Barcelona, 14 d’abril de 1931. Fa 92 anys. 12 hores del migdia. El ministeri espanyol de Governació feia públics els resultats definitius de les eleccions municipals celebrades dos dies abans (12 d’abril). Aquests resultats eren clarament favorables als partits republicans (els catalans i els espanyols); que havien plantejat aquells comicis (els primers des del cop d’estat del 15 de setembre de 1923), com un plebiscit: monarquia sí (transformar la monarquia dictatorial en monarquia constitucional); o monarquia no (liquidar el règim monàrquic i proclamar la República). Mitja hora més tard, a dos quarts d’una de la tarda, Lluís Companys proclamava la República espanyola des del balcó de l’Ajuntament; i Francesc Macià, proclamava la República catalana des del balcó del Palau de la Diputació (abans de 1714 i després de 1931, palau de la Generalitat).
Qui era qui en aquelles eleccions: la Lliga Regionalista
La Lliga Regionalista va ser la gran derrotada en aquells comicis. L’històric partit del difunt Prat de la Riba i de l’incombustible Cambó, que havia estat la força política hegemònica a Catalunya entre 1907 i 1923; va pagar a les urnes la col·laboració que alguns dirigents del partit havien prestat al règim dictatorial (1923-1930/31). Alguns per ingenuïtat (Puig i Cadafalch, president de la Mancomunitat) i altres per interès (Cambó) van quedar emmerdats en aquell sòrdid episodi que certificaria la seva personal defunció política. Les llistes van passar un profund procés de neteja. Però aquella depuració es demostraria insuficient. La Lliga va guanyar a Badalona (tercera ciutat del país) i a l’Hospitalet (sisena ciutat del país). Però va perdre quasi totes les principals alcaldies que havia ostentat abans de la dictadura, com per exemple la de Barcelona.
Qui era qui en aquelles eleccions: Esquerra Republicana de Catalunya
En canvi, la plataforma (insistim, plataforma i no partit) ERC va ser la gran guanyadora d’aquells comicis. Creada, tan sols, vint-i-quatre dies abans de les eleccions (19 de març de 1931); per partits amb objectius tan allunyats entre si com els independentistes respecte als federalistes; la seva fórmula es revelaria com un èxit. La figura de l’independentista Francesc Macià; que durant l’exili (1923-1930) havia assolit una categoria mítica; unida a la del federalista Lluís Companys, amb un prestigi forjat durant els anys de les grans conquestes socials del moviment obrer (1919-1923); van resultar imbatibles. Van guanyar en sis de les dotze primeres ciutats del país: Barcelona; Terrassa; Lleida; Manresa, Reus; Mataró i Girona (primera, quarta, cinquena, vuitena, onzena i dotzena ciutat, respectivament, del país).
Qui era qui en aquelles eleccions: els partits d’obediència espanyola
Aquells comicis van confirmar la tendència a la substitució dels partits dinàstics (d’obediència espanyola) pels partits estrictament catalans; iniciada a principis de segle, amb la victòria electoral de la plataforma Solidaritat Catalana (eleccions generals de 1907). En les eleccions municipals de 1931, els partits dinàstics no van guanyar en cap de les dotze principals ciutats del país. I es produiria la curiosa circumstància que en algunes ciutats que havien estat feus tradicionals d’aquestes formacions, s’hi imposarien partits catalans que, amb el decurs del temps, es convertirien en confluències d’ERC. A Sabadell (segona ciutat del país) va guanyar la Unió Federal Nacionalista Republicana. I a Tortosa, a Manresa i a Tarragona (setena, vuitena i desena ciutat del país) guanyaria Acció Catalana Republicana.
La batalla de Barcelona
La capital de Catalunya va ser el gran cavall de batalla d’aquells comicis. Amb 1.005.000 habitants, que representaven el 50% de la població de Catalunya, i com a primera urbs de l’estat espanyol (Madrid censava 864.000 habitants); va ser el gran escenari d’aquella lluita. Aquella Barcelona de 1931 encara no havia conegut les grans migracions del sud peninsular (dècades centrals del segle XX) i del continent sud-americà (primeres dècades del segle XXI); però les diferències de percentatges de participació i de distribució del vot, ens revelen una ciutat amb paisatges socioideològics molt diferenciats. Els estudis revelen que les classes obreres, especialment il·lusionades amb aquell procés oberturista, es podien haver sentit més interpel·lades que les classes burgeses, decebudes amb el fracàs del règim dictatorial.
Barcelona, la lluita ERC versus Lliga; republicans versus monàrquics
ERC va ser la gran guanyadora a Barcelona. Va obtenir 25 dels 50 regidors en joc. I Jaume Aiguader es convertiria en el primer alcalde republicà i independentista de la història de la capital catalana. ERC va guanyar en sis dels deu districtes de la capital catalana: Poble Sec-Montjuïc (37,1 %); Raval (30,8 %); l’Esquerra de l’Eixample (33,5 %); Hostafrancs-Sants (45,5 %); Gràcia (34,3 %); i Sant Andreu-Horta (42,2 %). En canvi, la Lliga Regionalista; que, abans del període dictatorial, ja havia ostentat l’alcaldia de la capital catalana en dues ocasions (Duran i Ventosa, i Martínez i Domingo), es va quedar amb dotze regidors. La Lliga només va guanyar en tres dels deu districtes de la capital catalana: Les Corts-Sarrià (32,6 %) i la Dreta de l’Eixample (32,4%) i Barceloneta-Ciutat Vella (30,8 %).
Els partits dinàstics a Barcelona
La Lliga va patir un fort correctiu a Barcelona; però res comparable al daltabaix dels partits dinàstics, els d’obediència espanyola. Els monàrquics liberals de tradició “decimonònica”, representats per les pintoresques versions “fusionista” i “conservadora”, que des de mitjans del segle XIX havien governat l’Ajuntament de Barcelona quasi de forma ininterrompuda; ni tan sols es van presentar. I la Coalició Republicana Socialista (un poti-poti de candidats del PSOE i del PRR), només va guanyar al districte de Sant Martí (47,7 %). També, en aquest cas, el PSOE va pagar a les urnes haver estat l’únic partit de tradició democràtica que va col·laborar amb el règim dictatorial: l’electorat català no va oblidar que els dirigents socialistes Francisco Largo Caballero i Julian Besteiro havien estat ministres del general Primo de Rivera.
