Fa poques setmanes es va anunciar que hi hauria una nova versió de 1984 femenina i feminista de 1984 i els familiars de George Orwell han confiat en la nord-americana Sandra Newman per escriure un nou projecte que tindrà com a protagonista la Julia. Una novel·la que caldrà llegir amb atenció i que resoldrà dubtes sobre què veu Julia en Winston i com ha fet camí a través de la jerarquia del partit. Han passat 73 anys des que es va publicar l'obra i el britànic no podia tenir més raó. Aquesta novel·la distòpica imagina un món cruel en què el poder resideix en mans d’un nombre ínfim de persones, l’única esperança dels ciutadans és no acabar torturats amb les tècniques més malèfiques d’uns descerebrats i inclús amb el protagonisme de rates devoradores de bebès.
Però no li expliquin històries a Orwell sobre criptomonedes, NFT, cotxes elèctrics o les noves sèries que s’han publicat a Netflix, encara que sí podria preveure un dels temes més candents de l’actualitat: una possible invasió de Rússia a Ucraïna que ha fet alertar tot el món - i Europa i els Estats Units ja han avisat que hi haurà conseqüències si s’acaba produint. Sí, els Estats Units no falten mai a cap cita, tot i ser a més de 9.000 quilòmetres de distància. Si no és protagonista, s’avorreix. El relat d'Orwell fa el símil de la guerra entre el capitalisme i el comunisme que representaven en el seu moment els nord-americans i els soviètics. Ara la mateixa guerra segueix entre els dos països i amb Ucraïna d'excusa.
La societat de 1984 viu sota l’atenta mirada del Gran Germà. / CC
Orwell va viure una pandèmia i dues Guerres Mundials
Orwell també va viure una pandèmia, la del 1918, i els episodis més lamentables i sagnants del segle XX, com van ser les dues Guerres Mundials. Aquestes vivències, juntament amb la seva ideologia política, van marcar el relat de 1984 i encara ara hi ha certs paral·lelismes entre la història i l’actualitat. Sota l’atenta mirada del Gran Germà, els ciutadans es deuen a aquesta figura omnipresent i, per descomptat, no hi ha llibertats ni plaers possibles. Maco, no? Oceania és la protagonista, però hi ha dues superpotències més: Euràsia i Estàsia, que ajuden constantment a generar el discurs de l’odi i de la guerra.
Oceania està formada per quatre ministeris: el Ministeri de l’Amor, encarregat de torturar i castigar; el Ministeri de la Pau, dedicat a la guerra; el Ministeri de l’Abundància, que raciona els aliments fins als punts més extrems; i, el Ministeri de la Veritat, que destrueix tot el passat i manipula segons li convé. Des del Partit tenen molt clares quines són les consignes i els tres lemes són els següents: “la guerra és pau”, “la llibertat és esclavitud” i “la ignorància és la força”. Winston Smith, el personatge principal, és un rebel dins d’aquesta societat controlada fins al més mínim detall. Qualsevol gest en públic, paraula fora de lloc, i inclús el que feies dins de la teva pròpia casa estava sota vigilància. No podien ni cagar tranquils.
Sota l’atenta mirada del Gran Germà, els ciutadans es deuen a aquesta figura omnipresent i no hi ha llibertats ni plaers possibles
Per tot Londres, que és on està ambientada la novel·la, hi ha instal·lades diferents telepantalles que ho veuen i escolten tot. També han d’estar atents per quan hi ha qualsevol notificació del Partit i Smith intenta esbrinar com escapar d’aquell malson. Coneix la Julia, més astuta i intel·ligent, i tot i viure una relació amorosa intensa i evitar ser enxampats, els acabant descobrint. El sexe per plaer està prohibit, només es permet per a tenir fills i després aquests són entrenats perquè si la mare o el pare descarrilen del camí instruït puguin ser denunciats a la Policia del Pensament. Sota aquesta premissa, tothom es planteja la meravellosa idea de donar vida a un ésser que, a la que pugui parlar, et pot trair. Ser mare o pare és el millor que hi ha al món… Clar! I les tortures no són només físiques sinó que es fiquen al teu cap perquè arribis al punt de creure que 2+2 és 5. Quina vida… Al final per acabar confessant-ho tot i que et matin igualment. Que et fotin el tir al cap abans, no? Quina manera de fer patir la gent.
On queda la llibertat?
Sense cap intenció de comparar-ho amb l’actualitat, que el Gran Germà m’alliberi d’aquest pecat, la pandèmia no ha fet més que controlar-nos. Bé, sí, estem d’acord que en un moment de saturació sanitària has d’imposar unes restriccions per no anar-te’n més a la merda, però el que no ha parat de sorprendre és el canvi constant de criteris. Toc de queda; reunions de màxim 10 persones, de 6, de només convivents, tancat a l’habitació… positiu, negatiu, PCR, antígens, contacte de positiu, contacte estret de positiu, vacunació sí; vacunació no, que és el meu cos i encara em posaran un xip; llum verda al passaport covid; ah, no, que ja no val…
Mentrestant tothom ha d’estar pendent de la telepantalla per assabentar-se de les últimes novetats de Salut. La gran majoria de la població ha obeït i ha fet en tot moment el que es deia, però el que és innegable és que la pandèmia ha retallat les llibertats de les persones i la frase de ‘la llum al final del túnel’ s’ha deixat caure més d’una vegada, però es veu que és el túnel més llarg del món.