Ja fa temps que el cinema català s’està fent un lloc a les sales del món. La visió cosmopolita, la versatilitat en l’intercanvi de gèneres i l’enorme capacitat de tractar temàtiques ben diferents han cridat l’atenció de molts malgrat tenir molts factors en contra: un pressupost mínim per tirar endavant projectes o ajudes insuficients, alimentades l’últim any i mig per una situació pandèmica que no necessita masses presentacions. Però, tot i això, el cine de casa nostra no ha passat desapercebut i el seu reconeixement ha creuat mars i oceans. Fa pocs dies, Neus Ballús triomfava a Locarno amb la seva última obra, Sis dies corrents, on ha optat per intèrprets que no són actors i que s'interpreten a sí mateixos en una història d'una veritat escandalosa.
Els protagonistes de Sis dies corrents, de la directora Neus Ballús.
Tant és així que en un article de fa temps, la revista Variety, setmanari americà especialitzat en entreteniment i cine, va pronosticar els noms propis del cinema català amb més projecció. No es va equivocar gaire. “A Catalunya està sorgint una nova onada de cineastes”, comença la peça, firmada per Emilio Mayorga. Però de qui parlava la revista i qui són aquests 10 noms propis que hem de conèixer? Una dada: la majoria són noms de dona. En fem un repàs.
Directora, guionista i productora, l'any 2011 va ser seleccionada per participar al Talent Campus de la Berlinale. Amb la seva primera pel·lícula, La plaga (2013) va ser nominada a la millor direcció novell dels Premis Goya. El 2018 també li donaria un altre èxit: Staff only (El viatge de Marta), una pel·lícula de ficció per la qual va estar 6 setmanes rodant al Senegal i que compta amb Elena Andrada i Sergi López liderant el repartiment. I les últimes notícies: Ballús va tornar a triomfar al Festival Internacional de Cinema de Locarno després que Sis dies corrents s'emportés el Lleopard a la millor interpretació masculina.
Meritxell Colell va consolidar-se el 2018 amb el seu primer llargmetratge, Facing the wind (Con el viento), sobre una coreògrafa que torna al seu poble natal després de 20 anys. Amb aquest film va ser seleccionada a l'Atelier de la Cinéfondation del Festival de Cannes 2015 i va tenir la World Premiere a la 68ª Berlinale, a més de rebre el Biznaga de Plata a la millor pel·lícula de Zonazine del Festival de Màlaga. Abans, però, havia realitzat varis documentals. L'any 2020 va estrenar Transoceánicas al Festival de Nara (Japó), un film que va d'una correspondència i que està filmada entre Barcelona i Buenos Aires. Actualment, està en fase de postproducció del que serà el seu segon llargmetratge, DÚO, i n'està desenvolupant un altre de ficció titulat Lejos de los árboles.
Aquest cop en el camp de la producció, Valérie Delpierre ha produït dos de les peces que més han triomfat en la nova onada del cinema català. Un és Estiu 1993, de Carla Simón, i l'altra el curtmetratge Los desheredados, de Laura Ferrés. També Uno para todos (2020), de David Ilundain. L'última pel·lícula que ha produït és Las niñas de Pilar Palomero, que va triomfar als Premis Goya 2021 i que va endur-se el Premi Gaudí en la categoria de millor pel·lícula en llengua no catalana. El mes de març va guanyar el premi a Millor Comunicadora de l'Any que otorga la Universitat Blanquerna.
El primer llargmetratge del barceloní va superar fronteres - i mai millor dit - quan tot un oceà separava la vida en parella de Natalia Tena i David Verdaguer a 10.000 km (2014). A partir de llavors, ha treballat incansablement amb tots dos, sobretot amb Verdaguer, a qui ha dirigit també a Tierra firme i Els dies que vindran. L'any 2020 va estrenar La mort de Guillem, un film sobre el calvari judicial i mediàtic que va passar la família de Guillem Agulló després que un grup de neonazis l'assassinés l'11 d'abril de 1993. També va dirigir els capítols de la mini sèrie En el corredor de la muerte, ambientada en la novel·la homònima de Nacho Carretero sobre el cas de Pablo Ibar, que va estar 16 anys al corredor de la mort.
