“Han presentado como un éxito lo que es un fracaso de la Generalitat y de su partido (referit a CiU). Dos de cada tres catalanes, menores y extranjeros, les han ignorado”. 9-N. 2.344.828 persones -majors de 16 anys- participaven en la consulta sobre la independència de Catalunya. I amb aquestes declaracions -una punyalada a les matemàtiques- es despatxava Soraya Sáenz de Santamaría a la cambra senatorial de Madrid. La vicepresidenta del govern espanyol, en el seu paper de guardiana de l'ortodòxia constitucionalista -que a l'Estat espanyol equival a dir nacionalista-, sortia al pas per omplir el revelador buit de silenci de Mariano Rajoy, president de l'executiu espanyol, en les hores posteriors a la celebració de la consulta.
Passada l'estupefacció inicial, l'aparell d'Estat activava tota la maquinària judicial. I mediàtica. El considerat “fracàs” català era, sorprenentment, elevat a la categoria delictiva i a la naturalesa diabòlica. La judicialització de la consulta volia ser també la del procés. La negació de la política. I dels valors democràtics. Espanya -la testosterona hispànica de la qual parlava Unamuno- mostrava a Catalunya -i al món- que l'hàbit inquisitorial que ha vestit la seva història no havia estat devorat per les arnes. Mas (amb Ortega i Rigau) en qualitat de president de Catalunya seria encausat i cobert amb el capirot de l'heretgia. No era el primer cop que un president de Catalunya era jutjat. Macià i Companys el precedien en la història recent.
Tres presidents catalans jutjats en la història recent, Francesc Macià, Lluís Companys i Artur Mas
1927: Macià, el complot de Prats de Molló
L'any 1926 Catalunya vivia sota els efectes de la dictadura de Primo de Rivera. La Mancomunitat -l'òrgan preautonòmic creat el 1914- havia estat clausurada. El govern espanyol, en plena ofensiva involucionista, havia desfermat una persecució sistemàtica i brutal contra qualsevol manifestació -política i cultural- catalana. En aquest context Francesc Macià va idear un pla per alliberar Catalunya: la independència. Durant mesos va buscar finançament a Amèrica, entre els catalans que hi havien fet fortuna. I va aconseguir reunir més de 8 milions de pessetes, l'equivalent actual a 50 milions d'euros. Va crear un potent aparell de propaganda clandestina, va comprar armes i va instruir 500 voluntaris que havien d'iniciar la revolució independentista a la Garrotxa.
Francesc Macià, a la dreta, en el judici a París l'any 1927
El somni romàntic de Macià va quedar en res. Quan es disposaven a travessar la frontera -a Prats de Molló- un net de l'heroi italià Garibaldi infiltrat entre els voluntaris va delatar l'operació al duce Mussolini. La gendarmeria francesa va avortar el pla, i Macià i 16 activistes dirigents d'Estat Català van ser detinguts i jutjats a París. L'Estat francès no va voler raons amb els règims autoritaris de Madrid i de Roma. I ho va enllestir amb un judici ràpid (20-22 de gener del 1927) que es va sentenciar -salomònicament- amb una condemna simbòlica. A partir del fet, la figura de Macià assoliria una categoria mítica que el va portar a guanyar -per majoria absoluta- les primeres eleccions republicanes. El 14 d'abril del 1931 restaurava la Generalitat i es convertia en el 122è president.
1934: Companys, els fets del 6 d'octubre
L'any 1934 la composició de forces polítiques de la República havia dibuixat un gir copernicà. A Madrid governava una aliança de dretes que reunia el capital burgès, el caciquisme agrari, el clergat doctrinari, i el nacionalisme espanyol més reaccionari i esperpèntic. El govern de Madrid portava a terme una operació d'assetjament i enderroc contra l'autonomia catalana, amb referències contínues a la guerra i a la independència de Cuba (1898). Un escenari d'amenaça i de conflicte alimentat a propòsit per Madrid, amb l'objectiu de provocar la caiguda de l'executiu català i l'ensorrament de la Generalitat. En aquest context de crisi, Companys va reaccionar proclamant la recuperació de l'esperit republicà -el català i l'espanyol-: l'Estat català dins la República Federal espanyola.
