Fa ja uns anys em van encarregar una feina: escriu sobre un disc de 1965. I per què aquest curs en concret? En aquest cas, es complien cinquanta anys de discos clàssics i bàsics de Bob Dylan, The Beatles, The Rolling Stones, Otis Redding, The Who, Beach Boys o els Sonics... Jo vaig triar The Kink Kontroversy de The Kinks. És un àlbum que m'agrada, però que no punxo diàriament. Potser va ser aquesta declaració del documentalista Julien Temple, el que em va motivar a desentranyar les virtuts d'aquest disc. "The Rolling Stones m'agradaven, però The Kinks eren una altra cosa. Parlaven del que podies veure diàriament per la finestra de casa teva, retrataven el que passava al carrer, parlaven d'aquesta Anglaterra a través d'una música molt emocionant". És difícil calibrar i comparar èpoques, cada una té les seves coses especials. Però no hi ha dubte, i així com passa el temps queda més patent, que poques vegades (o pràcticament mai) han coincidit tantes i tan variades propostes com en la primera meitat dels noranta.

No només pel nombre de grups o discos: hi va haver gèneres que es van forjar aleshores: el fenomen sociològic del grunge, la consolidació del noise, el dream pop i el trip-hop com experiments sonors, l'època daurada del rap metal, l'eclosió de l'electrònica, el naixement del nou punk. I segur que me'n deixo d'altres, ja que van ser molts els moviments i escenes musicals que va oferir aquesta era. Realment, el 2024, no hi ha aquesta efervescència. No és ni millor ni pitjor, però no surten tants discos que deixin aquesta empremta. Quan passin uns altres trenta anys veurem quins discos actuals recordem (no només la generació que va viure allò en els noranta, també els joves d'ara que escolten música al seu mòbil). Per tant, deixar aquesta llista dels millors àlbums de 1994 en deu discos era un repte, no estan tots els que són, però sí que són tots els que estan. Sona a heretgia, però hem deixat fora a Nine Inch Nails, Hole, Suede, Blur, Soundgarden, Frank Black, Pulp, R.E.M, Nick Cave, The Offspring, Liz Phair, The Cranberries, Beck, Nas, The Prodigy, Manic Street Preachers o Pavement.

Els 10 millors discos de 1994

Johnny Cash. American Recordings

La llegenda del country estava de capa caiguda. Fins que va arribar al seu rescat Rick Rubin, productor que havia treballat tant amb Slayer com amb The Cult o Red Hot Chili Peppers. La fórmula era senzilla, endollar una guitarra, posar-li un micro i seleccionar unes quantes cançons alienes per a l'home de negre. I que prengui la flama: màgia conquerida. Va ser tal la connexió entre ambdós, que van arribar fins als cinc volums.

Nirvana. MTV Unplugged

Exacte, aquest és el disc que simbolitza el suïcidi de Kurt Cobain. Potser, el fet traumàtic que més va marcar  la Generació X. Mai una cançó i un videoclip, el de Smells like teen spirit, havien canviat tant el curs de la música. Nevermind va esborrar del mapa totes les modes musicals que hi havia fins aleshores i aquest MTV Unplugged és el testimoni, el testament d'un emblema, el murmuri agonitzant de Cobain a Where did you sleep last night.

Oasid. Definitely maybe

Els germans Gallagher que ara no es parlen i s'odien, van revolucionar el panorama pop i el rock a les illes britàniques. Eren carn de tabloide i de titular capciós, provocaven adhesió i ira a parts iguals, i certa rivalitat amb Blur. L'any següent van publicar (What's the story) morning glory? amb aquest arxiconegut Wonderwall, però va ser aquest disc el que va marcar les pautes del brit-pop al crit unànime de "Tonight, I'm A Rock N'Roll Star".

Green Day. Dookie

El punk va emergir a Anglaterra a finals dels setanta com un moviment musical i cultural. També com a signe de protesta i rebel·lió. A Califòrnia també van tenir la seva pròpia escena i, el 1994, hi va haver una nova onada amb bandes com The Offspring (amb un disc també fonamental com Smash), però sobretot, l'impacte, la determinació i l'adrenalina de Dookie de Green Day. Sí, ho admeto, jo també em vaig tornar boig (vegin el vídeo-clip) cantant Basket Case.

Jeff Buckley. Grace

Segurament, el disc més especial, no només d'aquell any, sinó també de la dècada. El fill d'aquell cantautor folk dels setanta que es deia Tim Buckley, va gravar un disc emocionant com cap. Jeff cantava cada dilluns al Cafè Sin-é de Nova York, el lloc on ho va descobrir el productor Hal Willner. I és que era impossible no caure rendit a aquesta veu. I clar, mai abans, una versió no havia superat amb tant marge a una d'original (Hallelujah de Leonard Cohen).

Tori Amos. Under The Pink

En aquell moment, el piano no estava de moda en el pop. De fet, des que Carole King gravés el majestuós Tapestry, estava en desús. Fins a l'aparició de Tori Amos, una artista atrevida i inconformista, que igual li cantava al sexe que a la religió. En el seu segon disc confirma el que va anunciar en el seu debut: ella era la Cornflake girl definitiva. Fins i tot es va ajuntar amb Björk i PJ Harvey per a una portada icònica de la revista Q.

Portishead. Dummy

Bristol es va erigir en la seu, en la capital del trip-hop. I Portishead van portar la bandera d'aquest so amb orgull, juntament amb propostes com les de Tricky o Massive Attack. Un so nou que capturava el pop elegant i una electrònica bromosa i experimental. Dummy és un disc hipnòtic, un viatge en què la veu de Beth Gibbons et porta pel camí de la glòria i el misteri. Així doncs, tanca els ulls i comença a somiar.

Pearl Jam. Vitalogy

A la llarga, dels noms importants del grunge, són els que han sobreviscut. Pel camí es van quedar Soundgarden (en aquest curs van publicar l'al·lucinant i inabastable Superunknown), Alice in Chains (amb el deliciós i acústic Jar of flies) o els plorats Nirvana. En canvi, Pearl Jam no han perdut encara la corda. Si Ten va canviar la vida a molts aficionats al rock, a Vitalogy. pujaven encara més els decibels Tocaven com a feres engabiades i Eddie Vedder es deixava el coll en cada vers.

Beastie Boys. Ill Communication

No hi va haver ni hi haurà un altre grup tan singular com Beastie Boys. Van ser els reis del hip-hop alternatiu. De la mà de Rick Rubin, el mateix home que va ressuscitar Johnny Cash, fusionaven sons i es van avançar a qualsevol moguda. Eren únics, fins i tot en la posada en escena dels seus vídeo-clips (en el de Sabotage, produït per Spike Jonze, parodiaven uns policies dels 70). Ill Communication va ser, no hi ha dubte, el seu cim creatiu.

Weezer. Weezer

Rivers Cuomo era (i és) un geni. Amb aquesta pinta de nerd que no ha trencat un plat i una fórmula aparentment senzilla, Weezer ens van enlluernar amb aquest rock alternatiu de caràcter universitari, i una sèrie de cançons que s'enganxaven al paladar. Píndoles de tres minuts de durada i la sensació que a aquestes altures, ja tot valia. Si Buddy Holly aixequés el cap, que content es posaria.