Actriu i directora, Elena Martín va donar-se a conèixer com a intèrpret a Las amigas de Ágata (2015), el nom que també s'ha utilitzat per batejar a tota una generació de cineastes que fa pel·lis delicades, íntimes i autobiogràfiques. Tres anys després, va dirigir i protagonitzar Júlia ist, les aventures d'una noia que abandona Barcelona per viure un Erasmus a Berlín. L'any 2019 va co-protagonitzar el curt Suc de síndria, d'Irene Moray, que va rebre el Goya al millor curtmetratge de ficció i el Gaudí al millor curtmetratge.
Quílez va ser preseleccionat per l'Oscar amb el curtmetratge Graffiti el 2015, on explica la història d'un últim supervivent d'una misteriosa catàstrofe que ha estat sol durant més de 7 anys. Va ser el 2014 quan va dirigir el seu primer llargmetratge de ficció. Amb Out of the dark no només s'estrenava en aquest gènere, si no que va poder treballar amb intèrprets com Julia Stiles o Scott Speedman. A principis d'aquest any va estrenar el seu segon llargmetratge com a director: Bajocero, un film produït per Netflix que va aconseguir convertir-se en la pel·lícula de llengua de parla no anglesa més vista de la plataforma, liderant el ranking en més de 50 països.
Coneguda sobretot com a productora, Marta Ramírez està darrere de curts com El vestido o La puta y el cliente (Rol). Però probablement la seva feina més reconeguda com a productora és a la pel·lícula Las distancias (2018), dirigida per Elena Trapé. Va de 4 amics que viatgen fins a Berlín per fer-li una sorpresa a un col·lega pel seu aniversari, però la relació no és tal i com recorden. La pel·li va ser multipremiada: Millor pel·lícula als Premis Gaudí i Millor pel·lícula, direcció i actriu (Alexandra Jiménez) al Festival de Málaga. Ramírez també ha treballat a pel·lícules com La hija de un ladrón (2019) i La mujer dormida (2021).
Ángeles Hernández sol treballar amb David Matamoros a Zentropa España. Productors d'una gran trajectòria, han treballat en cintes com Menú Degustación (2013) o Breve historia del planeta verde (2019). El salt a la direcció el fan el 2020 amb Isaac, un film que tracta del tema dels ventres de lloguer. També van participar a El hoyo (2019), un film distòpic del director Galder Gaztelu-Urrutia que es pot veure a Netflix.
Va començar com assistent personal de Bigas Luna. El 2010 va estrenar el curt La culpa al Festival de Sitges, amb el que va guanyar el premi a millor curt al Festival Internacional de cine negre de Manresa, a més de ser guanyador del Festival Internacional de Youtube el 2012 - un esdeveniment organitzat per Ridley Scott i Michael Fassbender. El 2013 va escriure Hijo de Caín, de Jesús Monllaó, però el seu debut cinematogràfic va venir amb El Pacto, interpretada per Belén Rueda. Amb No matarás (2020) va aconseguir tres nominacions als premis Goya 2020 - fent que Mario Casas aconseguís el seu primer guardó.
Carla Simón i el seu impecable debut amb Estiu 1993, que va triomfar als Gaudí (a més de tenir molts altres reconeixements) parlant d'una història autobiogràfica, un fet que va viure la pròpia directora: explica com amb 6 anys va ser adoptada pels tiets materns després de la mort de la seva mare a causa del sida, que tres anys abans també s'havia endut al seu pare. Després de la seva òpera prima, Simón ha dirigit els curs Después también i Correspondencia. Actualment està en ple rodatge d'Alcarràs, un film que parla sobre una família propietària d'una terra de préssecs que s'estrenarà el 2022.