El govern espanyol va mobilitzar l'exèrcit i Barcelona -aquell 6 d'octubre- es va convertir en un camp de batalla. La intervenció militar i la repressió posterior es van saldar amb 74 morts, 252 ferits i 3.400 empresonats. El president Companys i el seu gabinet van ser detinguts, jutjats i condemnats a 30 anys de presó. Una explosió de testosterona hispànica als antípodes del sentit d'oportunitat de la política francesa. La Generalitat va ser literalment buidada i convertida en una relíquia medieval. Entre 1934 i 1936 -el bienni negre- totes les polítiques socials catalanes van quedar suspeses. Companys, a la presó, assoliria la categoria mítica que l'exercici de la política li havia negat. Catalunya va ser la tomba de la dreta espanyola, i Companys, el 1936, va guanyar democràticament la dignitat de president.
Companys i els consellers, detinguts després dels fets d'octubre del 1934
1940: Companys, procés a Catalunya
Capítol a part mereix el consell de guerra a Companys. Detingut a l'exili francès per l'exèrcit ocupant nazi i lliurat a les autoritats franquistes, el procés i l'afusellament de Companys són la culminació delirant del nacionalisme espanyol en la guerra de destrucció de Catalunya. Acusat dels càrrecs de sedició i rebel·lió, paradoxalment, pels qui s'havien rebel·lat amb les armes i havien provocat una guerra tràgica. Només a Catalunya, 90.000 morts i 500.000 exiliats en un país de 2 milions d'habitants. Companys, que en el període 1936-1939, havia exercit una política de llums i ombres que havia erosionat la seva figura, guanyava definitivament la condició de mite i màrtir. I la d'únic president en la història d'Europa elegit democràticament que havia estat afusellat. Reveladorament, els governs democràtics espanyols s'han negat, sistemàticament, a invalidar el judici.
2017: Mas, la consulta del 9-N: les urnes de cartró
“Merecemos perder Catalunya. Esa cochina prensa madrileña está haciendo la misma labor que con Cuba. No se entera. Es la bárbara mentalidad castellana, su cerebro cojonudo -tienen testículos en vez de sesos en la mollera-”. Aquesta cita és d'Unamuno i forma part del text d'una carta que va enviar a Azorín l'any 1907. Passats 110 anys la cita és ben vàlida, i si no perdem la perspectiva que la premsa madrilenya és la Brunete mediàtica del poder espanyol, és perfectament aplicable -amb honroses excepcions- al conjunt de la classe política espanyola. El judici a Mas, Ortega i Rigau només es pot explicar des de la visceralitat que ha presidit la política espanyola, com a mínim, des de la independència de Cuba. Les involucions espanyolistes i espanyolitzants han estat, sempre, el denominador comú de les crisis Catalunya-Espanya.
Els reveladors silencis de Rajoy, les estrambòtiques matemàtiques de Soraya, o els lapsus de la Fiscalia -que en l'apartat de conclusions no sabia ni a quins càrrecs ni per quant temps demanava aplicar la pena d'inhabilitació als encausats- són tres exemples -tres petits detalls, si es vol- de quina és l'autèntica naturalesa del procés judicial. Contra Mas, Ortega i Rigau, que vol dir contra la consulta popular del 9-N, i que vol dir contra la voluntat democràtica del poble de Catalunya. Amb el pretext de la llei i de l'Estat de dret -en un país amb 120.000 morts a les fosses pendents d'exhumar i dignificar-, Espanya ha encausat i jutjat Catalunya i el manament popular de la seva ciutadania. Com havia passat a Cuba, a Filipines o a Puerto Rico, durant els seus processos independentistes. Catalunya, última colònia de l'Imperi espanyol.
Joana Ortega, Artur Mas i Irene Rigau, durant el judici per la consulta del 9-N