Dia 1r - 14 de febrer
He assistit a la festa de la democràcia sense tenir gaire clar a qui votar —o fins i tot si volia fer-ho—, però una conversa caçada al vol mentre feia cua per entrar al col·legi electoral m’ha capgirat no només el dia, sinó també aquesta quarantena cultural. “Si el 3 d’octubre haguéssim anat a totes, ara no votaríem en unes eleccions autonòmiques”, li ha dit una senyora a l’altra amb un to de penediment calcat al de Hristo Stóitxkov el dia que va tornar del Parma per fitxar de nou pel Barça. En aquell precís moment, he decidit abandonar el repte de passar-me tretze dies i mig bevent únicament aigua de Vilajuïga per endinsar-me en una aventura molt més perillosa i a la vegada fascinant: viure durant dues setmanes com si Catalunya fos independent, fent reals totes les ucronies possibles sobre el nostre passat.
Dia 2n
I si el PDeCat i Junts haguessin concorregut plegats als comicis? M’he llevat i aquesta hipòtesi estava en boca de tots els tertulians i analistes del país, que durant tot el dia han gastat saliva i neurones fent càbales electorals sobre qui hauria guanyat les eleccions si els hereus d’Artur Mas i el partit de Carles Puigdemont no haguessin partit peres fa mesos. Té cap sentit dedicar esforços a pensar què hagués passat si hagués succeït allò que no ha passat? En qualsevol altre país del món, no. A casa nostra, en canvi, el subjuntivisme© és l’esport nacional amb més aficionats, ja que desgraciadament l’únic esport reconegut pel COI en el qual les seleccions catalanes són oficials, el corfbol, encara no gaudeix de gaire popularitat entre els esportistes de la nostra pobra, bruta, trista i dissortada pàtria.
Dia 3r
I si Martí l’Humà no hagués mort sense descendència? He entès que la criatura plora d’aquí, ja que tots els descendents del rei Martí I, últim sobirà del casal de Barcelona, van morir abans que ell. Primer, tots els seus nets; després, Martí el Jove, son fill, que ja era rei de Sicília i havia d’heretar els regnes catalanoaragonesos. Davant d'això, Martí l’Humà va decidir salvar els mobles triant com a successor a un net bord, Frederic de Luna, fill bastard que Martí el Jove havia tingut amb Tarsia Rizzari, una amant catanesa del rei. El dia abans d’oficialitzar l’herència amb Frederic, però, Martí l’Humà va dinyar-la per causes encara avui poc clares.
Sant Vicent Ferrer anunciant l'elecció de Ferran d'Antequera, conseqüència de les poques ereccions de Martí I. (Institució Alfons el Magnànim)
Algunes fonts parlen d’un sopar que la seva germana Isabel -muller de Jaume d'Urgell II- va enverinar; d’altres comenten que el rei va morir d’un atac de riure, com si la situació fes gaire gràcia; d’altres, fins i tot, afirmen que va morir a causa dels medicaments que prenia per intentar procrear compulsivament. Fos o no fos Martí I el primer cas mundial de mort per sobredosi de Viagra, la seva mort va ocasionar el Compromís de Casp i la coronació de Ferran d’Antequera, el primer rei castellà de la història de la Corona d’Aragó. Per tant, podem afirmar que Frederic de Luna i Jaume II d’Urgell, de ben segur, són el "pacient zero" del subjuntivisme, una patologia eminentment catalana, altament contagiosa i que, ara com ara, encara no ha trobat remei.
Dia 4t
I si Martí I hagués tingut més fills, seríem independents? Segons l’Enciclopèdia, el subjuntiu és el mode verbal dels verbs irreals epistèmics, és a dir, el que es refereix a allò que podria esdevenir-se però encara no ha succeït. Si en comptes de dir-li l’Humà avui parléssim de Martí l’Encastador, a part de tenir sèries de còmics amb un rei medieval anomenat Martinetor o alguna pel·lícula pornogràfica titulada Fucker Martí amb Conrad Son fent el paper d’un monarca català, potser seríem un estat independent i no ens passaríem la vida conjugant el plusquamperfet del subjuntiu per tot. Si John Lennon no hagués nascut a Liverpool i ho hagués fet a Portbou, en comptes de dir que "la vida és allò que et passa mentre estàs ocupat fent altres plans", hauria dit que "la vida és allò que et passa mentre estàs ocupat pensant “i si hagués passat allò?” o “i si haguéssim fet allò altre?”, segur. Tant si hi caiem sense voler com si ens hi recreem per voluntat pròpia, el subjuntivisme ens defineix tant com el Barça, la Moreneta o els calçots, ja que el mode subjuntiu és, per al poble català, com el que el bindi és per als hindús però en versió sui generis: una marca gravada al front, en el nostre cas internament —a la consciència—, que des de fa segles ens turmenta fent-nos imaginar la vida que viuríem si les coses haguessin anat d’una altra forma.
