Més d'un quart de segle. 27 anys. 324 mesos. Uns 9.800 dies. El recompte del temps que Pablo Ibar ja mai no recuperarà. El 26 d'agost de 1994 va ser acusat d'haver comès un triple assassinat a Miramar (comtat de Broward, Florida) que va passar mentre ell dormia amb la Tanya (llavors la seva parella, avui la seva dona) a 8 quilòmetres i 13 minuts amb cotxe d'allà, sempre segons la seva coartada. Va ser condemnat a mort sense proves concloents ni mostres de l'ADN que el situessin al lloc dels fets. Després de 16 anys al corredor de la mort i 4 judicis que l'han declarat culpable, el 2019 va ser sentenciat a una cadena perpètua que continua privant de llibertat els seus dies.
"La meva vida va parar el 1994. No recordo què se sent en ser lliure. Fins i tot en els meus somnis soc un pres". Pablo és un noi de 22 anys tancat en un cos de 49. Les seves ganes de viure van quedar esperant a la vorera d'algun lloc sense reixes, on podem decidir a quina hora mengem o quin serà el nostre següent pas. Ell no pot triar res. "Jo el que trobo a faltar és triar fer les coses. Per exemple, obrir una porta. Fa vint anys que no decideixo obrir una porta".
El seu avui es resumeix amb unes quantes paraules: dur a terme les necessitats bàsiques del dia a dia, trobar a faltar la seva família (la seva dona, els seus fills, el seu pare, el seu germà) i demostrar que és innocent del crim que va acabar amb la vida de l'empresari Casimir Sucharski i de les dues joves que va conèixer al seu local, Sharon Anderson i Marie Rogers aquell 26 de juny de 1994.
L'únic espanyol condemnat a mort al món
Nacho Carretero va parlar amb Pablo Ibar per última vegada fa uns mesos. "A la presó on està ara complint cadena perpètua té una millor comunicació que quan estava al corredor", m'explica. El periodista (autor també de Fariña) va publicar En el corredor de la muerte l'any 2018, un llibre on explica la història de l'hispanonord-americà i que va inspirar la minisèrie homònima el 2020 protagonitzada per l'actor Miguel Ángel Silvestre. Les cites de Pablo que apareixen en aquest article, surten d'aquestes pàgines.
La seva relació amb el reu va començar gairebé de casualitat i amb certa desídia, quan el 2012 el director del Diario Què! per qui treballava li va proposar d'entrevistar Tanya Ibar. Es va sentir captat pel que li explicava i mesos després va tenir l'oportunitat de viatjar a Florida per entrevistar Pablo personalment. "Entrar al corredor de la mort és una experiència que no és agradable, és un lloc esgarrifós. Però periodísticament resulta molt interessant entrar en un lloc així i conèixer les sensibilitats, les opinions i les experiències d'una persona condemnada a mort," explica Carretero. Pablo Ibar va passar 16 anys esperant l'hora per morir, l'únic espanyol al món amb la granota taronja. "Els dies que hi ha execució es fa el silenci. Ningú no parla. Es pot sentir en l'aire que aquell dia és diferent. Perquè demà et pot tocar a tu".
Per Nacho, el pres – de pare basc i mare cubana, però nascut a Florida – té un caràcter i una forma de ser esculpida des del tancament: ha passat més anys entre reixes que a casa, més de mitja vida sense trepitjar el carrer. "És una persona molt amable, atenta, educada i amb una capacitat i una lucidesa mental increïble per portar més de mitja vida a la presó", diu el periodista. "També és una persona bastant indesxifrable, freda i calculadora que només té un objectiu al cap, que és sortir en llibertat, i ho dic com una cosa lògica, no com una crítica". Estudia, treballa i prepara el seu cas, però mostra poc el que sent.
Un vídeo, una samarreta i ni rastre de l'ADN
La primera vegada que Pablo Ibar va trepitjar la presó no va ser com a acusat de triple assassinat. Va ser per un merder de pandilleros que es va complicar més del compte el dia 14 de juliol. Així que quan van trobar els cossos sense vida de Casimir Sucharski, Sharon Anderson i Marie Rogers dies després del crim, Pablo ja estava detingut. I quan el detectiu Paul Manzella, que l'havia arrestat, va veure l'enregistrament de les càmeres de seguretat ubicades al lloc del crim, el va reconèixer.
Nacho Carretero: "No hi ha cap prova definitiva que mostri la culpabilitat de Pablo Ibar"
Perquè una cinta de 22 minuts va gravar la brutalitat del triple assassinat, en el qual un dels dos atracadors que entren al local s'acaba retirant la samarreta del rostre, deixant-lo al descobert, mentre s'asseca la suor. Aquesta va ser la principal prova que es va esgrimir per condemnar Pablo. Malgrat que el vídeo és en blanc i negre i pixelat com els enregistraments de principis dels 90. Malgrat que no es va trobar ni una mostra de l'ADN en una samarreta atapeïda de fluids corporals, ni al local, ni damunt les víctimes. Només uns anys després es va trobar una petita coincidència a la peça de roba.
"No hi ha cap prova que mostri de manera definitiva la culpabilitat de Pablo Ibar; sí que hi ha proves circumstancials que poden arribar a fer pensar que és culpable, que és el que va pensar el jurat. Diguem que hi ha testimonis que l'assenyalen aquell dia al lloc del crim, hi ha evidències (encara que molt dubtoses) de l'ADN i aquest cúmul de proves, d'indicis més aviat, és el que va portar al jurat a concloure la seva culpabilitat", diu Nacho, qui intenta no entrar en l'assumpte sobre la innocència de Pablo. El que té clar és que la condemna no se subjecta sobre proves definitives. Ni la primera, ni les altres 3 que han vingut darrere.
Nacho Carretero també pensa que en un sistema judicial com l'espanyol, que dona més pes a la presumpció d'innocència, Pablo no hagués entrat mai a la presó. "De fet, en el primer judici a ell el condemnen amb 9 vots a favor i 3 en contra; si hagués passat ara, l'haurien enviat a casa, perquè van canviar les lleis de l'estat de Florida i ara les condemnes a mort han de ser per unanimitat". La història de Pablo és rocambolesca, intrigant i supera la ficció. De llarg. Fins i tot un docusèrie de HBO intenta posar una mica de llum a tot plegat.
Avui dia, i des de 2019, l'ex condemnat a mort compleix cadena perpètua, encara que la seva defensa ha presentat un recurs perquè li repeteixin el judici. És la via que li queda. Nacho pensa que algun dia serà lliure i confia en una necessitat de justícia poètica que posi fi a aquesta injustícia. I Pablo Ibar sempre, sempre ha mantingut la seva innocència. "Mai no em rendiré. Soc un lluitador. Lluitaré fins a l'últim alè que em quedi per defensar la meva innocència i per netejar el meu nom. Jo no vaig cometre aquests crims".