Molt abans que les plataformes digitals s'apoderessin del nostre entreteniment, TV3 va decidir regalar-nos cada estiu les reposicions de sèries mítiques que compartien dues coses en comú: eren un mirall atemporal de la societat catalana i, com el bon vi, milloraven amb els anys fins a esdevenir autèntiques joies de col·leccionista. Qui escriu aquestes línies, sense anar més lluny, confessa que alguns estius enrera gairebé no va trepitjar el carrer i va acabar més blanc que la llet després de passar-se el dia a casa mirant un capítol rere altre d'algunes de les millors sèries mai fetes en català. Que les sèries són un artefacte narratiu d'altíssima addicció no és una cosa que haguem descobert ara, però que hi ha algunes sèries catalanes que han ajudat a configurar una identitat nacional és una evidència de la qual se'n parla poc.
Igual com els traductors de Tintín o Bola de Drac al català haurien de tenir un monument a cada poble, a la Selecció La Gandula d'avui fem un homenatge als guionistes, creadors i directors de les sèries que ens han permès entendre no només d'on venim, sinó qui som i com som.
1. Plats bruts
La primera sit-com de la història de Catalunya, una obra mestra de 73 episodis breus i independents l'un de l'altre que dues dècades després de la seva estrena segueix sent com els gols de Messi, les cales del Cap de Creus o el fuet: per molt que hi tornis, per molt que ho repeteixis mil vegades, mai no cansa. Amb Joel Joan i Jordi Sánchez com a creadors i protagonistes, les vides del David, el Lopes, l'Emma, la Carbonell, el Pol, el Ramon i la Mercedes van esdevenir des del primer capítol un fenomen capaç d'aconseguir superar els 900.000 espectadors al segon episodi, l'any 1999, però sobretot de connectar d'una forma fresca, actual, desinhibida i intel·ligent amb un públic intergeneracional i disposat a observar els problemes socials, econòmics, laborals i nacionals de la societat catalana contemporània a partir de dosis d'ironia. Pot una sèrie on es recita un fragment de Santiago Rusiñol al primer capítol o que té una ràdio el nom de la qual homenatja l'autor de l'Orfeneta de Menargues esdevenir una sèrie moderna, atemporal i de culte a la vegada? Una pregunta massa retòrica per a una resposta tan evident.
És el capítol "Tinc nació" una reinterpretació contemporània de La identitat nacional d'Enric Prat de la Riba? Obrim debat.
Una imatge promocional de Plats Bruts on hi apareix la Iaia (Mercè Comes), personatge que va substituir la mítica i estimadíssima Carbonell, una dona que es vanagloriava d'haver banyat al Che Guevara mentre ensabonava els picarols del David a la banyera.
2. La memòria dels Cargols
Es pot explicar la història mil·lenària de Catalunya amb escassos vuit actors i una estructura repetitiva tan simple com les pipes però més flexible que el xiclet? La resposta és sí i aquesta sèrie de Dagoll Dagom creada per Joan Lluís Bozzo i Eduard Cortès n'és la mostra. Qui no recorda en Pere Pau Esclatasangs, la seva filla Estranya, el Baró o en Ramon Cargol? 26 episodis escrits per Lluís Arcarazo i Francesc Orteu que expliquen la història de Catalunya des de la formació dels comtats catalans fins a finals del s.XX, amb l'arribada d'internet, és a dir, gairebé mil anys on un poble fictici anomenat Les Valls de Santa Gueraula pateix l'epidèmia de pesta, la Guerra de Remences, la dels Segadors, el Decret de Nova Planta, les Guerres Carlines, la Renaixença, la II República, la Guerra Civil o el Franquisme. I tot, és clar, amb uns mateixos actors que capítol rere capítol fan el paper dels descendents dels protagonistes del capítol anterior, en una mena d'etern retorn permanent on els fets no es repeteixen, però els trets humans característics de cada personatge sí, des de la gasiveria fins a la tossuderia passant per l'enveja, la ira o l'avarícia.
És el capítol sobre la Guerra Civil on els germans Cargol -un és catalanista, l'altre anarquista- es passen tres anys discutint i tancats en un rebost una de les metàfores més originals mai creades per explicar de què va ser la Guerra Civil a Catalunya i especialment els fets de maig de 1937?