Dia 5è
I si Pere el Catòlic no hagués perdut la batalla de Muret? Potser per remuntar-se als orígens del subjuntivisme català cal anar més enrere del Compromís de Casp i posar el focus en la batalla de Muret, quan el rei Pere va jugar-s’ho tot a una carta i, amb l'actitud temerària de qui promet fer alguna cosa dient “aguanta’m el cubata”, va plantar cara a un exèrcit més nombrós que el seu i comandat per Simó de Montfort. La cosa no va anar bé, Pere el Catòlic va morir en combat i tota la política expansionista del Casal de Barcelona iniciada dècades abans se’n va anar en orris, per això no he pogut evitar entristir-me només d’imaginar-me plenament dins la ucronia, passejant per Montpeller i dient "passi-ho bé" en sortir d’una botiga de formatges, per exemple. Maleït sia. Potser si Pere el Catòlic no hagués anat de xulo, avui podríem anar als Grans Bufets de Narbona i tenir escudella amb carn d’olla o ànec mut del Penedès al self-service del bufet.
Dia 6è
Si Muret no hagués significat una desfeta, hauria crescut Jaume I en captiveri a mans de Simó de Montfort? Possiblement no. Per tant, si el monarca més famós de la nostra història no s’hagués criat sent aquella mena de petit Dalai Lama català, protegit pel papa Innocenci III i per l’Orde del Temple, potser mai no hauríem perdut els territoris occitans que rendien vassallatge als reis d’Aragó i els comtes de Barcelona, però tanmateix potser tampoc s’hauria fet mai una expedició per conquerir Mallorca o una altra per conquerir València. O potser sí, qui sap, i avui algú de Pollença o Xàtiva seria tan cosí germà d’algú de Carcassona o Clarmont d’Erau com ho és d’algú de Mollerussa.
En un univers paral·lel, Jaume I no va conquerir mai Mallorca i avui un cantant insular anomenat Bartolomé de las Peñas triomfa amb cançons country. (Discmedi)
Dia 7è
Anem més enrere, però: i si el comte Borrell II no hagués deixat de prestar jurament de vassallatge al rei de França? Doncs que no s’hauria proclamat de facto la independència dels comtats de Barcelona, Osona i Girona —és a dir, el Principat de Catalunya— i segurament avui seríem més francesos que una cançó de Carla Bruni i parlaríem francès, une chose que c'est ne pas très confortable pour moi et j'ai oublié de mettre fin à cette uchronie d'aujourd'hui quand je n'avais pas encore eu le temps de commencer.
Dia 8è
I si el Tractat dels Pirineus no hagués existit mai? He sortit de casa escoltant Jordi Barre amb l’altaveu del mòbil, he agafat l’AVE a Sants, m’he plantat en poc més d’una hora a Perpinyà, he posat els peus al centre del món, com va dir Dalí, he saludat dient “bon dia, adeu!” a uns escolars de la Bressola, he esmorzat demanant un cafè amb llet sense que el cambrer es mostrés dubitatiu, he escoltat les notícies en català a Ràdio Arrels, he comprat l’últim Premi Mercè Rodoreda a la llibreria Catalana, he comentat l’últim partit de la USAP amb uns senyors que feien petar la xerrada a la plaça Jaubert de Passà, he comprat espàrrecs i albergínies al mercat de Sant Jaume, a la plaça del Puig, he dinat un menú escrit en català a Cal Tap i he tornat a Barcelona fent exactament el mateix que hauria fet si hagués anat a Olot, Solsona o Tortosa, però el mòbil, en traspassar un túnel entre Figueres i Perpinyà, m’ha avisat que canviava de país, i he entès que les fronteres, malgrat ser invisibles o purament administratives, escapcen nacions amb la mateixa fúria d’un exèrcit mutilant estàtues.
Dia 9è
¿Y si no hubiésemos sido lo suficientemente tozudos ante la represión hacia la lengua catalana? He salido a la calle imaginando como sería la vida en caso de haber acatado las más de 200 leyes, reales decretos, planes, derogaciones o prohibiciones varias que des de 1714 ha sufrido el catalán. La experiencia ha sido dura: hoy nuestra lengua sería un fósil, poco más que una triste figurita en el museo de cera de las lenguas muertas. Sin embargo, esta angustiante ucronía ha llegado a su fin quan he recordat que, per sort, vam ser, som i seguirem sent tossuts.
