En el trànsit de la infància a l’adolescència, el 1991 va canviar la meva vida. Era una de les 21.103 persones que el 14 de juny vam ser al Palau Sant Jordi, al concert dels quatre grans del rock català: Sau, Sangtraït i els dos que a mi realment m’agradaven, Els Pets i Sopa de Cabra. Sobretot Sopa de Cabra.
Hi vaig anar amb el Sergi López, un dels meus millors amics del cau amb qui, durant una època, vam intentar emular totes aquelles bandes amb un pseudoprojecte de grup que vam anomenar La Penya de l’Espardenya. Que recordi, uniformats a la moda quintaniana —samarretes hippioses, armilles i desert boots (que aleshores anomenàvem pisacacas)—, només vam actuar dues vegades. La primera en un festival de Nadal del grup d’escoltes. Vam tocar Twist and Shout. La segona, una mica més extensa, a la revetlla de Sant Joan del 1992, a les cases barates d’Horta de Barcelona, el meu barri, davant la porta de casa. Hi assistien familiars, amics i passavolants badocs. La meva àvia, la molt enyorada iaia Contxa, em va venir a fer un petó mentre colpejava la bateria, perquè era el bateria, marcant el ritme de No el faré, el nostre innocent però conscienciat himne antimilitar, i tot avergonyit li vaig demanar que marxés, que les àvies de les estrelles del rock no apareixien sobre l’escenari del no-res per fer-los petons.
Sou de puta mare
No tenia entrada. Però sabia perfectament per on m’hi podia colar perquè cada diumenge de partit hi anava amb l’avi Manel. Vaig colar-me al concert i als camerinos, que no eren res més que una zona mal condicionada rere la porteria del gol sud. Afortunat de mi, per allà vaig topar amb el guitarrista Pemi Rovirosa i el baixista Jesús Rovira. Entre l’eufòria i la timidesa per trobar-me cara a cara amb els meus ídols, no vaig saber dir-los res més que "Sou de puta mare". Els vaig donar la mà i vaig marxar...
Però estàvem al concert del Sant Jordi amb el Sergi López. I amb l’Eli, una noia d’ulls blaus mesmeritzants que aleshores era la meva nòvia. Suposo que hi devia venir algú més. No me’n recordo. De fet, tinc ben poca memòria d’aquell concert, tret de la sensació d’eufòria de viure una nit històrica. Encara més en el meu cas, ja que per a mi —suposo que per a molts dels 21.103 que hi vam anar—, va ser el primer concert.
Els discos perduts
Aquell mateix agost, pel meu aniversari, els meus pares em van regalar una samarreta de Sopa de Cabra. De les moltíssimes que han anat venint, va ser la meva primera samarreta d’un grup de música. També em van obsequiar amb el Ben endins, però no el disc sinó el vídeo VHS, que encara ara conservo. Malalt de Diogenes cultural, soc incapaç de desprendre’m de res. No ha estat fins no fa gaire que m’he agençat una còpia en vinil atrotinada, de segona mà, del ja icònic disc en directe de Gerard Quintana i companyia.
De fet, patint la mateixa síndrome d’Eric Spitznagel, l’entranyable autor i protagonista d’En busca de los discos perdidos, els darrers anys he anat completant la meva col·lecció de discos de rock català, vells vinils que en el seu moment no vaig comprar o que, com ens ha passat a tots, vaig deixar i mai més vaig tornar a veure (qui tingui la meva còpia en vinil del debut de Lax’n’Busto, la primeríssima edició, amb la cançó censurada Carme Flavià, que me la torni, sisplau: prometo no prendre represàlies).
Una escola de rock
Gràcies al Ben endins i a un tema que es deia Rock and Roll, vaig descobrir que hi havia una mítica banda anglesa que es deia Led Zeppelin, de la qual havien versionat la cançó. Quan els vaig escoltar, vaig flipar. El mateix nom de Sopa de Cabra venia del disc Goats Head Soup, va fer que em comencés a interessar pels Rolling Stones. A través de l’'Avi Mart', la molt particular lectura que feien Els Pets de A Message to You, Rudy, vaig conèixer The Specials, al seu productor —Elvis Costello—, el moviment Two Tone, la música ska i la new-wave en general. Amb els Kitsch vaig arribar a The Cure i a The Jesus and Mary Chain. Amb Umpah-pah... Bé, Umpah-pah eren personals i intransferibles. Segurament aquest va ser un dels grans valors de tota aquella generació de bandes: per a molts de nosaltres, van ser la millor escola de rock.
