Dia 1r - 1 de gener
És possible viure plenament en català? Després de llegir que el castellà és una llengua perseguida a Catalunya, avui, primer dia de l'any, he decidit donar-li el tomb a l'assumpte i encetar un propòsit arriscat: descobrir si puc ser capaç de sobreviure parlant, consumint i entretenint-me íntegrament en la meva llengua durant tretze dies i mig. Difícil? Sí. Impossible? Ja ho veurem. Si per primer cop en dècades he aconseguit la proesa de llevar-me l'1 de gener sense ressaca, tot és possible.
Dia 2n
De moment, tot bé. He decidit complir el propòsit amb tots els ets i uts, com si visqués en una distopia: avui que no he sortit de casa en tot el dia, no he vist canals de televisió que no fossin en català, he començat l'última novel·la del Serés i he respost en català el missatge felicitant-me l'any nou d'una amiga riojana que viu a Sabadell. M'ha entès i, sorpresa pel canvi de llengua, m'ha preguntat si estava fent una performance amb la meva vida o si m'havia tornat etnicista. "Res d'això, simplement provo de viure com algú normal al país on va néixer", li he dit.
Dia 3r
Per omplir el rebost no és necessari intercanviar paraules, per sort, però viure a la vora de Santa Maria del Mar té algunes dificultats logístiques importants si vols carregar el carro amb productes etiquetats en la llengua de les Homilies d’Organyà: avui he anat a l’únic gran supermercat que tinc prop de casa, just al davant del Born Centre Cultural, però aconseguir trobar un pot on hi digui cigrons en comptes de garbanzos és més complicat que resistir al setge de Felip V l'any 1714.
Dia 4t
He demanat un cafè amb llet en un bar i ho he hagut de repetir tres vegades molt lentament. Mala sort. Després he anat a comprar quatre coses. Els productes més essencials del dia a dia els puc trobar sense problemes en la meva llengua al Mercat de Santa Caterina o a les fleques i botigues del barri, però si vull fer una compra gran estrictament en català sembla ser que serà necessari caminar dos quilòmetres, un d'anada i un de tornada, segons el Google Maps. Encara tinc coses a la nevera, però potser demà o passat demà hauré d'emprendre l'odissea. Viure en català a Catalunya igual que un suec deu viure en suec a Suècia està començant a resultar massa farragós.
Dia 5è
Al matí he treballat una estona, però he hagut de canviar el fil musical operístic que faig servir sempre per escriure i aïllar-me del món: adeu a Wagner, Verdi, Bizet o Puccini; m'he posat L'aplec del Remei, de Josep Amselm Clavé, però què vols que et digui, amb la sarsuela les subordinades no em flueixen igual i els adjectius brollen, sí, però amb més ordinarietat.
Dia 6è - Reis
Els Reis m'han portat un robot aspirador que no puc instal·lar, ja que no té les instruccions en català, i una samarreta collonuda on hi diu "Perdó per parlar català a Catalunya". Hipèrbole o realitat? Em motiva comprovar-ho. Passo la tarda mirant per enèsima vegada capítols antics de Temps de silenci fins que arribo al de la mort del Paco, allà, pobre home, sobre la neu. Estic pràcticament desconnectat de la voràgine de novetats, recomanacions i llistes sobre sèries: en l’actualitat, excepte Filmin, cap plataforma de continguts audiovisuals ofereix sèries o pel·lícules doblades en català, i només Disney+ té films subtitulats en les quals hi ha espai per a l’existència de la ce trencada, grafia de moment inexistent a plataformes com Netflix, HBO o Amazon Prime. A la nit he enyorat poder llegir la prosa d'Enrique Vila-Matas, ho reconec, però per sort segueixo capbussat a La casa de foc.
Dia 7è
Finalment he anat a fer la compra amb un esperit kilianjornetesc i he caminat un quilòmetre i cent metres fins a arribar al carrer Trafalgar, fora muralla. És una ruta llarga i feixuga, ja que caminar durant dos quilòmetres amb un carretó pels carrerons de Santa Caterina, entre napolitans enyorats de la pàtria, personatges pintorescos recolzats a les cantonades saludant secretament amb un "xxxt" i gent d'aspecte caucàsic amb cara de tenir mobles de disseny a casa és poc sexi i sobretot poc còmode, però són els sacrificis necessaris si vols comprar un potet d’alfàbrega en fulla sense que hi digui albahaca o un suc de taronja on digui taronja en un comerç en el qual et preguntin si vols bossa en català o no et responguin "¿cómo?" quan consultes on són els fregalls de cuina.
Rere una aparença inofensiva, aquests estris de cuina amaguen una amenaça important: entre fregall i "estropajo" hi ha un abisme lingüístic insalvable (Pixabay)
Dia 8è
Primer dia a la feina després de les vacances. Per sort, treballo en català. He explicat als companys del diari aquesta aventura i m'han esperonat a convertir-la en la primera Quarantena cultural. Què vol dir això de quarantena cultural, però? Doncs que si res no ho impedeix, dues vegades al mes explicaré a les pàgines de Revers com es viu dedicant el dia a dia durant dues setmanes a una experiència concreta relacionada amb la cultura, ja que com deia la Samanta Villar en aquell mític programa, "no és el mateix explicar-ho que viure-ho".