Malgrat el personatge anomenat l'Hereu fos el seu fill (Biel Duran), Ramon Cargol (Pep Ferrer) representava capítol rere capítol la figura prototípica de l'hereu català convertit en propietari i responsable de la casa, amb els contactes necessaris amb el poder i, tanmateix, aquesta capacitat tan catalana de ser un pixamandúrries i no acabar-s'hi d'enfrontar mai.
3. Teresina S.A.
Aquesta genialitat creada per La Cubana l'any 1992 és un retrat tan precís de la catalanor que gairebé trenta anys després segueix més vigent que mai, tal com demostra un compte de Twitter capaç d'explicar la realitat informativa d'avui a partir d'escenes de les Teresines. La sèrie, dirigida per Jordi Milán i amb Mercè Comes, Mont Plans i Silvia Oleácar com a protagonistes -totes amb el nom Teresa a la seva partida de naixement-, relata la vida de tres germanes solteres i jubilades que viuen a Gràcia i es passen el dia cosint, preparant comandes en negre i, sobretot, xafardejant sense parar. A mig camí entre l'homenatge a la figura de La tieta de Joan Manuel Serrat i a les "Tietes del Procés" que dues dècades més tard de l'existència de la sèrie esdevindrien un dels músculs més importants de l'independentisme al carrer, la sèrie retrata satíricament maneres de fer tan nostres com la por al què diran, l'associacionisme sense ànim de lucre, la fanfarroneria de viure de cara a la galeria i, sobretot, el noble i necessari art de ser capaços de riure'ns de nosaltres mateixos.
La pregunta, doncs, no és si les Teresines haurien defensat les urnes el Primer d'Octubre, sinó a quin col·legi de Gràcia ho haurien fet.
Fans de Puigdemont esperant l'edició no-censurada del llibre. pic.twitter.com/22px9CBv1G
— Teresinologia (@teresinologia) July 24, 2020
4. Temps de silenci
Posem-nos dempeus, per favor. Si La memòria dels Cargols retrata de forma satírica la història del país des dels temps de Guifré el Pilós, Temps de silenci és el retrat rigorós, dramàtic i costumista del s.XX a Catalunya, des de la proclamació de la II República fins a la Catalunya pujolista i la Barcelona olímpica. La història dels Dalmau, els Comes i els Hernández sustenta la trama a partir d'històries entrecreuades entre les tres famílies i que serveixen per posar de manifest els fets històrics del segle XX des de tres punts de vista diferents: d'una banda, el de la família burgesa del tèxtil amb orígens rurals però afincada a Barcelona; de l'altra, el de la menestralia rural que emigra a la ciutat per guanyar-se la vida i que amb el pas dels anys esdevindrà classe mitjana; i per acabar, el relat dels emigrants andalusos o murcians que arriben a Catalunya a la primera meitat del segle XX fins a esdevenir una part essencial i indispensable de la Catalunya que avui coneixem. Dirigida per Xavier Gomà i escrita per Rodolf Sirera, Gisela Pou i Enric Gomà, la sèrie va marcar un abans i un després en les ficcions de caràcter històric a Espanya, sent el precedent de l'exitosa Cuéntame como pasó.
La careta inicial de Temps de silenci, amb una melodia inoblidable i que, si us hi fixeu bé, semblava cosina germana de la banda sonora de Cinema Paradiso.
La història d'amor prohibit entre Isabel Dalmau i Ramon Comes, així com la de Núria Ribalta amb Antonio Hernández, són encara avui un mite romàntic sui generis per a milions de catalans que sense haver viscut els temps de la República, el Franquisme o la Transició, podem arribar a comprendre què va passar i com es vivia a casa nostra en aquells anys gràcies a la versemblança històrica i narrativa d'aquesta sèrie que relata el nostre país, esclau encara del seu propi silenci.
I l'última pregunta de totes: és l'inici del capítol "La boda de la Isabel", amb un soldat retirant la placa on hi diu "Plaça del Blat" per penjar-n'hi una on es llegeix "Plaza del Trigo" una altra crua i poètica metàfora de què significa l'ocupació política, militar i cultural d'una nació?