En el moment que la Charlotte s'acosta a la casa de la família Bennet per anunciar el seu compromís amb el senyor Collins, l'Elisabeth és en un gronxador del que baixa indignada en conèixer la notícia. La seva amiga es justifica: "tinc 27 anys. No tinc diners, no tinc perspectives, ja soc una càrrega per els meus pares i tinc por, així que no em jutgis". Un discurset commocionat que a totes les fans d'Orgull i Prejudici ens va passar per alt i que ara les tiktokers han recuperat.
@therealellyg Okay not all of these are true but also yes they are #fyp #foryou #prideandprejudice #momanddad
♬ original sound - Glenn_coco
Des de fa setmanes el meu feed s'omple de noies que enumeren davant la càmera els punts del monòleg de Charlotte amb els quals se senten identificades. És difícil no veure-s'hi reflectida: cada cop ets menys jove i les seves expectatives vitals no s'estan complint. Com a mínim, a mi em representa. Moltíssim. De fet, potser exagero, però el 4 de novembre faré 27 anys i tinc la sensació que el temps per fer alguna cosa se m'acaba. Perquè se suposa que arribats a aquest punt hauria de saber cap on va la meva vida i, que vols que et digui, ni idea.
Ho sabem tots, però estar clar que no és cosa meva, sinó que es tracta d'una angoixa generacional. Podríem citar un centenar d'enquestes que indiquen que la nostra generació tindrà unes condicions de vida pitjors que les dels nostres pares i que ens emportarem la pitjor part de la crisi del coronavirus, dos mil articles de revistes de tendències que asseguren que som la generació més trista o simplement indicar les dades de l'atur entre joves. En som conscients.
I tot això mentre la majoria dels referents amb els quals hem crescut tenien la vida més muntada que nosaltres quan arribaven a aquesta edat. Al cap i a la fi, Anne Hathaway es converteix en reina de Genòvia als 21 a Princesa per sorpresa i aconsegueix feina a Vogue tot just acabar la carrera a El diable es vesteix de Prada. Amélie en té 23 quan descobreix el seu objectiu vital i Hermione Granger inicia una relació romàntica i duradora amb Ron Weasley als 17, després d'aconseguir un èxit acadèmic rotund sense tenir cap crisi d'ansietat per la pressió durant camí. Per no dir que la majoria de cares de 'La Nostra' amb les quals m'he criat porten a la televisió pública des de la vintena.
Tot aquest embalum acaba donant la sensació que tenim, sobretot les dones, una finestra d'oportunitat molt petita per complir amb els estàndards de parella, feina i perspectives de futur. Perquè el que està clar és que jo no tornaré a estar mai tan bona com estic ara; tan disposada a menjar merda per aconseguir en el futur estabilitat professional i personal; i els estudis mèdics indiquen que ja he passat el punt òptim de la meva capacitat reproductiva. Si de moment no he pogut encaminar-me per aconseguir el que s'espera de mi, quan ho aconseguiré?
I no es tracta tant de voler aquestes coses, com de que ens han inculcat que són les que s'han de fer. Perquè la meva àvia em segueix preguntant cada setmana si ja tinc un xicot; els meus tiets aviat ja no podran fer servir allò de "dona, pensa que ets molt jove"; i tinc tres anys de marge abans que el fet que ma mare em segueixi pagant el mòbil i la mútua tingui un punt de patètic. Si tingués els mateixos problemes que tinc ara als 35 anys, voldrà dir que l'he cagat o només que les nostres vides estan mega precaritzades?
I per què autopressionar-se tant, si hem fet moltíssimes coses bé? Si tenim munts d'èxits individuals i victòries personals de les quals sentir-nos orgullosos. No sé massa com es lluita contra aquest determinisme vital, però suposo que al final bona part de l'angoixa sorgeix perquè ens mesurem per comparacions i haver-nos de veure guapos i interessants 24/7 mentre ho filtrem tot per Instagram (tu, que som millenials, a Tik Tok només hi estem com a convidats de sucre) no ajuda gaire.
Ahir llegia un article de la Jia Tolentino al New Yorker on parlava de l'estandardització de les cares de les influencers d'Instagram. Hi penses i és corprenedor el fet que ens emmotllem tant que busquem abandonar les nostres faccions naturals per ser més semblants al cànon. De la pressió estètica n'hem parlat fins a esgotar-nos, però ara hem de sumar que el que ensenyem al món ha de respondre al moment vital de la resta dels nostres followers i els interessos al nou hobby de moda de la temporada.
Al final del dia, després de fer scroll una estona, m'acabo sentint com Bo Burnham tancat en la seva caseta de convidats en calçotets en el moment que compleix els 30 anys. "'Im turning thirty and now my stupid friends are having stupid children". Què hi farem.
Imatge principal, Charlotte a la versió cinematogràfica d'Orgull i Prejudici de 2005