Dia 9è
A mig matí he patit un infortuni inesperat, i és que el termòstat del sistema de calefacció del meu pis ha deixat de funcionar. He trucat a un total de tres empreses diferents que figuraven com a servei tècnic de l'empresa d'aire calent, però evidentment ser atès en català ha resultat una missió impossible. Amb temperatures baixíssimes al carrer i la casa convertida en la gàbia dels pingüins de l'Aquarium, l'única opció per escalfar-la ha estat anar a comprar una estufa catalítica a la ferreteria de més a la vora. Trobar-la i comprar-la en català no ha estat un inconvenient, per sort, però mai m'haguera imaginat que comprar una bombona de butà en la nostra llengua seria més difícil que veure Messi dient "bon dia".
Dia 10è
Desè dia sense dir joder. M'he acostumat al "vatua l'olla!". Vaig iniciar aquest propòsit d'any nou com un joc, però no vaig sospitar que esdevindria un repte. El català és infinitament feble amb una llengua immensa com el castellà fent-li ombra i un Estat en contra permanentment, per això viure només en català frega la ciència-ficció, cosa que ja sabia, però estar-ho aconseguint em fa sentir dins una mena de capítol de Black Mirror dirigit per Ventura Pons.
Dia 11è
Ahir va ser el dia més dur de la quarantena. De fet, durant unes hores vaig estar a punt de tirar la tovallola, abandonar aquesta aventura titànica i enviar-ho tot a pastar fang: fer una comanda de butà per telèfon i en català era literalment impossible, però si seguia fidel al propòsit que m'havia proposat corria el seriós risc de desafiar la hipotèrmia dins la meva pròpia casa. L'única solució ha estat, aquest matí, trucar a un amic que tingués cotxe i demanar-li que m'acompanyés a una benzinera. A les que m'han atès en català no els quedava cap bombona, però finalment n'hem trobat una en una benzinera remota del Bon Pastor. Els carrers del barri eren un desert, més o menys com l'oferta audiovisual en català per a adolescents i joves a la nostra televisió pública.
Dia 12è
M’està resultat francament difícil anar al cinema i veure pel·lícules en català, no només subtitulades —que en són poquíssimes—, sinó doblades en la nostra llengua. Cinèfil com sóc, després d’haver vist La dona il·legal fa una setmana i La vampira de Barcelona abans-d'ahir, produccions catalanes totes dues, he decidit de dur a terme el meu designi cultural i tornar per tercera vegada al cine, però havent-me de conformar veient El cavaller del drac, l’única pel·lícula de producció estrangera que durant aquests tretze dies i mig comptava amb una projecció doblada en català. No ha estat fàcil. Si he de ser sincer, empassar-se sol i rondant la trentena una aventura infantil sobre un drac volador que busca el santuari dels dracs és dur, per què negar-ho, i més tenint en compte que el fet de ser l’únic assistent a la sala sense fills, nebots o nets asseguts a la butaca del costat potser ha aixecat lleugeres sospites de pedofília entre els altres espectadors durant tota la projecció, però proposar-se veure cinema en català a Catalunya té aquestes coses.
El cavaller del drac, l'única pel·lícula amb doblatge en català present a les cartelleres durant les últimes setmanes. (Cinemes Girona)
Dia 13è
He viscut tretze dies i mig vivint únicament en català a Barcelona, que evidentment no és el mateix que si ho hagués fet a Berga, Solsona, Horta de Sant Joan o casa meva, el Pla del Penedès, per això aquesta primera aventura s’ha de basar en la realitat on s’ha posat en pràctica, cosa que no exclou el fet que el que passa a Barcelona, per una qüestió demogràfica, pot ser un bon reflex d’allò que passa a bona part del país. Segons les dades, el 94% de les persones que viuen a Catalunya entenen el català, però tanmateix a la ciutat de Barcelona només el 26% el parlen. Durant aquests dies m'he sentit dir que estic llumat, que sóc maleducat, que parlar català a nouvinguts o persones no catalanoparlants és menysprear-los, que sóc un carlí de pa sucat amb oli o, fins i tot, que la meva actitud era etnicista. He acabat esgotat, malgrat que el meu experiment durant aquesta quarantena ha estat només això: un experiment, una prova personal hiperbòlica amb més ironia que no pas voluntat científica.
Dia 14è - Fi de l'aventura
Sí, viure únicament en català —així com en qualsevol altra llengua— amb aquesta rigidesa és absurd i frenopàtic, evidentment, ja que la comunicació humana i respectuosa es basa en el principi que cadascú s'expressi en la seva llengua i que l’altra persona l’entengui, sigui quina sigui la llengua de resposta. Ara bé, ¿és normal que sovint a Catalunya sembla que haguem de demanar perdó per desitjar una cosa tan senzilla com viure la nostra vida, al nostre país, fent servir la llengua amb la qual vam aprendre a dir el nom de cada cosa? Parlar una llengua amenaçada en el país on és oficial no hauria de ser mai motiu de "mala educació": és un acte d'amor i defensa a la cultura, ja que l'única manera de no convertir el català en una relíquia folklòrica és que els seus parlants no dubtin a parlar-lo, i el converteixin, així doncs, en una llengua d’ús normal. Una llengua tan normal que entossudir-se a fer-la servir en tots els aspectes de la vida no sigui un desafiament heroic o estrambòtic com aquesta quarantena absurda meva, sinó precisament el contrari: una cosa normal digna del país normal que algun dia aspirem a ser.