Tot i guanyar l'Oscar a millor actor protagonista per El mètode Williams des d'avui la carrera de Will Smith quedarà marcada pel cop de puny que l'actor ha propinat a Chris Rock per un acudit relacionat amb la seva dona. Rock ha sortit a l'escenari del Dolby Theater per presentar l'Oscar al millor documental i ha fet una broma sobre el cap rapat de Jada Pinkett-Smith, que ha reconegut públicament que pateix alopècia, en comparar-la amb la Tinent O'Neil de la pel·lícula de Ridley Scott. La plantofada d'Smith a Rock, però, no és més que un nou capítol en la llarga llista d'escàndals que s'han viscut en les 94 gales de premis de l'Acadèmia de Hollywood. Repassem els instants més polèmics en la història dels Oscar.
Durant la gala de 1974 l'actor britànic David Niven va ser el protagonista d'un dels moments més inquietants (i divertits) de la història dels Oscar. Just abans de desvelar qui seria el guanyador a la millor pel·lícula, un home totalment despullat va creuar l'escenari fent amb la mà el símbol de la pau. Niven, lluny d'escandalitzar-se per la presència de l'espontani, va deixar anar un comentari de pur humor britànic: "És fascinant pensar que probablement, l'única rialla que aquest home ha arrencat a la seva vida ha estat mostrant els seus petitons".
George C. Scott, protagonista de films de la magnitud de ¿Teléfono rojo? Volamos hacia Moscú , serà també recordat com una de les veus més crítiques amb el circ mediàtic dels Oscar. Així ho va demostrar quan el 1962 va rebutjar ser nominat al Millor Actor Secundari per la seva feina a la pel·lícula El vividor. 10 anys més tard, Scottva guanyar l'estatueta de millor actor protagonista per Patton però no es va presentar a la gala argumentant que ell "no estava competint contra cap altre actor". Va recollir el premi Frank McCarthy, el productor de la pel·lícula dirigida per Franklin J. Schaffner. L'endemà al matí va exigir que es retornés l'estatueta a l'Acadèmia.
Marlon Brando és, indiscutiblement, un dels actors més grans de tots els temps. Una icona de la interpretació, però que a inicis de la dècada dels setanta la seva carrera passava per un moment delicat. Tot va canviar quan aquest monstre de la interpretació va donar vida a Vito Corleone a El Padrí, tot i que els productors de la pel·lícula no el volien veure ni en pintura. Brando va revifar la seva trajectòria amb un paper que el duria a guanyar l'Oscar. Geni amb un caràcter... especial, Brando va passar d'anar a recollir l'estatueta. En nom seu va acudir Sacheen Littlefeather, una activista a favor dels drets dels nadius americans, la qual va anunciar que Brando rebutjava el premi "en protesta pel tractament que la indústria del cinema dóna als nadius". Segons va declarar després, l'Acadèmia li va impedir pronunciar el discurs de 15 pàgines redactat per Brando per a l'ocasió.
La guerra de Vietnam encara era ben present en l'imaginari de la societat nord-americana quan l'any 1975 el documental Hearts and Minds, un film que analitzava el conflicte des d'un filtre molt crític amb l'exèrcit dels Estats Units, va guanyar l'estatueta a la millor pel·lícula de no-ficció. Quan Bert Schneider, el productor de la cinta va pujar a l'escenari a recollir el guardó, va oferir un discurs en què va llegir un comunicat escrit pel govern comunista del Vietnam. Els presentadors de la gala, Frank Sinatra i Bob Hope, dos republicans confessos, van reprimir Schneider afirmant que els Oscar “no és lloc per a proclames polítiques". Poc comptaven que aquella mateixa nit Warren Beatty entregaria un altre premi. Amic d'Schneider, les primeres paraules de Beatty van ser contra "La Veu": "Moltes gràcies, Frank, carcamal republicà".
Molts anys després Warren Beatty tornaria a ser el protagonista d'un dels moments més polèmics de la història dels Oscar. Va ser el 2017, l'última gran gala prepandèmica. Beatty presentava acompanyat de Faye Danaway el premi a la millor pel·lícula. La parella, tal com s'afirmava al sobre, va anunciar que el film guanyador era el musical dirigit per Damien Chazelle La, La, Land. La veritable cinta guanyadora era el drama Moonlight, però l'Acadèmia no va rectificar el seu error fins minuts després, quan els productors de La, La, Land ja estaven finalitzant el seu discurs d'agraïment. La relliscada més bèstia en la història dels Oscar.
L'any 1993 Marisa Tomei va guanyar l'Oscar a la millor actriu secundària per la seva feina a la pel·lícula Mi primo Vinny. Res extraordinari ni fora de lloc si no fos perquè des del moment en què Tomei va pujar a recollir l'estatueta van començar a circular els rumors que no era la veritable guanyadora i que tot havia estat provocat per un error de Jack Palance, actor aleshores de 73 anys, a l'hora de llegir la targeta. Temps després es va demostrar que Palance no es va equivocar i que Tomei era la justa guanyadora.
Encara avui, és el premi que més polèmica i divisió ha generat en el món del cinema. Quan l'any 1999 el director d'Al este de l'Edèn o La ley del silencio va rebre un Oscar Honorífic de mans del seu deixeble Martin Scorsese la meitat de la platea del Teatre Kodak es va aixecar a aplaudir. L'altra meitat es va quedar asseguda i en silenci, mostra de protesta contra un cineasta que en els anys més durs de la "Cacera de bruixes" a Hollywood als anys 50 va delatar a molts dels seus companys.
L'any 1978 l'actriu britànica Vanesa Redgrave va rebre una estatueta pel drama de la Segona Guerra Mundial Julia. Coneguda activista política, fundadora Partit Revolucionari dels Treballadors, Redgrave va pronunciar un discurs incendiari, que començava criticant l'Alemanya nazi per acabar, moment en què va ser esbroncada per la platea, donant tot el seu suport a Palestina.
La gala dels Oscars del 2003 es va celebrar el 23 de març, només tres dies després que les tropes dels EUA comencessin la invasió de l'Iraq. Aquell any l'Oscar al millor documental se'l va endur Michael Moore per Bowling for Columbine. Pocs cineastes s'han posicionat políticament tan clarament i obertament com Moore. Sempre crític amb els governs conservadors, el realitzador va aprofitar l'oportunitat per llançar una ferotge diatriba contra l'aleshores president dels Estats Units, Goerge W. Bush, demanant als nord-americans votar "un president de no ficció". "El món sencer està contra vostè, senyor Bush", va concloure Moore.
És un clam unànime, la de 1989 és considerada la pitjor cerimònia de la història dels Oscar. Presentada catastròficament per Rob Lowe i Chevy Chase, el moment més lamentable de la nit es va produir quan una actriu disfressada de Blancaneus es va marcar una surrealista versió de la Creedence Clearwater Revival. La Disney no havia estat avisada del gag, fet que va acabar derivant en una demanda contra l'Acadèmia. El productor de la vetllada, Alan Carr, va ser acomiadat poc després.