personatges de les oligarquies locals van elevar a les altes instàncies de l'Estat espanyol la proposta de creació d'una nova regió, que s'anomenaria Ribagorza i que aplegaria bona part de les comarques de Lleida i d'Osca. Això va quedar en res fins que l'any 1938, amb l'ocupació de les tropes franquistes, es va recuperar de sota de les pedres. Lleida va patir una repressió d'una brutalitat esfereïdora, practicada amb un propòsit exemplificant. Es van afusellar centenars de persones i, aprofitant l'ocasió, centenars de làpides del cementiri retolades en català. El falangista Hellín, alcalde imposat pel règim franquista, es va convertir en la punta de llança del nou leridanismo, declaradament franquista.
Durant dues dècades es va teixir la readaptació del discurs leridanista. I en aquell toll hi trobem Aunós, un ministre lleidatà del règim franquista, que predicaria “Lérida no es catalana en grado máximo. En realidad incluso nuestra propia habla no es más que una especie de dialecto situado entre el catalán y el castellano”. L'any 1966, el leridanismo culminava el seu sinistre trajecte amb el projecte ministerial de creació d'una nova regió, anomenada Valle del Ebro, que reunia Aragó, La Rioja, Àlaba i Lleida. El projecte va quedar en no-res. L'oposició de la societat civil lleidatana, malgrat les difícils condicions, ho va aconseguir evitar. Però en canvi, superat el tenebrós túnel de la dictadura, el fracàs del leridanismo es manifestaria, paradoxalment i curiosament, amb la divisió de la diòcesi de Lleida (1998), patrocinada pels poders polítics i eclesials espanyols i que ha provocat, entre moltes altres coses, el conflicte per les obres d'art de Sixena.
Imatge principal: L'alcalde Hellín i el ministre Aunós, màxims representants del leridanismo / Arxiu d'El Nacional