Imagina intentar posar en paraules, imatges i textures allò que sents, i quan ho aconsegueixes, de la manera més brillant, personal i sincera, la persona amb la qual t'intentaves comunicar triga deu anys a respondre. Una mica això és el que li va passar a Sofia Coppola amb la seva segona pel·lícula, Lost in Translation. Tot i que ella sempre ha parlat d'aquesta producció com una carta d'amor a la ciutat de Tòquio, la qual la va portar a ser la tercera dona nominada a millor direcció als Oscars i a endur-se el de millor guió original, aquesta va molt més enllà.
Una correspondència fílmica, una fotografia en moviment de la soledat, una confirmació que els relats femenins també són universals, una delicada mostra de les relacions platòniques o una peça fundacional en l'estètica que Tik tok ara descriu com "messy in a Sofia Coppola kind of way". Així, entre d'altres, és com s'ha consagrat en la nostra memòria com la millor producció de Sofia Coppola fins a dia d'avui. Però, coincidint amb el seu vintè aniversari, i la seva reposició als Mooby Bosque de Barcelona, cal preguntar-se si aquesta pel·lícula, romantitzada sempre en la nostra memòria, passa la prova del temps.
Coincidint amb el seu vintè aniversari, cal preguntar-se si aquesta pel·lícula, romantitzada sempre en la nostra memòria, passa la prova del temps
La premissa en si mateixa és senzilla. La història, basada en les experiències de la mateixa directora per la ciutat japonesa, ens relata el creuament a l'hotel Park Hyatt Tokyo de dos americans desconeguts que es veuen aïllats en una societat que no comprenen, desembocant en una breu relació platònica. Per una banda Bob Harris, interpretat per Bill Murray, és un actor amb una crisi de la mitjana edat descomunal, que se sent miserable dins del seu matrimoni de més de vint-i-cinc anys i que viatja al Japó per feina. I per l'altre, una jove graduada en filosofia. La Charlotte, interpretada per Scarlett Johansson, acompanya en un viatge de feina al seu marit, un jove i aclamat fotògraf musical. Aquí ja es veu el gran paral·lelisme amb la vida de l'autora. D'entrada, ajuntar dos personatges amb dues edats tan diferents i propenses a crear una relació de poder podria desembocar en quelcom problemàtic. Però l'autora s'encarrega de construir-los de tal manera que aquesta trobada sigui un oasi en el tedi, i desencant, de les seves vides.
No és fins que no hem entès que tots dos prefereixen estar a qualsevol altre lloc d'on són que no es troben. Però abans d’això, inevitablement, no et pots parar de preguntar per què ella no decideix agafar la porta i deixar enrere al seu marit insuportable. Així i tot, segurament, de la mateixa manera que va passar a la vida real, l'alter ego de Coppola el deixa en acabar la pel·lícula. Perquè ens entenguem, Charlotte podria ser una precursora dels personatges de Sally Rooney, si els personatges de Rooney s'atrevissin a ser impulsius en lloc de sobreanalitzar cada acció deu mil vegades.
Charlotte podria ser una precursora dels personatges de Sally Rooney, si els personatges de Rooney s'atrevissin a ser impulsius en lloc de sobreanalitzar cada acció deu mil vegades
Coppola agafa el desig i les necessitats d'una noia jove i els explora sense por. Més enllà del sexe, més enllà de la pulsió carnal, busca algú amb qui compartir allò que sent, allò que podria viure, i ho troba en la tendresa d'un desconegut. Ella és qui decideix conèixer a l'única persona que sembla adonar-se de la seva presència en aquell viatge. Les seves primeres trobades són com obrir una finestra per respirar de nou. En l'asfíxia de la incomunicació, quasi oblides la seva diferència d'edat. No són invasius, tot i ser directes, i el gest subtil sempre guanya a la paraula, tot i ser amb qui mantenen les converses més llargues. Tot coronat amb el fet de compartir un sentit de l'humor prou intel·ligent per a crear el seu propi univers.
Però més enllà del relat, cal destacar com la fotografia resulta una meravella atemporal. L'elecció de no utilitzar llums extres per il·luminar els exteriors, i la gran majoria d'escenes, reforça la textura natural de les localitzacions. Tot sembla tan real com si ho visquessis en primera persona. De la piscina a l'àtic de l'hotel, al metro —on van rodar sense permís i una única càmera, com a les festes—, passant pel karaoke, que ha servit d'inspiració durant anys, ja vegis el videoclip de Candy de Rosalía, els carrers de nit o Shibuya plovent. Fotogrames icònics que són part de la història del cinema, però també de la personalitat de tants joves que es van sentir apel·lats amb aquesta història, perruca rosa inclosa.
Quan ells transiten junts aquests espais, arribes a creure que res seria millor que estar allà. És igual que els moviments de càmera a vegades siguin imperfectes, o que es desenfoquin els plans, com passa quan Charlotte es passeja per l'arcade. Hi ha un aspecte rabiosament jove en els dos personatges que traspassa la pantalla. Coppola treballa una història extremadament personal per mostrar un sentiment universal. Estan vius. Només amb una nit per Tòquio retorna la guspira de vida que semblaven haver perdut. És refrescant i estimulant. Això es veu elevat gràcies a la banda sonora. De manera encertada, tant la música diegètica com l'extradiegètica no buscava ser d'imperant actualitat, o ser el moment, sinó respondre a les necessitats de les escenes. Mai Just Like Honey de The Jesus and Mary Chain va trobar un millor espai per sonar que el 2002 a Tòquio, funcionant encara avui. No passa de moda, sinó que es reafirma com una de les bandes sonores més icòniques d'aquest segle.
És precisament no haver buscat retratar amb exactitud un moment temporal concret que fa que el seu humor tampoc resulti passat de moda. Al no posar el pes en les paraules, o en modes d'humor passatgeres, aconsegueix que els gags còmics es busquin en la interacció amb un entorn que no entenen. Els xocs culturals o les diferències a l'hora de relacionar-se donen grans moments, com veure Bill Murray intentant entendre un reality show mentre el presentador riu i aplaudeix sense entendre res, destacant en un ascensor on tothom és molt més baixet per després no cabre a la dutxa. I inclús ens ajuden a entendre com estan d'allunyats de la seva realitat personal quan Charlotte no pot veure més ridículs els amics de la seva parella. L'absurd del moment i les seves incomoditats s'entenen i es riuen més enllà dels anys.
Cal tancar dient que, una de les millors coses que li van poder passar a aquesta pel·lícula és que ningú, ni tan sols els mateixos actors, hagin desvelat què es diuen a cau d'orella al final. No allargar-se més enllà de la seva petita bombolla, tot i que cap dels dos la volguessin abandonar, fa que no acabi sent un despropòsit intergeneracional. Acaba quan ha d'acabar, donant-nos així un dels comiats amb els sentiments menys resolts del cine, però més dolços de la seva història. Sofia Coppola ens va ensenyar que no calia explicar-ho tot, ni tan sols entendre-ho, sinó que n'hi havia prou amb sentir-ho, i la prova d'això és l'atemporal Lost In Translation.