L’altre gran valor del seu llegat va ser normalitzar el català com a idioma del pop i del rock. Durant dècades, Catalunya, molt especialment Barcelona, havia estat l’epicentre de les tendències musicals més contemporànies a la Península, ja fos la cançó d’autor en la seva expressió nostrada de la Nova Cançó o, temps després, el rock progressiu en la seva reformulació local de l’ona laietana, expressions que, malgrat la dictadura, majoritàriament havien fet ús del català com a llengua de creació.
Les coses van començar a canviar amb l’arribada de la democràcia, fet que musicalment va coincidir amb l’esclat del punk a escala internacional, un fenomen que, a Catalunya, tret d’il·lustres excepcions com La Banda Trapera del Río, Último Resorte i Masturbadors Mongòlics, en els seus inicis —finals dels setanta i inicis dels vuitanta— gairebé va passar desapercebut.
Ensenyant la llengua
Contràriament, el punk i el seu derivat melòdic, la new-wave, va implosionar amb força a Madrid, explosió de la qual va acabar sorgint la Movida madrileña, escena d’un valor cultural inqüestionable però que va fagocitar l'univers musical català més jove i efervescent. Si la Movida va ser concebuda com la màxima expressió de la modernitat, per mimetització i en contraposició als anacrònics cantautors, tots els grups de pop i rock que sorgien a Catalunya van adoptar el castellà com a llengua creativa: Loquillo y Los Trogloditas, Los Rebeldes, El Último de la Fila, Brighton 64... No només això, sinó que, si fins aleshores les grans discogràfiques tenien la seu principal a Barcelona, de mica en mica, una rere l’altra, van començar a emigrar a Madrid. Això passava bàsicament a la capital.
Més enllà de Barcelona, a comarques —expressió que tot sovint s’ha emprat des d’alguns sectors de manera pejorativa—, el català era l’idioma quotidià, el que parlava tothom a casa, al carrer i... al local d’assaig. Tímidament, van sorgir bandes com Duble Buble (que amb Clava’t van firmar un dels primers hits del rock facturat en català), N’Gai N’Gai, Detectors, La Madam, Octubre, etc., bandes que feien servir la nostra llengua en les seves lletres. Afiliades, la majoria, a les formes més sintetitzades i suaus de la new-wave britànica, se les acusava de ser massa toves i elegants, i per cantar en català, no per una qüestió política, sinó perquè sonava estrany fins i tot en els mitjans de comunicació públics catalans, que feia poc que s’havien estrenat.
Sempre és difícil avançar-se i ser els primers, i ells van ser la sempre necessària però ingrata figura responsable d’obrir la porta perquè passin els altres. Per allí van passar Sangtraït, Els Pets, Sopa de Cabra, Lax’n’Busto, Sau, Bars, Tancat per Defunció, Umpah-pah, Kitsch... Amb ells va néixer el rock català: una etiqueta rebutjada pels seus protagonistes, com gairebé totes les que es fan servir al món de la música. Però era indubtablement una escena, amb protagonistes que poc o res tenien a veure entre ells, encara que, en realitat, la majoria de les escenes s’entenen més per raons geogràfiques o ideològiques que no pas musicals.
Si bé es remunta a uns quants anys abans, podríem datar el punt de partida del rock català l’any 1989, quan es publiquen els primers discos de Sopa de Cabra, Els Pets i Lax’n’Busto, i el final, una dècada més tard, el 1999, amb la mort d’un del seus grans mites: Carles Sabater, el cantant de Sau. Tot plegat, un esclat d’ignició immediata que va tenir el seu gran moment en la nit històrica del Palau Sant Jordi. I si va ser un fenomen musical, també és inqüestionable el seu rerefons social, perquè no es pot entendre l’èxit de tots aquells grups sense entrar en el context i les circumstàncies del país.
