Aquesta setmana tothom parla del mateix. Tothom. Les xarxes socials en van plenes, les tertúlies de bar també, encara més les boques de persones que durant els primers anys dels 2000 i per culpa de George Bush es pensaven que l’Afganistan era un país governat per Saddam Hussein. Parlar de coses que no sabem està a l’ordre del dia, sobretot en un moment en que ho tenim molt fàcil per dir la nostra: només cal treure el mòbil de la butxaca i teclejar quatre frases que, amb una mica de sort i enginy, podran llegir milers de persones.
No solem parlar massa de l’impacte social que té opinar sense cap mena de coneixement de causa. Sí que hi ha debats al voltant de les fake news alimentades pels poders fàctics o sobre opinions que disten del que creiem políticament correcte. Però què passa quan l’única motivació per parlar és alimentar l’ego? Quan ens entossudim a creure que sabem més del que sabem perquè, si no, ens sentim petits i insignificants al món?
Ja obrirem aquest meló, però avui no. Perquè el focus, ara, ha d’estar en el contingut i no en l’embolcall. El que està passant a l’Afganistan des del cap de setmana (des de fa molts i molts anys, en realitat) ha deixat tothom amb la boca oberta. Sobretot els qui, com la majoria de nosaltres, no segueix ni la política afganesa ni el seu clima social. Que els talibans hagin entrat a Kabul i hagin ascendit al poder sense massa dificultat no ens ho esperàvem. Però en aquests moments, encara que a alguns els hi entri urticària per no poder dir la seva, el millor que podem fer és informar-nos per saber com recoi s’ha arribat fins aquí. Aquests 4 llibres potser ens poden ajudar.
Mònica Bernabé és l’única periodista catalana (i espanyola) que ha viscut i treballat permanentment a l’Afganistan durant tants anys. Concretament, durant vuit. En aquesta llarga crònica titulada Afganistan: Crònica d’una ficció (Debate, 2012), la reportera explica la història del país des de la seva experiència i narra els fets que van marcar la dècada dels 2000: la caiguda del règim talibà el 2001 i la crema massiva d’Alcorans l’any 2012; el mite del burka, l’estratègia d’EEUU i la realitat de les tropes espanyoles en territori afganès. També podeu veure Vestida de negre, un documental del 2015 on Bernabé explica en primera persona la situació mentre ella viu allà.
Una recopilació imprescindible amb els articles que Ramón Lobo va publicar a El País abans de la segona volta de les eleccions presidencials afganeses de 2009. A Quaderns de Kabul (Ediciones Península, 2010), el periodista parla des de peu de carrer, on tot passa i tot se sent, i posa cara al dolor de tantes víctimes d’una ciutat massa temps invisibilitzada. La lluita dels civils, la constant por a la rereguarda i la realitat de tot un poble que ha patit les cruels conseqüències d’una política expansionista nefasta.
[banner-AMP_0]
Una breu (però completa) historia de l’Afganistan en 234 pàgines. La invasió soviètica, el triomf dels muyahidines, els combats fratricides entre les diferents faccions, els interessos a la zona de països com Pakistan, Aràbia Saudita o les petroleres americanes; també les conseqüències que aquesta expansió va tenir per crear el moviment talibà. A més, s’analitza Al Qaeda, Bin Laden i molts dels factors que han derivat en l’avui. Cal tenir en compte que és un relat escrit des del lloc dels fets: més de 25 anys sobre el terreny validen l’experiència del periodista Jorge Melgarejo al país. Publicat per l'Editorial Laertes el 2020.
Afganistan, 1990. El règim pro-soviètic de Najibulá està a punt de caure i el país desembocarà en un dels règims més brutals de la història moderna: el règim dels talibans. És en aquest escenari quan Alberto Cairo, fisioterapeuta italià, arriba a Kabul per treballar a la Creu Roja. Hi anava per un any i, el 2018, ja en portava 28. Les trinxeres de l’esperança (Ediciones Península, 2018) explica la seva història en els diferents contextos: els muyahidines, els talibans, la invasió americana del 2001, l’arribada de la democràcia o l’aparició de l’Estat Islàmic. Una història que demostra que una persona, en qualsevol context, pot fer coses extraordinàries.