Dia 10è
I si l’annexió napoleònica de Catalunya sota domini francès del 1812 hagués prosperat? Doncs que Napoleó hauria guanyat la Guerra del Francès, avui jo m'hauria llevat al Departament de Montserrat i tu llegiries aquestes ratlles sent membre de la ciutadania del Departament de Boques de l'Ebre, del Ter, dels Pirineus Orientals o del Segre. En resum, segurament avui seríem més francesos que una terrina de foie comprada al Carrefour de Bourg-Madame i parlaríem francès, ce que, comme je l'ai déjà avoué, je ne sais pas faire assez précisément.
El mapa de l'imperi napoleònic l'any 1812, amb Catalunya sent el cul de França.
Dia 11è
I si l’Exposició Universal del 1888 no s’hagués celebrat? He imaginat per un moment que l’alcalde Rius i Taulet mai no va decidir dur a terme la idea estrambòtica de l’empresari Eugenio Serrano: fer una expo universal a Barcelona. He imaginat, doncs, que la Ciutadella seguia sent una fortificació militar, que la Ribera era un barri claustrofòbic en el qual no es pot viure amb salubritat, que la il·luminació elèctrica de la ciutat s'havia demorat tres dècades més o, també, que les simpàtiques Golondrinas del port no existeixen. He imaginat, també, que el modernisme arquitectònic mai no hauria triomfat com va triomfar o que la ciutat no hauria fet el pas endavant econòmic i internacional que va fer. Però, sobretot, he imaginat que sense l’Exposició mai no hi hauria hagut una demanda tan elevada de mà d’obra per construir, i que potser la classe obrera barcelonina no s’hauria adonat que els treballadors havien d'unir les seves forces per defensar els seus interessos i millorar les seves condicions laborals. I, per tant, que UGT mai no s’hauria fundat l’any 1888, que potser l’anarcosindicalisme mai no hauria arrelat profundament a Catalunya i que avui, per tant, encara seríem més carn de canó del que, per desgràcia, encara som.
Dia 12è
I si Pompeu Fabra mai no hagués llegit el Diccionari de la llengua catalana ab la correspondencia castellana y llatina, de Pere Labèrnia, o la Gramática de la lengua catalana, d'Antoni de Bofarull i Adolf Blanch? Numés de pensar·ho me vis obligat a viura tot lo dia talment com si Pompeu Fabra non haguera existit mai e la lengua d·aquést lloch dyt Catalunha no fos com la que mitg conexem ara. Fyll de politich republicá, ab aquets dos llibres Fabra va descubrí de patit llur curiositát per la lengua, e mercés a axó, pus tard i ab la renaixensa del pays, L’Avenç, el modernisme, el noucentisme e l’Institut d’Estudis Catalans com a context cronológich e forsa conséntrica, la insérsia del mumén va ayudar a fer pusible las Normes ortogràfiques de Fabra, sensa les cuals avui putsé ascriuriam aixins.
Dia 13è
I si l’any 1986 Joan Antoni Samaranch no hagués dit allò de “à la ville de Barcelona”? I si Manel no hagués guanyat mai el Sona 9 i cap productor no s'hagués fixat en ells? I si Iniesta no hagués marcat el gol contra el Chelsea, l’any del triplet de Guardiola? I si aquest article no hagués existit i tu no portessis set minuts malgastant el preuat temps de la teva vida? I si, i si, i si, etc. I si el subjuntivisme és una droga, més que una patologia? És curiós com és de fàcil plantejar-se què se n'hauria fet, de Picasso —i del seu període blau i tot el que va venir després—, si el seu amic Carles Casagemas no s’hagués suïcidat per un mal d’amor, per exemple, i com és de difícil comprendre que el subjuntivisme és apassionant, però tòxic, ja que fins on la ciència ens ha sabut dir, el destí és atzarós i l’únic que el determina són els nostres actes. En aquest tretzè dia més val assumir-ho: la realitat és la metadona dels idealistes.
Hi ha un univers en el qual l'Iniestazo a Stamford Bridge no va existir i molts culers no hem de dir "quin?" cada cop que, de viatge per Espanya, algú esmenta "el gol de Iniesta". (Efe)
Dia 14è
I si tot això no fossin més que collonades? He arribat a aquest darrer dia de quarantena absolutament esgotat, ja que, si ser català cansa, endinsar-se de ple en els deliris del subjuntivisme català és com emprendre una aventura en la qual constantment cal anar obrint portes i, rere aquella porta, sempre n’hi ha moltes altres per obrir. Fatigat, poso punt final a aquesta follia de tretze dies i mig tripulant la nau d’una ciència-ficció permanent en la qual, mentre segueixo intentant trobar la forma de lluitar per viure en la Catalunya que somio, he provat de viure en totes aquelles Catalunyes hipotètiques i diferents que mai no van arribar a ser.