La generació que deia t'estimo
Durant la dècada dels vuitanta, després de quaranta anys de dictadura, Catalunya emprenia el camí cap a la normalització de la seva cultura, una recuperació de la seva entitat que tenia com a màxim exponent la llengua. Fins aleshores reduït (efumisme de prohibit) a l’àmbit privat, el català va tornar al carrer i, encara més important, a les aules.
De sobte, hi va haver tota una nova generació de joves que va viure plenament en el seu idioma. Per això, quan van començar a sortir bandes que els deien "T’estimo" en lloc de "Te quiero" o "I love you", se les van fer seves immediatament. En un clar exemple d’efecte dòmino, aquesta febrada va provocar que els tècnics i regidors de Cultura de totes les ciutats i pobles del país es decidissin a contractar per a les festes majors aquests nous grups de rock que cantaven en català, en detriment de les bandes de rock catalanes en castellà que fins aleshores s’havien menjat el pastís. Algunes no van voler o no van saber acceptar la situació i van titllar els nous grups de subvencionats i cadells del pujolisme, dues de les acusacions que el rock català ha arrossegat fins avui.
Certament, van ser els anys de màxima esplendor de Jordi Pujol i de Convergència i Unió, partit, aleshores, d’un catalanisme conservador, que probablement no només va veure amb bons ulls la irrupció de tots aquells grups, sinó que, amb més o menys insistència, va intentar fer-ne ús per aproximar-se a un vot més jove que tendia cap a propostes d’esquerres. De fet, això no és res nou ni res que s’hagi produït exclusivament a Catalunya: Tony Blair es va convertir en primer ministre del Regne Unit l’any 1997, just en el moment de màxima intensitat del britpop, i que entre les primeres celebritats que va convidar al 10 de Downing Street hi havia Damon Albarn (Blur) i Noel Gallagher (Oasis).
L’altra llosa que va pesar —i pesa— sobre el rock català va ser la mala premsa entre la premsa, sobretot l’especialitzada. Totes aquelles bandes van tenir com a màxim amplificador les ràdios locals i, amb més o menys intensitat, els mitjans públics i programes de TV3 com Sputnik. Quan el seu èxit ja era aclaparador van entrar les emissores de radiofórmula com Los 40 Principales. Tret de la revista Enderrock, la premsa de paper, però, no va escatimar crítiques (a vegades traspassant el terreny estrictament periodístic per entrar en atacs gairebé personals) a tots aquells grups, tot i que va salvar de la crema Kitsch i Umpah-pah i, de tant en tant, Bars i U-Tòpics. A tots aquells grups se’ls acusava de revisionistes, com si el pop i el rock, com diria el prestigiós crític musical Simon Reynolds, no fos un constant exercici retromaníac. També se’ls va titllar de músics incompetents i lletristes insignificants.
Poc després entraria en escena la generació de l’indie, que copiava sense gaire gràcia el que feien els seus referents anglosaxons, eren igual o més incompetents tècnicament que els grups del rock català i escrivien lletres encara més intranscendents (la majoria de les quals, escrites en un anglès de curset a distància de CCC). Aquesta generació, però, sí va gaudir del beneplàcit de la premsa. Si bé és veritat que, per exemple, els tres primers discos d’Els Pets són molt millorables, tant ells com Lax’n’Busto, Sopa de Cabra, Sau, Sangtraït i Umpah-pah són autors d’un cançoner: L’Empordà, S’ha acabat, Boig per tu, Miami Beach, La cachimba i Els rostolls d’Angelina..., que ja forma part de la nostra herència cultural popular. Aquest és un llegat inqüestionable.
Sempre torno al Sant Jordi
Al setembre del 1991, Guns N’ Roses van publicar el seus dos megalòmans àlbums dobles: Use Your Illusion I i II. El 1991, Red Hot Chili Peppers ho van petar amb Blood Sugar Sex Magik. I, tot i que ja havien publicat un disc, van aparèixer els Nirvana i la legió grunge. Recordo perfectament la primera vegada que vaig escoltar Smells Like Teen Spirit, el cap em va esclatar. Després va venir el britpop i, gairebé simultàniament, va irrompre la música electrònica. Mentre tot això passava, m’anava distanciant de mica en mica del rock català, però mai del tot, perquè sempre acabava recordant que el 14 de juny de 1991 aquells tocats de l’ala em van canviar la vida.
Segona part: La gran nit del rock català explicada pels seus protagonistes