El País Basc i la seva opinió pública van ser sacsejades el 2018 quan Ekai, un adolescent trans de 16 anys, va posar fi a la seva vida després d’una batalla constant perquè se li reconegués la seva identitat de gènere. La notícia va suposar un abans i un després al poble basc, un fet que va ser la llavor d’Estibaliz Urresola (Bilbao, 1984) per a crear 20.000 especies de abejas. Presentada aquest dijous a la Berlinale, la pel·lícula acompanya tot l’estiu de la Cocó, una nena trans de vuit anys, la seva mare i els seus germans al poble matern on viu l’àvia. L’autoconeixement, els dubtes i els nous aprenentatges de la petita, que no li agrada el nom que se li va atorgar quan va néixer, però tampoc s’acaba de sentir còmoda amb el nou nom que ha triat, seran els fils conductors d’una pel·lícula sublim i detallista amb coproducció catalana, gravada en basc i castellà i que ha triomfat al festival.
🟠'Sica', l'oda a l'adolescència de la directora catalana Carla Subirana que ha seduït la Berlinale
🟠 Núria Prims i el bitxo de voler ser actriu que no deixa de picar
La biodiversitat de les abelles
La realització de 20.000 especies de abejas ha estat un procés de cinc anys que va començar quan Urresola es va apropar a l’Associació de Famílies de Menors Trans del País Basc “i vaig conèixer famílies amb nens i nenes amb edats molt tendres que ja s’estaven expressant en un gènere diferent al qual se li havia atorgat tan sols néixer”, confessa. D’aquí, va baixar l’edat fins a vuit anys amb la Cocó, interpretada per una meravellosa Sofía Otero que, de manera increïblement natural i orgànica, adopta el paper d’una nena que no està confosa, com el seu pare o la seva àvia pensen, sinó que no acaba de trobar l’espai per autodeterminar-se tal com ella vol. “Gran part de l’imaginari col·lectiu pensa que és un capritx, que és una qüestió que té a veure amb una militància o una opció política. Però quan veus a nens tan petits expressant-se d’una forma tan genuïna, et fas altres preguntes: des de quan sentim aquestes coses? Quant d’espai tenim dins la família per expressar-nos? Només se’ns ofereixen dues formes d’expressió o podrien existir més formes intermèdies?”, argumenta la directora bilbaïna.
Gran part de l’imaginari col·lectiu pensa que és un capritx, que és una qüestió que té a veure amb una militància o una opció política. Però quan veus a nens tan petits expressant-se d’una forma tan genuïna, et fas altres preguntes
Les abelles i el seu rusc, on cadascuna té una funció, serveix a Urresola per parlar de les dues històries paral·leles a la pel·lícula: no només la de la Cocó, sinó també la de l’Ane, la seva mare, una artista a qui no acaben d’arribar oportunitats laborals i que es veu arraconada per la figura artística del seu pare, de qui guarda totes les seves obres al garatge de la casa familiar. La cera, mal·leable a l’inici del seu treball, però dura quan s’acaba, serà el material amb el qual l’Ane basarà el seu art. “Les abelles són garants de la biodiversitat. La pel·lícula és un cant a la biodiversitat i a les diferents maneres d’habitar el món”, afirma Urresola. Però aquesta biodiversitat sobreviu gràcies a la comunitat, com un eixam en un rusc, “un organisme viu que es regeix per les seves pròpies lleis i normes i que em va servir per generar aquesta dialèctica entre l’individu i el col·lectiu”.
Sortint de les fronteres socials
La gran mestria de la direcció d’ Urresola amb la protagonista és una de les revelacions que ha portat a la pel·lícula a ser part de la Secció Oficial del festival berlinès. “En els meus projectes anteriors havia treballat amb una nena de deu anys i amb actrius no professionals. Això em va servir per establir un treball menys jeràrquic com a directora”, confessa la realitzadora, que també volia que fos una nena i no un nen qui interpretés el personatge de Cocó: “Volia intentar portar-la a un lloc que podria no estar comprenent o experimentant de manera integral. Això no hauria estat possible sense la Sofía, una nena tremendament intel·ligent amb qui podia parlar en un nivell que em va sorprendre molt”.
En aquesta transició i en sortir de les fronteres socials, les idees d’autoconeixement i de fe, més enllà del vessant religiós, són molt importants a la pel·lícula per creure absolutament en el que som. Urresola creu que la fe va més enllà de la religió: “Acompanyar la Cocó en aquest moment ha servit perquè agafés per si mateixa la configuració de la seva pròpia veritat amb el menor prejudici possible. Per a ella, la seva àvia ho és tot, i quan ella l’introdueix la idea de fe, la transporta a un apart de la identitat, que és inaprehensible i misteriosa”. Una identitat que la mare pretén que no sigui dins del binarisme home/dona, però on la Cocó continuarà referint-se a ella mateixa en gènere femení.
El poble com a espai de control on conviuen saviesa i judici al mateix temps, on el contacte amb la família pot reconfortar, però també fer trontollar els límits que, temps enrere, havien estat enderrocats amb esforç per part de cadascú
Amb reminiscències artístiques i narratives de projectes com Estiu 1993, de Carla Simón, la pel·lícula també trasllada tota la família de Baiona, on resideixen, a un poblet de camp del País Basc. Tornar al poble, allà on es confronta el llegat familiar, ens fa ser com som, segons Urresola: “Aquest passat és molt responsable de com som i com ens hem permès ser, i per a l’Ane confrontar-se amb tot això no hagués estat possible a Baiona”. El poble com a espai de control on conviuen saviesa i judici al mateix temps, on el contacte amb la família pot reconfortar, però també fer trontollar els límits que, temps enrere, havien estat enderrocats amb esforç per part de cadascú. Un poble que també pot donar les eines artístiques, materials i mentals per reconstruir el món interior de cada una de les personatges.