Hi ha un tipus de gent que ha fet gala els darrers anys d'odiar la festa de Sant Jordi. "S'ha tornat massa comercial". deien, "massa massificada, massa turística, massa roses, massa llibres, massa gent, massa tot!". Al capdavall, són els mateixos que creuen que Nadal és una festa consumista a erradicar, que odien els nens que mantenen la il·lusió en els Reis d'Orient i a qui molesten els petards i les fogueres de Sant Joan.
Són els qui no agrada la fruita confitada del tortell ni el massapà dels panellets. I no oblidem que marxen del seu poble quan hi ha festa major i es queixen de la invasió de Sant Valentí i Halloween, però també grunyen quan arriba Sant Jordi i Tots Sants. Són al·lèrgics a la mona de Pasqua que no toleren ni Sant Ponç –uf!, massa mosques!–, ni Els Tres Tombs i Sant Medir –massa pudor, massa cavall!. Després d'un any llarg de pandèmia, però, ha estat impossible seguir la pista del hater de Sant Jordi.
Deixar enrere el "pitjor Sant Jordi de la nostra vida"
Com ens dirà l'editor d'Ara Llibres i president de la Setmana del Llibre en Català Joan Carles Girbés, el Sant Jordi de l'any passat va ser el més trist de les nostres vides. Un record amarg que, en un dia d'inaudita primavera –en el que alguns hem sortit amb jersei i gavardina i hem acabat posant-nos les ulleres de sol–, calia esborrar a marxes forçades. De fet, després de l'anul·lació de la festa de Sant Jordi del 2020, amb tothom confinat a casa i sense flors, ni llibres als carrers –i les llibreries i floristeries tancades–, i l'intent més o menys reïxi't de celebrar el dia del Llibre i la Rosa per Sant Brígida (23 de juliol), la sensació general era que ens devien un Sant Jordi. De fet, ens devien qualsevol cosa que ens permetés sortir de casa, trobar-nos, celebrar.
Primera sorpresa del dia: No hi ha parades de roses a cada cantonada com en un Sant Jordi normal, muntades per grups d'esplai i escoltes, alumnes que organitzen viatges de final de curs i tota mena d'entitat esportiva, i aviat descobrim que hi ha menys floristeries de les que hauríem de tenir. Això farà que les floristes de la Rambla, buida de parades de llibres de les editorials més estranyes i dels partits i entitats més diversos, quedin desbordades des de bon matí.
En donarà testimoni la Carolina Pallés, de la històrica Flors Carolina de la Rambla –quarta generació d'una dinastia històrica de floristes, des de 1888–, a qui no gosem molestar gaire mentre prepara flors amb una cua que no es veia des de feia dècades. La manca de flors als carrers portarà de corcoll als fotògrafs preocupats per trobar la imatge del dia, als quals veurem fer mans i mànigues per aconseguir la imatge de portada.
Escriptors exultants
Lluny de la Rambla –perquè aquest tampoc es fa el tradicional esmorzar multitudinari a la Virreina, que aplega escriptors, editors i periodistes–, hem començat de bon matí a la trobada que Edicions 62 ha organitzat amb els seus autors premiats: Maria Barbal, guanyadora del Josep Pla amb Tàndem i flamant Premi d'Honor de les Lletres Catalanes, Gerard Quintana, guardonat amb el Ramon Llull per L'home que va viure dues vegades, i Francesc Serés, vencedor del Premi Proa amb La casa de foc.
Aquest darrer està exultant i reflexiona al voltant d'aquest primer Sant Jordi particular, el primer després d'un no Sant Jordi i el darrer que, presumiblement passarem tapats i perimetrats. Serés confessa que, així com els anteriors llibres els va publicar lluny del 23 d'abril, aquest serà el primer any que passarà pel ritual de signatures maratonianes, però està predisposat a complir i viure una experiència nova, en una ciutat que, fa notar, no hi ha turistes.
Qui sí que té experiència en Sant Jordi és Maria Barbal, que descriu la festa d'aquest any com a "pletòrica". Un dia en què els escriptors reprenen el contacte amb els lectors i, especialment, amb un tipus de lector particular: el lector de Sant Jordi, que any rere any hi és. Preguntada si té cap secret per aguantar la jornada maratoniana que l'espera, confessa que està més nerviosa que mai, i prega poder complir el repte físic que suposa anar i venir a les diferents parades de signatures, amb alegria i empenta.
També està il·lusionat Gerard Quintana, que es va estrenar com a escriptor l'any 2019 i va poder viure en primera persona el darrer Sant Jordi "normal". Assenyala amb ironia que, per deixar enrere la Diada "sinistra" de l'any passat, només il·luminada per les llums de les pantalles, algun productor o director de fotografia o responsable d'il·luminació ha procurat un dia radiant.
En aquest sentit, es mostra totalment entusiasta d'un dia que descriu com "una de les expressions col·lectives més impressionants" que sabem organitzar, en què més enllà del Dia del Llibre, sembla que deixem enrere l'hivern per celebrar la vida. Sobre el dia que l'espera, assegura que el que l'ha sorprès més d'aquests dies previs a Sant Jordi, visitant llibreries de barri i de comarques, són les històries que li confessen els lectors. "M'han explicat coses impressionants", assegura, "realment hi ha moltes ganes de comunicar-se".
Cues arreu... i sense rastre dels haters
Trobem casualment amb Albert Forns, un escriptor que, tot i que té un llibre al mercat, es prepara per a un Sant Jordi amb certa calma i amb moltes ganes de retrobar-se. Ens confessa que a la fotografia que fa pocs dies es van fer els autors premiats per a TV3, va palpar les ganes de compartir una estona, fins i tot entre autors que no s'ho haurien imaginat mai. El deixem tranquil·lament baixant els Jardinets de Gràcia, mentre observem la important cua que ja s'ha format a l'espai perimetrat de parades d'editorials i roses que s'ha instal·lat ben a prop d'on vivia el poeta Salvador Espriu. Hi entrem i saludem les editores Laura Huerga, de Raig Verd, Núria Iceta, de L'Avenç, i Maria Sempere, de Les Hores. Iceta fa vots perquè el Sant Jordi descentralitzat, una llarga reclamació dels editors independents, es mantingui després de la pandèmia.
Cues als espais de signatura, cua a les floristeries, cua a les llibreries –com a la nova Finestres, on fins i tot hi trobem l'exministre Salvador Illa, esperant torn pacientment. Aquest gest, que fa més d'un any hauria provocat nerviosisme i cridòria és viscut, avui 23 d'abril de 2021, simplement, i de manera estoica, com un mal necessari. Com un peatge. Com una petita molèstia a canvi de poder tenir el Sant Jordi que l'any passat no vam poder celebrar i que aquest any ens devien. I no, ni a les cues ni a Twitter hem trobat rastre del hater de Sant Jordi. Potser l'any vinent, que tots estarem vacunats i tot serà més normal, es deixarà veure, remugant i mirant al cel implorant que plogui.